martes, 22 de julio de 2008

Fragilidade


"Talvez pudesse o tempo parar
Quando tudo em nós de precipita
Quando a vida nos desgarra os sentidos
E não espera, ai quem dera ""

miércoles, 16 de julio de 2008

Día H

No sé si voy a poder. Bueno sí, claro, claro que voy a poder. Hoy tengo un dia H pero mañana se me pasará. Pero los días H son los peores, porque no suenan, porque se esconden y solo tú sabes que estan ahí, y nadie se da cuenta y tu intentas chillar pero solo logras susurrar alguna palabra que queda en murmullo y nadie entiende. Los días H son terribles, porque no se lo puedes contar a nadie, estan allí pero no estan, se pierden, y tu empiezas a temblar, porque no puedes decir nada, solo moverte despacio, lo justo para que nadie lo note. sht.

lunes, 14 de julio de 2008

dime ya.

me da miedo sabes, necesito mi colchón mucho más de lo que creía. Me da miedo simplemente tener miedo de esto. Me cuesta mucho encontrarme, y me duele que nadie lo vea y que todo le parezca fantástico a todo el mundo. Es que no me atrevo a estar sola, tengo miedo del miedo que tengo. Voy a agarrarme un poco más fuerte, cuando te haga daño dime "ya".

jueves, 10 de julio de 2008

R



A mi em fascina la gent a qui els fascinen les cartes, gent que sent una forta emoció al rebre-les i al obrir-les, i és una mica aquí on comença la història. I comença aquí perquè a R també li encanten les cartes. I no ho sé, potser si no li agradessin les cartes ara no estariem aquí com estem. El cas és que li agraden i a mi també, i R s’escribia cartes amb algú de noseon i jo m’escribia cartes amb la gent de la revista dels súpers però és igual, el cas és que són cartes iguals i ens agrada. Però a més a més a mi m’agrada ell per ser també (una mica com jo) una persona ensucrada de la vida, d’aquestes que llepen i xuclen tot el suc del préssec fins que només queda el pinyol. I per això m’agrada R, perquè ho viu tot, perquè no es vol perdre res. La veritat és que R i N són molt diferents, R és marró, verd, llis, ratlles geomètriques, línies, i N és una mica lila, taronja, rosa, rara, no ho sé. Però potser és justament per això. Una mica és com si es tractés de fer sentir a l’altre la vida d’un, el dia a dia, el respirar aires diferents de colors pols i calma de poble barrejats, una mica es tracta de viure un estiu mig estrany, mig llençol mig aventura mig llibre mig clàssic mig nou mig modern. i per això R agrada a tothom. Perquè respira. Respira tot el que se li acosta, absorveix. i no ho sabia. N no sabia que dues coses respirants tan diferents podrien acabar parlant-se d’aquesta manera que tu saps, que desde l’altra punta pensaries en webs interessants, que en poc temps ens deixessim conèixer més i anar fent, anar seguint una mica el mateix camí, que costa fins i tot de creure però que ara és i què no és i creus i no creus i no és i és igual el que és o el que es creu, el cas és que és i el cas és que ho crec, i que agrada, molt, saber que per molt que l’aire sigui diferent… hi ets. i li fas saber a N. Gràcies R.

Això només és el principi. (GisNat I).

A vegades em passa, no et passa a tu? Que t'aixeques i veus el món revolucionant-se i només tens ganes de tapar-te amb el llençol i no tornar a sortir? A mi em passa. Em passa sobretot els dies que no se sap si va a ploure o no i quan et sembla que comença a sortir el sol al cap de cinc minuts trona. Em passa els diumenges, i cada dia de la setmana que comença amb di-. I aleshores penso que això del llençol és un gran invent, no com tans d'altres, perquè et serveix per amagar-te com si fos una segona pell. Els nens petits els fan servir per fer cabanyes i amagar-se dels pares, i els pares els fan servir per amagar-se del món. I jo també. I tu també, oi? Veus, de fet tots ens amaguem del mateix, els nens ja s'ho veuen a venir, no són gens tontos. De cop i volta veus que estas completament sol. Que no hi ha absolutament ningú que pugui sentir el mateix que tu tal com tu ho sents, i que això de viure és una mala jugada, que de sobte no te'n has adonat i t'han deixat sol, tu i la teva pell, tu i les teves hormones, i ningú ho veu. I veus la gent que et mira i que no et veu, que passa de llarg, i tu demanant auxili, i tot el món que segueix caminant. Em sembla que a la vida es tracta de buscar aquelles persones que veuen més enllà de les parpelles quan et miren als ulls. Que poden entrar una mica dins teu, que poden veure que hi ha alguna cosa més en tu que ungles i cabells i pell i rascades i blaus. Veure això és massa fàcil. I hi ha gent fàcil que amb això en té prou, però aquesta gent no s'amaga sota els llençols, i la gent que no s'amaga sota els llençols no m'agrada. Jo vull aquells que s'amaguen però busquen, que desde sota els llençols somien i creen el seu món. I segueixen tenint por però segueixen respirant, no caminant, vivint cada moment com si alguna cosa per dins els mogués i els donés forces per tirar endavant. Endavant.endavant.
***
A mi saps què em passa? Resulta que sóc la única ment revolucionadora, resulta que només ho és ella ni tan sols jo. La meva ment busca solucions als problemes de tothom i ningú l'entèn, i jo no l'entenc, perquè a l'hora de buscar solucions no fa més que buscar-se problemes, més problemes encara dels que intenta solucionar. I per què? Per què li importa tant salvar la humanitat, si la humanitat mai la salvarà a ella? o si? Potser si, potser si que la salvaria, però jo no ho crec, ella si, però jo no. Per això et contradic, amiga, per això. Perquè jo em sento sola amb la meva ment, com tu, però la meva es vol revolucionar i la dels altres no, i llavors.. diga'm, llavors què faig? Jo.. jo sí que em vull amagar sota els llençols, sota els ponts, fins i tot et diria sota els paraigües, sota el més petit balcó, però ella no, ella vol sortir, i discutir amb altres ments irracionals, immorals... Ella sempre està lluitant contra tots, contra mi, contra ella, perquè ja t'he dit que com més intenta ajudar més problemes té i els altres segueixen sense entendre-la, sense entendre'm... Per què sempre ens veuen com la mateixa cosa? Jo no sóc ella ni ella és jo, per què ens confonen tan sovint? Si ni tan sols m'agrada la seva forma de ser, ni de fer, ni de dir, ni de pensar... ella parla i parla i jo callo i callo... perquè no es confonguin més que som la mateixa cosa, perquè no ho som.

lunes, 7 de julio de 2008

Louvre (Paris III)

Hoy volvía a llover. Y que si ahora sí, que si ahora no, i vaya que a uno le ponen de mal humor estas tonterias temporales. Así que decidí refugiarme en algun museo como suelo hacer aquí, y escogí Orsay. Llego ahí, me siento, estoy cansada porque el viento pesa más que yo y me arrastra, y veo un fantástico cartel de “lundi fermé” en todos los idiomas, por si acaso. Así que mi imprescindible lote de museos (cal portar: roba de recanvi, calçat còmode, lot, mapa. Prohibit portar: càmeres pesants, mòbil i d’altres objectes electrònics) y yo hemos decidido que esto no se iba a quedar así y sin pensarlo demasiado hemos ido al Louvre. Y el Louvre ya no es lo que era. Bueno, el Louvre y su obra sí, y es estupenda, y te puedes pasar horas, y hasta te puedes sentar en unas butaquitas muy cómodas a leer cosas de Botticelli que después vuelves a dejar en su sitio y tu sigues la ruta sintiéndote un poco más culto. Entonces ves a Augusto, y piensas en Jim Mc.Cullough haciendo sus clases de teatro subido encima la mesa de la Pompeu Fabra, y te sientes un poco dentro de todo. Y le das tres veces la vuelta a la Psyche de Canova, pues lo dicho, que lo vives un poco todo.
Entonces te das cuenta que lo que ha cambiado no es el Louvre sino la gente. Toda la gente. Te das cuenta que todo el museo está lleno de dos carteles parecidos a “SE BUSCA”. En uno de ellos pone: MONA LISA: SALA 6 y en el otro pone VENUS DE MILO. Y entonces ves que toda la gente con sus enormes cámaras, sus guías bajitos con paraguas como si estuvieramos en las Ramblas, y toda la gente que está ahí va como perdida, como intentando resolver un acertijo, y encontrar las dos salas. Y todo lo demás parece decoración de las paredes como quien decora el patio de su casa con un bonsai. Bien. Y delante la Gioconda la gente sonríe orgullosa de haber encontrado el fin de su visita, contentísimos le hacen fotos e intentan acercarse cuanto más, porque así se sienten más importantes, o más próximos al arte, quien sabe. Y se miran los unos a los otros como diciendo "uala pero si es muy pequeña pero que más da" Las fotos deben ser estilo “Aki está mi xurry & Monalisa, tK” ideales para fotolog, y después de esto se van contentos. Y lo mismo con la Venus. Y parecido con El rai de la medusa y La libertad guiando al pueblo, con la diferencia que aquí la gente amontonada eran solo los estudiantes que habían estudiado las piezas para la selectividad y ahora las miraban como “uala eres tu, tu a mi no pero yo te conozco” como las mirábamos un poco todos vaya. Que estas cosas hacen ilusión di que sí. Si es que buscamos acción en la vida, debe ser que estamos demasiado cansados de todo y queremos ser sorprendidos, y estos dos cartelitos le dan vida y encanto al museo, porqué sí, nos encantan los juegos de pistas, a todo el mundo le gustan. Vamos a buscar a César.

domingo, 6 de julio de 2008

vivir. (Paris II)

Tu vives en un tránsito de hormonas arriba y abajo, esto no es el verdadero Paris. Debemos creer en lo que hacemos, yo ni que tuviera mil millones de dólares me los gastaría allí. Yo prefiero este encanto bobo, la bohéme, l’atmosphère que se respira en las pequeñas calles y que me gusta ver desde un salón du thé. Lo demás es como China, es frío, es superficial, y nunca puedes saber cuando alguien está contento, triste o enfadado. Yo para expresarme bien siempre uso las manos, y hago gestos, y la gente piensa que estoy un poco mal y que soy demasiado comédiene pero así siento que estoy viva, que vivo cada vez que respiro, que abro la boca, que me tiemblan las manos. Me siento viva así, Porque no hay otra forma de vivir que sintiéndose vivo, en realidad creo que hay dos tipos de gente, los asiatiques y los africains, los que se quedan afónicos de tanta vida que les sale por la piel, y los que esperan. y nous sommes africains.

jueves, 3 de julio de 2008

AMOR


Lo que nos mueve. lo que nos hace temblar. lo que nos persigue. donde vamos. donde corremos. todos los porqués del mundo. todas las respuestas. los sueños. la vida. vivir. El miedo a sentirnos solos, la niebla, el viento, la lluvia, llover. Caminos. Las veces que nos sentimos con ganas de estrellarnos y justo antes de tocar el suelo volvemos hacia atrás y tenemos frío, y tenemos miedo y tenemos verguenza. Las veces que dejamos pasar sin querer. Sin querer o queriendo exageradamente con demasiada fuerza, tanta fuerza que resbalamos, tanta fuerza que nos caimos. Y andamos solos hasta encontrarnos, hasta tropezar. La vida llena de tropezones, como un yogur de stracciatella muy lleno de chocolate. negro. fuerte. amor.

miércoles, 2 de julio de 2008

París

París és suau. París definitivament. París plou. Veig per la finestra com plou i no sé quanta estona deu fer que plou perquè no ho havia sentit fins ara. La rentadora fa soroll. El cas és que avui és un dia com cada dia però això de que plogui no m'ho esperava i no tenia previst com reaccionar. Ho he vist i he dit, va, aniré fora a mullar-me, si, com la del parapluie no agafaré paraigües i em mullaré i tot serà molt divertit i que guaxi. Però després he vist que no, que sense ningú més això no tenia cap mena de gràcia, i he decidit fer fotos maques per la finestra. Quan a la foto que feia deu he vist que a cap es veia ben bé com plovia, he parat de fer el tonto i he tornat a entrar. I del dia màgic i fantàstic de pluja que ha semblat en un principi no n'ha quedat res, i ara només m'ho miro i penso. merda. per què plou? Ahir feia molt de sol, i abans d'ahir també, i ara va i plou. I què es fa a París quan plou? Nya. Potser surto al carrer i està ple de gent celebrant-ho, i es banyen a les fonts de les Tulieries i del Louvre, i es treuen la samarreta i tot és superguai. O potser no. O potser van amb abrics com si tornessim a novembre i amb paraigües negres i guants també negres perquè els blancs només combinen amb els dies de sol espatarrant. Com que segurament aquesta segona opció és més encertada, em quedo a casa posant la rentadora i a la tarda buscaré un cine on fagin mes amis, mes amours. Em deprimiré una mica perquè segur que és maca de l'estil de Once i tornaré amb parapluie cap a casa. Em mullaré els peus i hauré de posar les sabates a eixugar i segur que els costa molt. Que xaxipiruli això de que plogui. Què passarà demà?
Evidentment sona "le parapluie".