pluja

i avui després d'ahir,quan m'he llevat, ja era tard.

Los abrazos rotos.

Jo no sé fer crítica de cinema. tampoc m'agrada escriure en majúscules ni m'agrada en especial escriure coses al bloc que sé que a ningú li importen, com és el cas de dir què m'ha semblat una pel·lícula, a mi, que no veig mai cap pel·lícula, i que en sé molt poc. tampoc m'agrada la taronja perquè és molt àcida i tot, tot, fins i tot la poma em fa esgarrifar. però aquest seria un altre tema. ahir vaig anar a veure Los abrazos rotos i la meva conclusió és que: està bé. Diria que la primera mitja part és un subidón constant de connexions i interrelacions inesperades, que durant la segona mitja part es van frustrant. el procés consisteix a pensar: ostres ara només faltaria que X fos X, i al cap de dos minuts X és X. i això passa un cop i dos i tres i quatre. és molt Almodovar. val i què?. però és molt i massa d'esperar, sobretot tenint en compte com es posa d'alt el llistó en un principi. molt bona fotografia. molt bons plans. molt agradable. colors vius i detalls "bonics". fa primavera i estiu i màniga curta i tirans i molta pell a l'aire que això sempre agrada al públic - i sino, com diria l'Aparicio, que ens tornin l'entrada-. i surt la Penélope que se li cau el tirant i la gent deixa de menjar crispetes i es crea una tensió a la sala que ni te cuento. i allò que t'agrada i surts "com a tonto" perquè tot és maco, perquè és trista però això ja ho sabies a l'entrar i no t'ho havies volgut creure, i sobretot perquè, qui no es vol fugar amb un productor de cine? i surts pensant, i jo què, Pedro? punt i final i que si, que em va agradar.

formigues a la bolonyesa.

Hi havia una vegada, un conte de fades i molts dracs.

de la passió. (o del anar amb tren i les coses fàcils).

8.06a.m. tren en destinació aghasdaeansa, que vol dir: Estació de França. Set coma cinc persones es queden fora i no poden entrar. La mitja persona que queda mitja dins i mitja fora somriu satisfeta de la seva valentia i viatja amb el bolso fora del tren i des de fora els cotxes parats s'entretenen veient passar un tren que porta bolso. La dona recordarà sempre aquest dia com: el dia que se'm van trencar les ulleres de sol. L'Anita té sort i ha trobat un seient. I s'hi enganxa fort i mira cap amunt i li puja l'autoestima i pensa que avui té un bon dia, i la gent xoca amb ella quan entra i la trepitja i ella posa una mica més de super glue a la seva butaqueta particular, i quan ha de baixar a Passeig de Gràcia se l'emporta a casa i la fa emmarcar. La Magdalena llegeix la Vanguardia, el Jony i la Estefa recorden que "ens vem conèixer en un dia com aquest, amor". La Soraia pareix entre Bellvitge i Sants i el Dr.Grau l'ajuda i s'emboliquen perquè ella era mare soltera d'aquestes de "fue una noche loca" i ell que és un home casat ja li va tot això. I al nen li posa Santos, per tot això d'estar arribant a Sants. La Laia llegeix el 20minutos de la del costat i intenta fer els crucigrames. i coneix a la Marta i també s'emboliquen, perquè són joves, per provar coses noves, però la Marta s'ha liat amb el Dr.Grau abans perquè al ser metgessa i ajudant a la Soraia...i la Estefa li diu al Jony que això no va enlloc i que han de tallar. L'Anita es tatua el nom del seient al braç, i li ha posat Cesc, "com aquell empressari del tren que estava com un..." i tot és xaxi guai. I tonto aquell que agafi el bicing perquè mai hi ha lloc o perquè les bicis no tenen marxes i baixes per Arc de Triomf triomfalment, i vinga tot marina, i vinga cap avall i al mar. I aquí tots tan apretadets què bé que estem. "No caurem, no", fa l'Eli, i la Laia la mira i somriu i es donen el mòbil perquè les dues estudien audiovisuals i tots suen molt i estan "tan cerquita", diu l'Hugo, i li explica a l'Eli que va venir d'Argentina i que els pisos estan "tan caritos acá" que "es una verguensa". I el Joan i la Mariona i el Roger i el Willy que no han pogut pujar al tren perquè la senyora del bolso els empaitava, han quedat per sopar a un Japonès que coneix el Willy, que li va recomenar un dia una tal Soraya que va conèixer "una noche loca" i que no havia tornat a veure més.

parèntesi

m'encanta quan t'emociones per tonteries que no tenen cap sentit i quan amb tant poc em dius tant i tant i tant i tant i tant i tant que no puc continuar.

i aleshores se't posen els ulls vermells i mullats i jo penso que ara em banyaria en plan piscina o el mar, sisi millor el mar que és més gran i u uuuhhh que xaxi guai i yuhuu tu i jo i el mar, que si que ens hem banyat al mar, però el que no havíem fet era anar a un concert de Manel, i ara ja si, i que penso que em fa tot una mica de por, perquè si seguim així d'aqui poc haurem vist tot el món i haurem de marxar a la lluna. i ens emportarem el pelleringu perquè segur que és molt divertit veure un esquirol sense gravetat volant pels aires i tu mentrestant tocant-me la guitarra i jo escoltant-te i escrivint això perquè tens una piscina als ulls. i m'encanta quan els tanques i somrius i respires fort i no dius res i em mires de re-re-re-re-ull i t'abraces i dius que et sents protegit i no ho entenc perquè sóc miniatura al teu costat. però banyem-nos.

aquarel·la

I on no hi ha res, veig serpentines de colors i confeti i aquarel·la i una pinyata.