martes, 29 de enero de 2008

i ara

digues una paraula.

miércoles, 16 de enero de 2008

curiós "yoyós"

És curiós veure com per molt lluny que estessin uns dels altres tots coneixen les mateixes coses, té la seva gràcia pensar que algú desconegut en algun moment indeterminat decidís endur-se a amèrica (o on fos que hagués de creuar mig món) un objecte inútil com un yoyo i no per exemple una torrada de pa amb tomàquet o una paella, i ara gràcies a aquest ésser curiós, tot el món pogués estar jugant a yoyo al mateix moment mentre no podria estar menjant tot el món alhora una paella. La noia de california va portar un yoyo, i però curiosament, casualment, ella no va portar cap paella.
(sense títol, Bulgaria)
2007-?

Silenci

Em vaig despertar al cap d’una bona estona, havia perdut el coneixement i estava estirada al terra de la saleta del meu pis, al davant del radiocasset. Em feia molt mal de cap i per un moment no vaig recordar res del que acabava de viure. Portava el xandall, la roba còmoda d’abans, però estava tota suada. Em vaig intentar incorporar posant-me dempeus i vaig anar cap a la barra que separava la saleta de la cuina, a beure una mica d’aigua. Després vaig anar cap al lavabo a refrescar-me una mica mullant-me la cara, i em vaig sentir una mica millor. Ja més reincorporada i sentada al sofà, em notava cansada, i el cap em seguia voltant, però vaig intentar pensar en tot el que acabava de passar. Si havia estat un somni havia estat molt real, però deuria ser això. Era impossible que hagués viscut allò, havia estat present dins un quadre, havia format part de la creació d’un quadre tant important com aquell? No podia entendre-ho. Què m’havia passat? Jo ja deia que la rutina era dolenta però d’allà fins al punt de perdre el coneixement d’aquesta manera hi havia un bon tros. Em vaig girar i vaig mirar cap al radiocasset. Em vaig quedar palplantada, em notava el cor a mil per hora, i notava els batecs des dels peus fins al cap. El mal de cap es va fer més intens i no era incapaç de moure’m i d’apartar la mirada del que havia vist. Allà al davant del radiocasset hi havia un paperet. Estava segura que abans no hi era. Després de passar-me una bona estona mirant-lo sense poder-me ni moure, vaig anar a recollir-lo. El vaig agafar i em vaig deixar caure al llit de matrimoni arran del terra on dormia. Era una petita targeteta, com una postal de les que venien al museu i tenien un calendari al darrere. Tenien molt èxit entre els turistes, que les compraven i les guardaven a les seves carteres de pell tots contents. Però aquella targeteta no tenia cap calendari. Per una banda hi havia el quadre. L’agafava i les mans em tremolaven...
Silenci
Setmana Santa 2007