lunes, 22 de diciembre de 2008

de puntetes


Caminaven tan a la vora que de tant en tant les mans es tocaven, i això era el més lluny que havien estat mai.
I quan vaig arribar a casa vaig haver de canviar la bombeta de la cuina, que s'havia fos, i per fer-ho vaig haver de pujar a la cadira, una d'aquestes que sembla que t'hagis d'enfonsar i s'hagi de trencar en quatre trossos només de tocar-la, i em va semblar del tot heroic estar allà dalt, i a poc a poc com fent castellers, agafar la bombeta de baix, i treure la de dalt, i intercanviar-les, i posar-ne una de nova. I mentre era allà dalt tot semblava diferent, i respirava amb una màxima tensió, de puntetes, enroscant el llum, i aleshores inestabilitat i casi al terra, però no, poder seguir de puntetes, anant amb molt de compte a cada moviment que feia, fins a veure que ja s'aguantava sola i estava prou enroscada, i que ja podia baixar. Quan vaig tornar a tocar la rajola del terra vaig pensar que tot estava massa fred aqui baix, i que a partir d'ara seguiria caminant sempre de puntetes, perquè tenia més mèrit, i quan em preguntessin que per què caminava així, diria que volia aprofitar el perill de cada passa que feia.
i que mai tornariem a caminar tan lluny. I aleshores em vas preguntar que què em passava, i si volia que t'acostessis més a mi, i jo vaig somriure perquè no t'havia dit res de tot això de la bombeta, i tu, sense saber-ho, vas començar a caminar de puntetes, i em vas dir: no caurem, està tot molt ben enroscat.

martes, 16 de diciembre de 2008

estar amb tu.

Aleshores i de cop i volta avui és aquell moment on res no fa falta de color marró de xocolata blanca i de paraigües que s'assequen al sol sota la pluja i res té sentit, com tu i com jo , que no s'entén però ens atrapa massa, això de viure de moments de xocolata i cafès descafeinats intensament intensos i plens d'hidrats de carboni.

viernes, 12 de diciembre de 2008

tot m' és una mica igual

el sol vermell es pon entre les branques d'un bonsai. les 18 i 18. encara falten unes hores per les nou i mitja i seguiré esperant. que no passi res però és com no parar de sentir i barrejar coses, i sentir viure massa coses juntes, com pesant tot el que em fa aixecar cada dia i "bueno", no està gens malament. Quan fem l'amor follets dançaires...diu Manel, i ara estic pensant que t'agradarà molt que escolti Manel i per fi m'aprengui les cançons, i tinc aqui al costat una postal de lisboa, i uns apunts, i un tub de pega Instant que sempre em penso que és Pritt però no. Perquè Pritt és una marca fantasma. i tantes d'altres coses. com que vull anar-me'n lluny i tornar enrere i veure Graals i sempre sense espantar-me de res, per dir-te que vull que m'expliquis tota la teva vida, tot el que has viscut abans que jo vingués. i després m'adormo. i després despertem. i congelo el moment.

viernes, 5 de diciembre de 2008