(ultreia)

nada

2011-09-12T15:46:00.000-04:00

somos tan poco que transparentamos

etern

2011-06-07T04:54:00.000-04:00

0.05. nit

No ens veurem més

00.05 nit

No ens veurem més

00.05

No et veuré més

00.05 nit

No em veuràs més

00.05

nit.

tanco els ulls. que no sé on vaig però sé que no vaig. se que senfonsen totes les paraules que ara pugui escriure, que no van enlloc, que quedaran volant al vent que mhan promès que tarribaran, que mhan jurat que te les portarien, a tu. al silenci. al vent en blanc en forma de voiures a qui no escric mai. carta a la teva mirada i a l fil transparent que la junta amb la meva. carta al silenci i al buit, a lespai que queda entre nosaltres quan ens separa la pluja i les gotes de pluja i les gotes de les gotes de pluja.

carta en blanc i negre.

carta en jo.

carta al fosc. al vent. sento la platja. sento les onades al meu costat

sento que tu

que balla que el món queda en

RES

sento que crides

sento que plores

per res que no siguin onades

les sento

que vani que tornen

que ens recullen i ens empenyen a la sorra

sento que arribes

sento la sorra

sento els minuts

sents les onades

carta a les paraules que mai vaig escriure. carta als silencis. carta al no res.

carta al fosc. la teva mirada com un batec constant com un ara vaig i ara torno com un pum pum pum pum pum pum pum pum pum pum m'ofego

penso que ja no respiro i no sé què respiro ni com respiro si no queda aire aquí. sei no queda aigua aqui. si no queda mar aquí. si nmo hi ha el mar no hi ha mirades. no hi ha transparent. no hi ha aigua aquí.

punt i final a les meves mentides. punt i final al carnaval. t'estimo. suposo que sempre. suposo que el mar. suposo que dins l'aigua. et penso. ho faré em sembla que estigui on estigui i amb i amb i amb i sense i sense i sense aire. tremolo. tremola la `eva mà a l'escriure't aquestes paraules. a tu: a la teva mirada. a tu i al teu batec constant. a tu i a les onades.

vas i tornes

i tornes i tornes i tornes

em tornes

i te'n vas

i jo me'n vaig

i tu em tornes

em tornes

torna'm

vull cridar

m'ofego

et vull cridar

em sents?

et demano tots els favors concentrats en un únic segon, que sigui que tanquis els ulls i descansis.

negre

fosc

blanc

em demano trobar-te en aquesta mirada tancada. que els teus ulls i els meus ulls i els teus ulls i els meus ulls es trobin

es creuin

en aquest univers de partícules

de mirades

perdudes

tancades

en NEGRE

en fosc

en blancs

en pampallugues

en espurnes

en negre que ara serà claror. intensitat. brilles brilles brilles. serà un crit d'alerta serà un contacte entre les pells serà la teva i la meva pell en una serà el soroll del mar bategant les onades, acariciant-nos les mans. serà la teva mirada en la meva que em mantindrà ara viva fins a l'últim moment per després fondre'm en l'únivers i caure sobre teu en forma d'estrelles. caigui la teva nineta perduda, que ens trobarem en la foscor - els teus ulls. cau i cau més avall. cau per sota terra.

troba'm. no hi ha aigua

busca'm. no hi ha aire

hi sóc. em penso. no hi ha música només el mar.

adéu a la teva mirada fugaç quan ens toquem els peus per sota la taula. adéu a les mans entrellaçades quan ningú ens veu.

tanca els ulls quan llegeixis això. no hi ha paraules que valguin. serem les onades aterrant a la sorra.

només el teu silenci reflectit en els teus ulls. serem les onades. el nostre silenci

etern

dins el mar.

(escritura alla Sarah Kane).

manzanas

2011-02-05T13:09:00.000-04:00

y ¿saben las cortinas reposando sobre el crepúsculo sobre el olor del manzano su cabeza contra el crepúsculo sus brazos tras la cabeza alados como un kimono la voz que adelantaba al Edén las ropas sobre la cama la nariz percibida sobre las manzanas que me dijo?

W. Faulkner, El ruido y la furia, p.154

ploure

2011-01-28T17:54:00.000-04:00

vine, no t'atreveixes? clar, però si ets tu qui deia que no. tu creus que això aguantarà? tu agafa't fort i tira. les dues formigues van intentar fer rodolar aquella bola enorme amb les seves potes petites, i la van acostar cap a elles, la van empènyer mentre els relliscava de les potes, i aleshores es van enganxar de cop, fent un salt i pam, dalt! enganxades. rodolant van començar a agafar velocitat i obrien els ulls per no perdre's l'espectacle. la bola girava cada vegada a més velocitat per aquella llarga taula a l'estil bolera, i elles rodolaven mig marejades enganxades a la bola, ara veient el què tenien al davant i ara quedant aixafades pel terra, que per sort era més o menys tou. en aquesta línia recta de muntanya russa, la bola va arribar al seu final i les dues formigues, enganxades encara a ella, van caure cap a la Terra en forma de pluja.

desideri

2011-01-26T19:02:00.000-04:00

la idea de ploure la va tenir de cop.

és fosc

2010-12-23T15:42:00.000-04:00

S’anava fent tard, es feia de tarda de fosca d’hivern de melodrama, d’avorriment, es convertia, s’obsessionava, s’adormia, es deixava, s’escapava de l’espiral dels nadals infinits i empatxadament llargs de caramels de mentida i de camells frustrats. I sonava de fons de pianos i rere cortines d’amics invisibles un Lucio Battisti un any més, amb el seu respiravamo piano, mi stai facendo paura. Dove sei stata, cos’ hai fatto mai? Di che colore sono gli occhi tuoi? Se me lo chiedi non rispondo. E d’improvviso quel silenzio fra noi. i un any més. Purtroppo.

a mitja tarda

2010-12-14T12:00:00.000-04:00

Hem estat al final d’un moment que semblava no tenir fronteres, ens hem deixat caure al buit en una paret pintada de blanc, sense cap mil·límetre de negre, sense cap error ni cap desperfecte, ens hem atrevit a mirar endavant quan tot el que vèiem era una ombra, borrosa, al final de tot. I ara ens queda mirar-nos i dir-nos que sí, que ens toca, alguna mena de petita i remota oportunitat darrere de tantes esquenes, una minúscula línia d’horitzó en punta fina que delimiti les nostres circumferències i els nostres extra radis. Creem-nos i visquem-ho, tampoc cal dir-ho a ningú, ningú ho farà per nosaltres.

décollage

2010-12-11T06:46:00.000-04:00

décollage

entre los poros de las pieles que son

ya cada vez más invierno y sin embargo

tu invierno es siempre más

lento y tarde

splashing in Shangai

2010-12-08T12:31:00.000-04:00

splashing in shangai
taking care
dimarts encara
calor de raigs x
fer les maletes
ambigüitats i caosmentals
la casa por la ventana
fotos retros
dormir a molta altitud
neosguais
bolis bics
i warhols

Britney Spears en bicicleta

2010-12-04T12:14:00.001-04:00

L.A

amb botes d’aigua

bosses del condis

(señoras que) i

el cabell bufat. dios!

preguntant-me si tot i les llums

i tot i els escenaris

tot i mantenir el tipus

tot i rodar videoclips en camisón i quedar bé

em pregunto si

als famosos també els plou.

(?)

mig plena

2010-11-13T11:41:00.000-04:00

Però tu no tens feina? De cap de les maneres et pensaves que hi havia vida més enllà de dissabte? Diumenge queda, pels no científics, a uns cents de quilòmetres anys llum. desperta't, ambulatoris i cafeteres al 150%, un es cansa de viure a ritmes frenètics de nervis innecessaris. Prou talons i més sabatilles, i ell va dir-li que "has de veure l'ampolla mig plena", però hi hauria dos, no dos no, tres, tres grups de persones al món, que serien els que la veuen mig plena, els que la veuen mig buida i els que quan van a comprar el dinar d'allà al grup Soteras no agafen ni got. i si no agafes ni got no pots veure res, ni ple, ni buit ni mig ple ni mig buit. i menys en dissabte a la tarda quan es fa fosc a les sis i semblen les quatre de la matinada i el ritme del dia el marca el peliculón d'antena tres.

sense mans

2010-11-10T17:05:00.000-04:00

deixa't caure. sense mans.

then you feel like someone stupid
how many roads must a man
elle

final
immediat
retocs de la llum que no
sabies com
tocar

touch of her
mind.

tan superguai

2010-11-04T16:52:00.000-04:00

empassa, a vegades et creus especial i no ho ets tant. et penses que vius la història de la típica noia que li cau la típica carpeta i que el típic noi-guapo recull del terra i aleshores es miren (amb la típica música) als típics-ulls-verds perquè blaus ja estan massa vistos, i ella els té marrons però això serà igual perquè tot és tan típic que anirà típicament bé. i et sents típicament bé tornant cap a la típica casa zona residencial amb el típic jardí verd i la típica valla-blanca i la típica moto del noi que clar, t'ha portat a casa perquè així es feia l'original i et sorprenia i tu, mentre et volava el típic cabell ros al vent de la típica brisa-primavera, et creies única.

tornen totes les petites coses

2010-10-30T16:46:00.000-04:00

yes there is hope. caminarem totes les línies dels mapes, les sucarem amb botons, desfarem els nusos, respirarem endins. passarem la frontera, tornarem enrere, donarem voltes, desfarem cercles, semàfors i paracaigudes i tallats naturals per emportar. ens anirem coneixent per una línia blava, posarem la ràdio i escoltarem el que fa de gos. berenarem tés belleza y vainilla i tu em diras que si no tinc fred i pots tancar la finestra i jo et diré que molt.

tres

2010-09-22T04:11:00.002-04:00

- las ganas de levantarte a las 11, menos cuatro.

dos

2010-09-20T17:31:00.000-04:00

- el sentido que le puedas dar a todas las palabras, pues al revés.

.

2010-09-16T17:43:00.000-04:00

principio 1. darlo a entender todo sin entender nada.

sorra fina

2010-09-03T13:53:00.000-04:00

n.X adasda. la metàfora de les coses caigudes, de la sorra fina, dels castells de sorra i del mar.

verd

2010-06-18T13:27:00.000-04:00

divendres 18 de juny i les ganes de tornar a casa

nedant.

plou

2010-06-17T11:12:00.000-04:00

plou però quatre és la meitat de vuit.

diumenge

2010-06-13T07:47:00.001-04:00

diumenge 13 de juny, pànic en blanc i negre. massa ganes de diumenge i poques d'avui.

tard

2010-06-12T07:55:00.000-04:00

Dissabte 12 de juny, y se está haciendo tarde pero sin llegar el frío

gana

2010-06-10T13:59:00.000-04:00

dijous 10 de juny. ofegar-se en un got de ?

fotografia

2010-06-09T14:22:00.000-04:00

dimecres 9 de juny, 2010: ma tu non hai capito un cazzo!

divano

2010-06-08T06:59:00.000-04:00

dimarts dia 8 de juny. despertar-se abans que la veïna del davant. divano, con todo mi amor.

diari d'estiu

2010-06-07T14:30:00.000-04:00

dilluns dia 7 de juny. despertar-se al segle divuit no és fàcil. (quan saps que has de tornar al vint-i-u).

sense títol

2010-05-31T10:17:00.000-04:00

morangos

eram

tuas pupilas

brancas.

la una i trenta-quatre

2010-05-20T19:35:00.000-04:00

és anar-se fent petit mentre creixes, buscar les coses clares i tenir-ho tot borrós, no tenir son a les nits i voler dormir anys seguits, posar una rentadora i deixar-ho tot a mitges,

bodies in question

2010-05-17T18:04:00.000-04:00

Aquests dies al otro lado del charco: 3rd Photofestival, New York. Bodies in Question és el títol que porta el conjunt de fotografies de Marc Garanger en el seu reportatge a Algèria. Atravessar la pell amb una mirada i el minimalisme de la complexitat del nostre interior en blanc i negre:

desiderio V

2010-05-16T08:27:00.000-04:00

1. Lucio Battisti - Fiori rosa fiori di pesco

2. Rita Pavone - Il geghege

3. The Mamas and Papas - Make your own kind of music

4. Mika - Good gone girl

5. Seeed - She got me twisted

6. Nada - ma che freddo fa

7. Lorella Cuccarini - La notte vola

desiderio IV

2010-05-05T10:47:00.000-04:00

si quieres

bailamos

sense títol

2010-05-03T11:47:00.000-04:00

desiderio III

2010-05-01T09:58:00.000-04:00

los colores se asocian a un determinado momento X con unas X circumstancias, a la hora X de tal día, y se convierten en obras de arte personales que siempre formarán parte de un recuerdo interior, del todo incomprensible a los ojos de otro, que ya tendrá suficiente con organizar su propio mundo de colores.

building a castle

2010-04-30T10:41:00.000-04:00

declaration of dependence.

I see you building a castle with one hand

while tearing down another with the other.

echar de menos son los pequeños momentos, las acumulaciones de segundos y las cosas sencillas. como querer cantarte una canción y poder hacerlo. o descubrir la primavera en mi cama. a la vez sonreír son los pequeños momentos descubiertos, las acumulaciones de segundos sonreídos y las cosas sencillas que te hacen sentir building your castle.

primavera

2010-04-28T17:37:00.000-04:00

em sembla que he entès alguna cosa

somnis reals

2010-04-24T14:16:00.000-04:00

la bella y la bestia són el somni. són el vermell contra el rosa, el groc contra el gris, la llum contra el blau, unes sabates blau-cels i amagades les cares sota les pells. en tots els espais i en tots els temps. entreveure el dins des de fora.

Max Ernst, The Antipope, December 1941–March 1942. Peggy Guggenheim Collection, Venezia

Lady Grey, by Tim Walker, 2010

tots els matins

2010-04-23T06:01:00.002-04:00

abajo

las pestañas

arriba

las manos

comas verdes

puntos azules

y A-parte

Gianni Pisani,

Tutte le matine prime di uscire.

equilibris

2010-04-21T15:55:00.000-04:00

stare fuori di tutto, anche del suo corpo. l'equilibri de l'art povera que ens acosta a l'harmonia de l'art amb el nostre cos. la barreja femenina gairebé musical del nu-i-el-no-nu, tot en un i un en l'altre, sense haver-hi més moments que un "ara" breu que traspassa els límits de tota la història de la història anterior.

Robert Schwarz. (fotografia a Gina Pane)

Venus de los trapos. Pistoletto

Marina Abramovic y Ulay

Galaxies forming along filaments, like droplets

along the strands of a spider's web, Tomas Saraceno

Untitled 2001. Maurizio Cattelan

in a very unusual way

2010-04-15T07:13:00.000-04:00

vivir es una acumulación

de palabras

intentos fallidos

para llenar

el vacío

que dejas

cuando hablas.

improvvisamente

2010-04-14T05:45:00.000-04:00

PicnicNellaBiennale.Venezia.Aprile2010

Beatamente ristorarsi

Vibrazioni che arrivano
repentinamente scendono
irradiano l’aria intorno
le percezioni delle cose

della gente

quello che normalmente è fermo

stantio

improvvisamente si muove

rotea.

Le sensazioni si amplificano
con leggiadria si dilatano
si sommano ad altre sensazioni

emozioni

ed il tutto perde la consueta dimensione
una piccola ma graziosa isola emerge dalle acque
intorno i movimenti sono lenti

dissonanti

la normale collocazione viene vanificata
c’è da aprire le porte
spalancare le finestre
allungarsi e
beatamente bere

ristorarsi.

Lorenzo Dassi (Antologia del premio letterario.2008)

normal

2010-04-12T17:29:00.001-04:00

Venezia.Marzo2010

normale è quando tutto quello strano diventa la cosa più

normale

è quando tutto quello lontano diventa la cosa più.

entre tanto viento

2010-04-07T12:47:00.001-04:00

Cadaqués.pasqua2010

cuando quieras nos dormimos

nos fugamos.

entre tu pelo

2010-04-04T12:11:00.000-04:00

Burano mezzogiorno, 2abril2010

Invocación

Si el lenguaje
este modo austero
de convocarte
en medio de fríos rascacielos
y ciudades europeas
fuera
el modo
de hacer el amor entre sonidos
o el modo
de meterme entre tu pelo

Cristina Peri Rossi, "Diáspora" 1976

occhi dell’amore

2010-03-30T14:21:00.000-04:00

L’assenza dell’amore ha generato agli uomini molte calamità che si sarebbero potute evitare. Invece che la pioggia d’oro dell’amore è scesa sugli uomini la cappa nera dell’indifferenza. Ed ecco che gli uomini hanno perduto gli occhi dell’amore e non sanno più distinguere alcuna cosa, brancolano in una oscurità di morte.

Alberto Lattuada, Occhio quadrato, 1941.

El fotògraf i després director de cine Alberto Lattuada, comença a fer-nos descobrir les imatges que formen un dia a dia normal, d'una gent normal i de perifèries i extra-radis, normals. de vides que semblen inexistents i allunyades, només perquè queden tapades pel nostre nou món de cuines intel·ligents i termomix.

l'arte senza pantofole

2010-03-26T07:16:00.000-04:00

Hannah Hoch, Pretty Maiden ,1920. collage.

"DADA è la nostra intensità: che drizza baoinette senza conseguenza la testa sumatrale del poppante tedesco; DADA è l'arte senza pantofole e parallele, pro e contro l'unità e senz'altro contro il futuro. DADA non esiste per nessuno e vogliamo che tutti lo capiscano perché questo è il balcone di DADA, ve lo assicuro".

Tristan Tzara, Prima aventura del signor antipirina, rappr. nel 1920

Desiderio II

2010-03-24T10:46:00.001-04:00

6 moments that won't exist never more:

it's just looking at how spring's going on, and keep on swimming.

desiderio I

2010-03-19T06:52:00.001-04:00

lunedì

martedì

mercoledì

giovedì

venerdì

sabato

domenica

7 giorni: siete momentos de silencio en una semana, en siete respiraciones siete desayunos y siete mañanas.

Heroínas

2010-03-15T06:41:00.000-04:00

Leitora,

cole aqui

a sua

fotografia

Alice red

2010-03-11T08:46:00.000-04:00

Alice K.: — Dad. I'm going crazy?
Mr. Kingsley: — I'm afraid so. You're enterily bonkers, totally mad. But I'll tell you a secret. All the best people are.

Alice

2010-03-10T09:15:00.000-04:00

The Wrong Alice in Wonderland.

Immagine del mondo

2010-03-03T20:44:00.000-04:00

Pierre-Louis Pierson, Scherzo di Follia. 1863-66, printed 1940s.

Il processo fondamentale dell'età moderna è la conquista del mondo come immagine, il divenire immagine del mondo. Significa, non un'immagine raffigurante il mondo, ma il mondo concepito come immagine. Heidegger.

Portrait of a Lady

2010-03-01T20:06:00.000-04:00

Art i moda es troben i s'acompanyen i es complementen i es fan reals l'un a l'altre. Julianne Moore fotografiada per Peter Lindbergh. maig 2008, en un reportatge de la revista americana Harper's Bazaar.

Edgar Degas y Armani Privé.

John Singer Sargent y Ralph Lauren.

Gustav Klimt y Christian Dior Alta Costura.

Egon Schiele y Lanvin.

Amadeo Modigliani y Calvin Klein.

John Currin y Bottega Veneta.

res

2010-02-25T19:27:00.001-04:00

venezia amb boira baixa vol dir gris. vol dir mirar a través del no res i girar-se i perseguir-se entre carrers amagats i pilla pilla. vol dir trobar-se i canviar el ritme. és aigua verda-blava-blu i colors de llet descremada a les parets que eren grogues. vol dir res, negre d'ull i pupil·la destil·lada.

carnevale

2010-02-18T08:43:00.001-04:00

la verità è che tutto

è tutto

meno quello

a quanto pare.

Delirant

2010-01-30T14:42:00.000-04:00

Ets deliris de colors i una mica blancs i negres, enfonses el trencat del cabell dins l’aigua i a poc a poc no escoltes res, veus flotar els cabells al teu costat, que s’enreden en l’aigua i arriben al marbre. T’enfonses en escumes lentes. Ets trossets trencats i ens trenquem d’un fred molt fràgil. Es desfan les nits. S’enfonsen les ganes en culleretes de sucre al cafè. Tens els llavis pintats de vermell i el fum encara. mires enrere com si et seguissin les hores que has passat nedant. ets el destí que vulguis, que és igual. T’enredes en tu i no et veus.

(Salvador Dalí i Walt Disney Pictures, Destino, projecte començat el 1945).

Suggestione

2010-01-28T12:35:00.001-04:00

Eppure di questo matrimonio cosmico l’unica vera protagonista è la dona, solo nel suo viso delicato in piena luce leggiamo la dolcezza dell’abbandono. Nella sua sensualità circolare se’t barregen entre les mans les forces dels somnis. Così diferente, non può che essere declinata al femminile, proprio quella ricettività, quella capacità d’abbandono, tanto demonizzata dalla cultura misoginia al, invece gli appare la chiave di una presunta “superiorità” femminile. È questa la suggestione. Poco dopo noi incontriamo vivendo in un piccolo paese dove conviviamo con i nostri sogni e la verità di tutte le sensazione. E ti voglio tanto che non posso solamente guardarti, e tutto diventa più lirico e oblioso, tra la dolcezza e la nostalgia, la più armoniosa misura e un equilibrio sotile ma infrangibile tra porzioni eterogenee di superficie. Et volia mirar tant endins que vaig entrar dins teu, i les mirades dures i contingudes es desfeien per sota els llençols i per sota la pell.

Tra le nuvole

2010-01-24T14:45:00.004-04:00

es fa estrany sentir-se lluny perquè el George Clooney aquí parla italià, perquè fa calor d'avions alhora que fred d'aigua gelada. Up in the air , o Tra le nuvole per mi, fa Hollywood total, però també hivern i núvols. Fa lluny, al menys, dels menús de 6 euros dels avions i del treure's el cinturó a la T1. i de cop , tornant a casa, el minúscul gest d'embolicar-se tot el coll i la cara fins el nas amb la bufanda i estirar-se el gorro cap als ulls, fa que se senti una mica més petita i congelada per fora i més ella i calentona per dins. Diu que se sent una mica lluny de la resta del món però alhora s'acosta a ella mateixa, no ho sap segur però té la impressió de voler molt més d'això i pensa en comprar-se un exprimidor de taronges extra-gran per poder aprofitar cada segon de fred que passa, omplint gots de suc amb els colors que surten de les parets i l'aigua del terra. Li sembla que puja i baixa ponts tot el dia, i fins i tot somia amb petits salts i una mica de por de relliscar. posa la lavatrice al despertar-se i quan estén veu per la finestra les plantes al balcó i pensa que viu en un món paral·lel fet d'aigua i tasses de xocolata calenta que regalimen dels núvols i cauen sobre les cases convertint-les en petits palauets intocables, tots diferents. If you could only lay down your mind.

gotes d'aigua

2010-01-19T14:00:00.000-04:00

19 de febrer. els cabells s'enganxen a la cara per la humitat. les pestanyes s'enganxen a la humitat de les pedres de les cases fins que cauen a pinzellades les gotes d'aigua que esquitxen el terra ja sec. un cabell s'enganxa a la boca i bufa i res. i bufa i res. t'emprenyes i bufes i res. el cabell es mou i tremola una mica, com tu quan tens aquella sensació que no dura més que uns segons de calfred. et treus el guant i delicadament empaites el cabell de la boca. et cau el guant i quan el reculls un altre cabell s'enganxa a la cara. et treus l'altre guant i l'altre cabell i caus d'un pont i et mulles els peus i el cabell i l'altre guant i et banyes entre flors que cauen fent olor de remolins de carbonara dels balcons entre cabells i pestanyes que bufes i envies en forma de desitjos i bosses de te i t'esquitxes de teteres de menta que treuen fum i cafè amb llet que és mitja tarda i fa una mica de fred.

llavis mossegats

2010-01-17T10:29:00.000-04:00

et mors eternament cada dia una mica, mentre traspassa entre el cabell la pell del vent que fa avui. et mossegues el llavi inferior molt a poc a poc com fas sempre, i les dents parlen amb el pintallavis que t’ha deixat una mica la marca del rosa que no acaba d’anar-se’n i et delata. et menges a trossets remenats amb una cullereta de cafè i t’abrigues les pestanyes d’aigua verda amb una mica de sol, barrejades en forma de cacaolat calent amb un a canyeta, de xocolata desfeta com totes les teves parets. Hi ha una porta tancada pringada de salsa de tomàquet que gira a la dreta, i tu ho volies blau cel i ara és blau fosc. Et busques i et trobes en forma de clau que obres la boca i gairebé t’empasses una pestanya, però delicadament l’agafes amb la punta dels dits i la mires i la bufes i se’t beuen els sucres en glops de frustració salada i superada sense guies ni telèfons i en el fons una immensa satisfacció.

spaghetti

2010-01-14T15:06:00.003-04:00

13 gennaio. incontro una piccola carta verde quadrata che mi guarda cuando giro la calle zorzi e arrivo di fronte al portale verde come la piccola carta che mi continua guardando. "Ciao Natalia, è qui". e sono entrata e arrivata al primo piano de la casa. el segon dia està lligat al primer com els spaghetti amb bacon d'ahir per sopar, la prima volta che mangio spaghetti qui, e tutto mi sembra tanto strano che non capisco ancora cosa fai qui. i mentrestant els espaguetis s'anaven intentant apropar al bacon i el bacon als espaguetis, mentre ens besem entre copes d'arbres gegants, però la salsa fa ones perquè no s'arribin a trobar. la cullera voldria ajudar però es queda tancada al calaix, crida i es mou però ningú l'escolta, i la forquilla, sola i solíssima,,més que la piccola carta verde, que la sent des del mapa de venezia on ara està enganxada, s'introdueix penetrant la salsa i fent-hi uns piquets rodons als quals ella respòn amb un glup glup i nosaltres diem que ja bull però en realitat fa més onades i els espaguetis es remouen creant una fortalesa immensa per aconseguir embolicar i abraçar el bacon. i la piccola carta segueix intentant-se desenganxar del celo, del poster, de la paret i de l'esquerda de la paret, i la forquilla la vol i s'imaginen i es desitgen a dues parets de distància, entre esquerda i paper de paret, entre mantels i tovallons i adaptadors de corrent.

en un tarro de cristal

2009-12-26T13:05:00.000-04:00

se perdió en esos pensamientos y en esas lejanías blancas hasta el punto de sentir frío a pesar del calor asfixiante que parecía concentrado en la habitación como en un tarro de cristal herméticamente cerrado.

Una temporada en Venecia, Wlodzimierz Odojewski

Azul

2009-12-22T18:35:00.000-04:00

Te pediría una postal si no fuera porque en Lisboa los sellos deben comprarse en el mismo edificio de Correos (y en ningún sitio más). Así que he estado pensando que deberíamos inventar urgentemente un sistema de tráfico de pensamientos instantáneos, de forma que cuando yo te pienso, precisamente ahora, tu puedas recibirme y mandarme una señal. Me podrías contestar con un mensaje de texto, un email, una paloma blanca, de modo telepático, modo señales de humo, o con un barquito de papel. El mensaje debería ir acompañado de un pequeño sonido, que tendríamos que concretar previamente, para que yo pudiera identificarlo, no fuera que el mensaje se estuviera una semana en el buzón sin que yo lo mirara. Te mandaría un mensaje para decirte que eres el pañuelo azul más dulce del mundo, o para decirte lo que quiero para cenar.

Palpitando

2009-12-19T14:45:00.000-04:00

no me mires así que me resbala el lápiz y entonces tu sigues la punta de la pluma con la mirada, resiguiendo la forma, mientras dibujo. No me mires así porque me muero, porque cuando me miras así creo que debería decirte que para mí tampoco es fácil no mirarte así, que también me cuesta un poco, y aunque tu digas que sí que te miro así, yo voy a seguir diciendo que no, porque en realidad eres tú quien me mira así, que me resbala el lápiz, que me agarro a la taza de café para no caerme de la silla, y te daría mil besos cuando me miras así, te diría que todo es tan raro cuando me miras así que no lo soporto, porque no soporto no controlar alguna cosa, y menos que me mires así, y que basta ya, que nisiquiera deberías mirarme, y me llevas al borde de un ataque grave de nervios, a punto de decirte que deberíamos irnos lejos y susurrarnos miradas en silencio durante la vida entera, pero me callo y te digo que por favor, no me mires así.

Pell d'aigua

2009-12-17T06:26:00.000-04:00

Què hi ha darrere l’expressió freda del marbre? La geometria més pura amaga darrere seu les formes de vida més càlides. Ens trobem davant el Pavelló Alemany de Barcelona, dissenyat per Ludwig Mies Van der Rohe (1886-1969) en motiu de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929. Ens situem a Montjuïc, on l’edifici, havia de servir per a la recepció oficial de les autoritats alemanyes, per part del rei Alfons XIII.

De la mateixa manera que la recepció sembla d’allò més freda, el Pavelló es concep amb uns materials que semblen, a primera vista, força freds. El vidre, l’acer i diferents tipus de marbre (travertí, verd dels Alps, verd antic i ònix daurat de l’Atlas), són els materials que s’utilitzaran tant en la primera construcció com en la reconstrucció, d’Oriol Bohigas, inaugurada l’any 1986. Així, ens situem en un edifici fred, amb una planta desordenada feta a base d’horitzontals, un edifici que s’agafa fort a la terra i es camufla en el paisatge, en la terra que té al davant, i s’allarga i s’estira com si volgués passar desapercebut. La geometria i les formes clares i netes, rectes, amb una gran quantitat d’angles rectes, fa que al passejar entre les seves parets entreobertes, es creï un seguit de rectangles des de les diferents perspectives que l’espectador pugui tenir. Tenint en compte aquests factors, la geometria i la fredor del lloc, ens adonem que l’obra es distancia de tot allò que pugui semblar humà, s’allunya de les formes voluptuoses i sinuoses, de les corbes del cos humà, de la calidesa de la pell.

El propòsit és veure com s’amaguen les formes humanes en l’estructura del Pavelló. Una contraposició absoluta, dos oposats lluitant en un mateix espai, com dues maneres diferents de defensar la bellesa. Quina és sinó, la voluntat de Mies? L’autor del Pavelló no presenta l’obra per allunyar-se de la bellesa, sinó per allunyar-se de la bellesa tradicional. La bellesa no es pot calcular ni mesurar, així ho diu el mateix artista, i segueix sent del tot necessària, no hem de pensar només en la funció de l’obra. Ara bé, la sobrietat i la gelor que transmet el Pavelló, responen al nou concepte de bellesa que proposa Mies. Els materials són escollits amb precisió, i la combinació del marbre i el vidre sembla ser una trobada entre el passat més noble de Grècia i la modernitat del món contemporani.
El reflex és fonamental per entendre l’obra. Les transparències dirigeixen a l’espectador cap al vidre, i juguen a confondre’l. Hom es dirigeix cap a la impossibilitat, és conduït cap a un lloc impossible: el vidre fa que t’aturis just abans de traspassar-lo. L’aigua esdevé alhora, un material més. El seu reflex presenta la mateixa funció que el vidre. Juntament amb el vidre i l’aigua, el marbre crea dibuixos que semblen les mateixes ones, i es juga a buscar el moviment dins l’estaticisme de l’obra. Així ho interpreta també l’artista xinès Weiwei, que omple avui en dia, les superfícies d’aigua del Pavelló, amb cafè amb llet, per recrear amb materials simples, purs i assequibles, el moviment del marbre.

De quina manera una figura humana s’adapta al Pavelló? L’obra, que podria considerar-se un antònim a “humanitat”, va deixant de ser-ho al considerar aquestes formes dels materials. D’alguna manera entenem com Mies és conscient de la brusquedat dels materials i les formes punxants, i busca contraposar-ho amb una escultura d’una dona titulada Alba, d’una dona feta per a Georg Kolbe, contemporani a Mies, que deixa veure les rugositats de la pell en bronze.

L’objectiu del treball és la incorporació del caràcter humà en l’obra de Mies. Ens situem dins el Pavelló i ens envolta una continuïtat de formes rectes que ens desorienten. Imaginem, què passaria si l’edifici fos una llar? Si hi hagués de viure algú? La nuesa que presenten els materials, freds i llisos, ens fan arribar a la conclusió que la ornamentació és del tot sobrant i supèrflua en aquest indret. Per tant, si alguna persona hagués de viure dins el Pavelló, ho hauria de fer d’acord amb les seves característiques: nu. Com si d’alguna manera s’adaptés així als materials. Nu en tant que sense ornaments, nu en tant que pur, en tant que sincer i noble, primari i sense estar condicionat per a cap factor exterior.

Fent una exageració de les formes, incloent-les així dins el Pavelló, podem veure la sinuositat de les corbes humanes, molt distants a les rectes de l’edifici. El color carn de la pell, amb totes les seves textures, és fonamental per a veure’n explícitament les diferències. La pell parla per sí sola, oposant-se totalment al marbre fred de la paret recta, i per més que el marbre intenti apropar-se a la pell amb les seves línies desdibuixades i corbes, aquesta segueix sent-ne la oposició total, i presenten una màxima incomunicació.

Al contrari passa si veiem aquestes dues formes, tan oposades, amb un filtre: el blanc i negre, que redueix totes les superfícies a una mateixa categoria. Les formes aleshores, s’influencien les unes a les altres i es camuflen entre elles. La rugositat d’una pell imperfecte busca complementar-se amb la vibració estàtica del vidre, l’aigua o el marbre. La feminitat de la noia que hi apareix retratada es contraposa alhora amb les formes tallants del Pavelló, que fan que l’obra tingui, malgrat la seva horitzontalitat, un caràcter masculí evident. Els angles rectes i les cantonades punxants en són un exemple.

Només la intensitat vital pot tenir una intensitat formal. (Fritz Neumeyer, 1995, p.393). Mies s’oposa a la forma com a últim objectiu en la seva arquitectura. Per més que potser a primer cop d’ull no ho sembla, la seva obra busca aconseguir la bellesa, una nova bellesa ordenada, alhora pràctica. Gràcies als avenços tècnics, Mies creurà en un nou concepte de bellesa al què cal arribar. Cal ser realistes i enfrontar-nos al nou món, un nou món tecnificat ple de nous materials i possibilitats, ple de contrasts, impersonal i geomètric, fred i distant. En aquest context que viu l’artista, cal trobar, dins les seves possibilitats, la bellesa que respon a aquestes noves necessitats. D’aquesta manera l’obra de Mies no és més que una resposta a les exigències del seu temps. La formalitat i la geometria s’expliquen a partir d’aquesta nova bellesa. Les transparències, la verticalitat que queda atrapada en la línia horitzontal o l’escalonament en les superfícies, són alguns dels trets que caracteritzen l’obra de Mies, símbol de la modernitat.

El Pavelló demana una geometria estricta, que contraposada amb la forma humana evoca a les diferents percepcions i juga a confondre l’espectador amb les textures dels materials. Un paisatge virtual, una desorientació dins l’edifici, que mancat de qualsevol ornament, fa que al passejar-hi per dins es confonguin els sentits. La brillantor dels materials et condueix cap a la impossibilitat, cap al vidre i l’aigua. La part reflectida i la part construïda juguen a fer vibrar l’espectador. Després de situar-hi la figura humana, nua, sincera, i desproporcionada per tal d’emfatitzar la sensació del volum irregular, ens adonem de com poden arribar a acoblar-se dues superfícies formalment tant diferents. En un estat de puresa primera, el Pavelló integra i rep la figura humana, no la rebutja com si fos un ornament sinó que li mostra el seu contacte. La pell del marbre i la pell humana s’entrellacen en una unió aparentment impossible. La pell humana es fa més freda i el marbre s’hi ajunta. La geometria perfecta i les rugositats del cos, contraposades, esdevenen una sola realitat visual: sense ornaments, sense decoració, sense aparença, així es presenta el Pavelló, amb una nuesa infinita. Palpant la terra i jugant amb l’aigua, deixant entrar l’aire per cada racó i creant reflexos, l’obra que semblava tant distant de la naturalesa, és una bellesa natural camuflada, que es presenta pura i freda, com deixant a la intempèrie, un cos humà despullat.

dada

2009-12-10T12:53:00.000-04:00

Robert & Sonia Delaunay, s.XXI

Manifiesto de las flores azules y el fin del mundo

2009-12-08T07:06:00.000-04:00

una contínua palpitación de flores azules,

aunque no era esto, sino que yo estaba en el café sonrisas y me dio un ataque de ellas. te pasa algo? ¿Qué os pasa marinetti? te quiero con una locura desenfrenada de ayer que ya no se lleva y ya no sé que espero de mañana. que llegue pronto mi amor. ai querido, si lo supieras, right? nos amaremos hasta el fin del mundo, con todas las palmeras, los cocos y los bares que conlleva el fin del mundo. y si nos sentimos solos, nos tomamos un martini con aceitunas y se acabó, que por eso llegamos hasta aquí. y ahora que estamos en el fin del mundo mi vida, no vamos a volver. cara sonriete y ciao ciao

hasta luego, te fuiste

i on ets, ara, quan et busco entre les ombres més salvatges dins el cor, que palpita, entre aquestes flors blaves? ecs. como pueden unas mismas palabras ser tan distintas and everything was shared with the moon, and bailamos bajo el sol de media luna, mas nos encontramos con la bici dando vueltas por el aire. todo lo abstracto se lleva mucho

and a continue palpitation of blue flowers around us. the end and everything's so happy when you hug me around the ice. the sky was drinking coke and we love riding a bike.

et la palpitation des fleurs bleues. je t'aime. corre que no llegas

han servido ya todos los cócteles azules en todos los bares azules de todas las playas azules del fin del mundo. que haya suerte. no voy a pensar más. hug hug huG

(Aquarel·la basada en el pobre Vallotton, La Fuente, a qui no li agradaria gens veure totes aquestes tonteries, i es miraria el dia d'avui amb una cara sonrisa-típica-horrenda propia de un fotomatón a les 8 del matí, per renovar el DNI abans d'anar a treballar. sonríe pues, click. es lo que hay, un beso, Vallo, ahora siempre mandamos besos como si nos sobraran y ponemos "xd" después)

Psicodelia

2009-12-06T09:32:00.001-04:00

El baile de la Victoria

2009-12-05T06:23:00.007-04:00

Basada en la novel·la d’ Antonio Skármeta Direcció de Fernando Trueba
(Premi Planeta 2003)

Amb Ricardo Darín (Vergara Grey), Abel Ayala (Ángel Santiago), Miranda Bodenhöfer (Victoria Ponce) i Ariadna Gil (Teresa Capriatti).

Fràgil, delicada, com a punt de trencar-se, i cada pas, cada moviment, forma part d’una complicada coreografia de ballet, una coreografia clàssica de gàngsters que no canviaran mai, que pujats dalt d’un escenari trauran les pistoles i pam. La vida fràgil, senzilla i de vidre, de marbre i freda.

Una composició d’enginyeria, una pinzellada acurada i realista chilenament creïble. Increïble. s’obre el teló, i allà tu, decidint si prefereixes somriure o plorar. Es trenca. Flueix. Com una torre de peces petites que es va fent gran i no cau, cada petit detall fa pujar la torre minuciosament detallada. et. sembla. que. cauràs. Victòria. Primera posició. segona. salt. mortal. que soni. La música.

The servant

2009-12-03T11:35:00.001-04:00

The servant, 1963, de Harold Pinter

Director, Joseph Losey

Anglaterra s.XX. Luxe, oci i bona vida. O lujo, calma y voluptuosidad. No Matisse. Harold Pinter. Passeu i agafeu lloc. Ens trobem en un interior, en l’interior d’una història que fa referència a una societat general, però que paradoxalment té lloc en un interior. Una realitat que ens creuem cada dia al sortir de casa, i que ara se’ns aproxima tímidament.

Dos protagonistes. (o tres?o molts?) Dos homes: un amb poder (el “senyor”?), i l’altre sense (“l’esclau”?). Anem a trencar mites. T’agrada la feina? Ho hauràs de fer tot. O ho hauràs de saber fer tot, perquè jo ja no sé fer res. Et necessito, esclau, et necessito per viure, per menjar i per moure’m, necessito tenir-te. Una dependència. Tu ets la solució a tots els meus problemes. Compartirem l’amor, amor? M’estimaràs sempre? Compte no caigui, senyor! Hi ha moltes escales, i una dona que ens espera a tots dos a dalt.

Tenim un esclau, tenim un senyor, i tenim una dona (c’est la femme fatale). Una relació a tres, una relació entre ells, una i dues relacions, una altra dona. Secrets, enganys, perversió i males intencions. Tot convivint en una mateixa casa. Tot per amor? Per amor al luxe. una inversió, un canvi radical dels papers: un gir total. L’esclau en una lluita (a vida o mort?) aparentment interminable, però tot ja previst. Tot planejat.

(tens fred, t’apropo un bol d’aigua calenta perquè se’t passin els mals immediats, perquè no pateixis, cuida’t, eh? Cuida’t. Jo estic bé, jo no tinc problemes immediats però m’estic/m’estàs solucionant la vida. Però això si, tu et mulles els peus, els suques en l’aigua bullint, somrius i t’adorms satisfet. Ja ho tens tot, em tens a mi).

Jo vinc, i tu em contractes, (i ara sóc lliure) i jo t’ho faig tot. I jo et cuido i tu em busques a mi. Em necessites per viure perquè tot el què jo et faig tu ja no ho saps fer, perquè ho has perdut tot i encara perdràs més, perquè ara sóc jo qui et busco, i tu t’amagues, darrere una cortina, a sota les escales, i tot en tu és inferior, mentre jo pujo pujo i pujo. Se’t menjo.

Si Hegel? On s’amaga l’equilibri perfecte? T’he guanyat, Lord, I’m so sorry. Je t’embrasse.

rojo pasión i love you so much

2009-12-01T16:40:00.000-04:00

Only yOu

2009-11-29T07:30:00.000-04:00

only you.

http://www.box.net/shared/riqy1oujup

earthwOrk

2009-11-27T11:31:00.000-04:00

se evapOra el lugar entero
todo es bello
(el exceso)
(el fin del mundo)
pero no todo es arte.
una debilidad
frecuente
un lento volver al orígen
sentía esto con intensidad.
puede que me hayan afectado la imaginación
parece que quisieras
una máquina de lluvia
parecido a una religión

catástrofes silenciosas

los límites,

la ciencia funciona
pero ¿para qué fines?

negació irònica

2009-11-25T07:04:00.000-04:00

- nO*.

*PD. no en tant que la cara que fas de negació irònica, en tant que em moro de ganes, en tant que biblioteca, que xocolata, en el sentit d'una paraula que prové d'un antiga metàfora de la xina, com les taronges, que ningú s'ho creu, que són d'aquí al costat, que vull que vinguis d'una vegada i que em diguis que ens passarem tres dies sencers sense sortir de casa perquè en veritat sí, saps? però ara t'he de dir que no, que no en tant que sí, que no i tant que sí, que no i que no i que no i que sí, que no en tant que resposta breu i clara, que no en tant que tu.

calor hivernal

2009-11-22T11:50:00.000-04:00

Que arriba el desembre!

(i arriba amb samarreta imperi, blanca i els tirants mig caiguts, caminant descalç per la platja, fent propostes indecents de tatuatges i massatges amb una mà i venent coca-cola, fanta, coke, agua, beer, amb l'altra).

precursores.

2009-11-13T10:43:00.002-04:00

finitas y temporales
Dios es una suposición
Cierre a la libertad
La tierra es el último criterio
vive tu pensamiento y piensa tu vida
el ser-sí-mismo es movimiento que juega
idea de la virtud
el hombre no ha despertado todavia
cuanto error
camino mental
¡No arrojes al héroe de tu alma!

la vida no cierra.

2009-07-10T05:08:00.004-04:00

tanteando el horizonte.

veraniego.

2009-07-04T15:51:00.001-04:00

hace y te mima
aceite de girasol.

The best part.

2009-07-02T11:52:00.003-04:00

aún tengo arena en la barriga.

Away soon la playa.

2009-06-30T09:47:00.003-04:00

nos vamos a encontrar y buscar sota la arena.

dissabte

2009-06-20T05:49:00.003-04:00

al cel no hi ha parquet.

sugus i sal.

2009-06-18T04:57:00.003-04:00

-un sugus.
-de què?

-de xocolata amb virutes de mal de panxa i suc de poma. dues mossegades a la dreta i fa calor i tres avall et congeles. puges quatre mossegades i olor de sal enganxada a la pell després de tornar de la platja i si el mastegues tres cops seguits i fort et tremolen les mans, mandarina, cacau i stracciatella. i el mastegues fort i fixament durant sis minuts i plou.

suïcidi a la zona de vies.

2009-06-09T15:48:00.002-04:00

Jo no volia. no va ser per amor. Què passaria si ara, davant de profundos abismos, em posés a cridar que t'estimo i no em sentissis? no. mai vaig voler. però em despertava i ja sentia aquell soroll i sempre igual, i cada dia el mateix. i jo ja li havia dit, que el soroll em consumia, que envejava les pestanyes queien al terra i creuaven el carrer sencer i se les empassava un cotxe i m'allargava per xafar-les però era massa tard i no feien soroll. tot feia soroll i jo no volia i aleshores cada dia el mateix. i jo ja li havia dit, que el soroll em consumia, que m'abraçava res. cada dia a les vuit quaranta-sis baixava i quedaven quatre amb vint-i-set segons pel següent tren, i aleshores ple de gent i mirava a banda i banda i pensava que a ningú li importaria, demanava perdó endins, per mi, i m'apropava al marge quan, i aleshores ja quedaven tres minuts amb vint-i-dos segons, em deies amb aquesta veu impertinent que està totalment prohibit baixar a la zona de vies. i jo merda. torna enrere. avui no. i si eren i vint-i-tres igual i ho deies sempre fos l'hora que fos i jo mirava avall i mirava a la gent del costat i pensava endins. que esteu tranquils, que no passa res, que estaré bé. clar que estaré bé, ja t'ho vaig dir que estava bé i clar, què més havia de passar si tot t'anava bé? i era aquest soroll estrident i chirriante d'ungles de pissarra i la teva veu que trencaria dient-me que no podia, i jo et buscava i et maleïa perquè segur que em veies i què em faries després?i què volies de mi?i per què no em deixaves? i sempre el mateix amb la mateixa veu i la mateixa son i la mateixa ràbia.
i un dia vaig baixar a les zero sis amb vint-i-un minuts i quedaven només dos minuts amb nou segons pel següent metro i jo et deuria fer pena pels tants intents. un últim somriure i les gràcies. i tu no vas dir mai més res.

poema periodístic.

2009-06-03T16:39:00.004-04:00

El indicio del fin. (o de mentir menos).

Ante la incredulidad, inyecta optimismo.

Altas dosis de escepticismo

multitudinario

cuando se acercan
millones de
alentadoras y positivas
paciencia y cautela
más allá del
fin.
Es pronto
aunque intenso.
Aumenta en
parte, la caída
debido a

que se ha dejado sentir.

(Poesia-diari, a partir de la notícia titular d'avui a El País, sobre PP i mandangues estranyes).

Tres días de mayo. (o Viva la vida).

2009-05-29T14:12:00.001-04:00

Tres días de julio només poden ser 17, 18 i 19 de juliol de 1936. Tres días de julio em porta a pensar en un abans i un després, en un principi i potser cap final, en una estampida de sensacions que no s’haurien de tornar mai a repetir. Ara sense Franco, canviem les bombes per petards. Faig referència a l’obra de Luís Romero, sent conscient de la gran dimensió que la separa de “l’ara”. Escric Tres dies de maig tenint la sensació que d’aquí a un temps només podran ser aquests que comencen dimecres 27, i segueixen amb dijous 28 i divendres 29. tres dies. De maig. Al món sencer: DÉU EXISTEIX! Convençuda. Dimecres a la nit va aparèixer una veu parlant a tot el món. Déu té un megàfon i crida gol! Les deu de la nit i només amb el raspall de dents elèctric es fa més suau el soroll. De les finestres surten llums verdes gespa fosforita reflectida al meu vestit i blau i vermell, i tot el món fa au, i tot el món fa ui, i tot el món fa ui ui, i gol. Escolta’m, que em diuen que els autobusos no van, que el festival de poesia de Barcelona ha avançat una hora l’acte per concloure la setmana perquè l’aire de la sala de recitacions no s’impregnés de banderes i crits histèrics. La gent escolta la radio al Liceu perquè Fidelio sabe a poco, a Canaletes un dia d’aquests la font s’enfonsarà, o marxarà corrents, i tota la gent al darrere a perseguir-la. Els metros canten i parlen i salten i criden. Col•lapse total. S’engeguen les fonts a plaça espanya. Elicòpters. Que no em feu fotos! Que prou! s’anul•len els exàmens i tots els jefes fan festa. El món s’acaba demà i avui hem tots d’aprofitar-lo! De cop i volta un caos enorme. S’ajunten les veus de teles i bars i carrers, i pel mòbil els petards en retransmissió directe. Caos absolut. Això és un desmadre. Pànic escènic al carrer buit i el soroll de megàfon. Viva la vida. I la resta del món, normalitat. Hecatombe superada.

Plastilina.

2009-05-24T10:30:00.001-04:00

No es tracta d’oblidar. Es tracta d’assumir. Sala Beckett. Marta Buchaca llegeixo que ha estudiat Humanitats a la UAB i que després s’ha format a la sala Beckett. I ja diu molt. Perquè una cosa és que el teu estil et faci anar a parar a la sala Beckett, una altra de molt diferent és que ja estudiïs directament a la Beckett, i aleshores em pregunto si pots sortir fent alguna cosa diferent i en no-sintonia del què es fa allà. Però és igual. Plastilina amaga darrere el to inofensiu i personatges aparentment inofensius com la Mone, una crítica total a l’adolescent total de l’avui en dia total. Un esquitx, una impressió de terror o de veure de què és capaç un “nen” d’avui en dia que ja no es conforma amb fer girar baldufes i que necessita anar més enllà. Pensant si tot el què té al seu abast li convé i acabant per tenir la sensació no pot ser més veritat que HOM desconeix una immensa part del seu CERVELL.

L’escenografia es basa en unes cadires tipus trona o tipus pupitre de fusta, una a cada banda de l’escenari, i un sofà al mig. El punt de vista capgirat d’una història de POR. Superant la ficció i anant a buscar el matís de tendresa en la mort, en la no-culpa, en el no-volia, en el jo-hi-havia-d’haver-anat-i-al-final-no. El públic: la televisió. Els mitjans. El què fa MAL. La mare i el pare dins, la casa claustrofòbia, el carrer un infern. Plastilina perquè sona a innocència. Plastilina que sona com un cop a la porta, un pum pum pum. Qui hi ha? l a p o r. Tremolant. Fossa en negre cap a un f u t u r desconegut caminant sobre un fil de cosir camises i a punt de caure al fang. Molta llum, un focus blanc a la cara dels qui parlen com una RADIOGRAFIA del què poden estar passant per dins mentre per fora no poden pronunciar cap paraula.

llunàtica.

2009-05-22T11:27:00.003-04:00

o
si
ono
pero
segur
perquè
somiava
aleshores
llunàtiques
intempèries
triangularscap
a un camí que no
sabia com. ni sabia
per què però de cop
hi era i a cada paraula
discontínua llunyania més
lluny del punt de partida i de la terra.

L'infinito.

2009-05-18T09:29:00.003-04:00

L'infinito

Sempre caro mi fu quest'ermo colle,
e questa siepe, che da tanta parte
dell'ultimo orizzonte il guardo esclude.
Ma sedendo e mirando, interminati
spazi di là da quella, e sovrumani
silenzi, e profondissima quiete
io nel pensier mi fingo; ove per poco
il cor non si spaura. E come il vento
odo stormir tra queste piante, io quello
infinito silenzo a questa voce
vo comparando: e mi sovvien l'eterno,
e le morte stagioni, e la presente
e viva, e il suon di lei. Così tra questa
immensità s'annega il pensier mio:
e il naufragar m'è dolce in questo mare.

Giacomo Leopardi.

prova d'embaràs.

2009-05-15T11:03:00.000-04:00

Mitja pàgina són uns dos mil caràcters sense espais, que són molts caràcters. Ho he comprovat escrivint as així: aaaaaa, fins que ocupessin mitja pàgina. Herramientas. Contar palabras. El Peris li proposa al Nelson que s’encarregui del bar. Ell diu que no, perquè vol un cambio de vida i deixa a la Mercè, que es queda feta pols, que pensava que el Nelson havia dit que no per ella i pel Fidel, que també es queda fet pols perquè veu que el Peris el vol fer fora, però després s’arreglen i Fidel no vull que marxis que per alguna cosa estan els amics. Abraçada emotiva. Menys caràcters. el gerard li encarrega al dolent calb que deixi una pistola amb les empremtes del Fidel a casa seva i després truquen a la policia per dir que saben que l’assassí del Ros és el Fidel. El Fidel diu que és un desgraciat i és un desgraciat. La Ceci troba una prova d’embaràs i li diu al Fede, i el Fede li diu a la Sara i la Sara diu que no. Cara de nomelopuedocreer del Fede i anuncis. Kaliaoxiaccioncristalwhite patrocina aquest programa. Nena que hem de parlar amb tu. La ceci i el Fede. Alba què ens has d’explicar?L’Alba fa cara de yamelotemía i es veu que si que la prova és seva. Surt blavet quan estàs embarassada. Mai m’han quedat clars els colors aquests. Podria sortir un “si” i seria més clar. Perquè el blau no fa de “congratulations està vostè embarassada”. Et podria sortir una cunita o un pitet o un patito o floretes o un maxicosi o una papilla, però no tot de color blau. Perquè entre els nervis i tot segur que et lies i aleshores penses que sí però és que no i no ho sé és igual ja es veurà joquesé.

Trànsit.

2009-05-10T14:36:00.001-04:00

Entre madrid i el carib i mitja terra i sense haver vist encara si núvol o plou i fa sol o fa sol i prou però molts velázquez i goya i el gótico i cézanne i dalí i encara res però estamos empezando a ver el mundo desde que no hi ha MAR. Barcos i vaixells al MIG de tierra firme i fotos i sillones i sofàs. Pause. Hivernando. Bateria acabada. Re-i-ni-ciando.Una bicicleta estática y unes cortines de cuadros. Cubitos i queso de cabra, leche desnatada y nescafé i comença el dia u i el dia uno a la vegada. Dos en uno o un dues vegades.

Huertas.

2009-05-10T14:32:00.002-04:00

El sol de cara de los días azules. sol de cara a trescentsseixantacincgraus i siluetes movent-se des-a-compassades pel davant i filtrades per les ulleres de sol. mentre a banda i banda baritos i xiringuitos i més itos i cactus pels balcons i enredaderes poc enredades. i quan mires amunt trepitges el Quijote i quan mires avall et perds el cel.

Madrid.

2009-05-10T14:30:00.000-04:00

superguai llista del súper de supermercado super larga i súper plena i sana poc. i llet llet llet sencera i cuchillas i deshodorant si?no?si?no?si?no?(...) i pizza i hamburgueses i ya son las once-y-med-i-a i tenemos la HOLA i vamos a hacer un test no de supervivencia. allá donde se cruzan los caminos. estamos sin saber donde pero pongamos que hablo de Madrid. i espaguetis i al final des-o-dorant no cal.

Tapas.

2009-05-10T14:26:00.001-04:00

un tabulé y unas empanadas. una caña. un vaso de vino. un zumo de plátano. guacamole. tosta de queso. tosta de la huerta. chocolate con churros. cuatro. una de calamares, una de chipirones, ¿unas bravas tenéis? yo agua. yo una clara. yo una caña. unas croquet...no. ya es suficiente. ah ok. vale. ¿todo bien? muy rico. un cortado. un cortado. un cortado. la cuenta. ok. gracias. hasta luego.

El Retiro.

2009-05-10T14:24:00.000-04:00

sol. pum. tambors. pum. barquetes. rems. pum. música. walkman. calor. gespa. gelats. pum. minimilk. música. pum. magnum. aire. relax. somiers. pum. estirar-se. pum. descalçar-se. pum. pum. pum. pum. pum. pum. pum. pum. pum. pum. pum. pum. pum. pum. pum. pum. pum. pum. pum. pum. estirar-se i mirar enlaire i veure trossets de blau entre les copes dels arbres. mullar-se. pum.

El rastro.

2009-05-10T14:21:00.000-04:00

és que quan s'ha aixecat la persiana feia sol, i després feia tan de vent que mig feia fred. el rastro des de La Latina i un carrer de restaurants indis i xinos desert i de cop colores colores colores colores colores colores. mocadors i cintes i monederets petits de pell i bolsets més grans i petos, ulleres de sol retros, arrecades, anells, un peto, un pixi, una camisa, una baixada plena de colors caminants i tots movent-se amb el vent i barrejant-se de sol i sombra i una mica caos paral·lel a u-de-maig.

Avions.

2009-05-10T14:17:00.003-04:00

S’aixeca i brm i s’aixeca i brm brm i se abrochan los cinturones por favor, y entonces aleshores. Corre depressa i dius ai, casa meva, i tu la teva i tu la teva i el caminet i me voy a la playa però precisament no. Aquí están las salidas de emergencia. Infleu xalecos i cap a baix. I si no HI ha MAR doncs res, lo mismo. Llegamos en cinco minutos i es fan les onze coma quatre segons i vint-i-sis minuts i MIG. i metro i transbordos i metro i llegamos al 34.

Madrid con Ana.

2009-05-10T13:10:00.001-04:00

dia u 23.51h. cuina cantando en français. refugi sota una llitera de fusta. punt i cambio y corto. núvol i de tant en tant sol i després molta pluja de cop així: jjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjji. madrid con ana sona a bohemia amb chocolate picante, dos cucharillas pequeñas de historia, una pizca de catalanocastellàmix un tè i tres cortados, el piso-loft-quesiempresoñé. Amalia en una foto en un libro de Lavapiés i a dos manzanas, galletitas de cultura a-turística y racons amagats delicatessen. cambio y vuelta. bajo la litera cuentacuentos de peter pan, una que se’n va a somier una estona de nit més.

xocolata

2009-05-08T12:07:00.005-04:00

A vegades tinc una mica de por però és igual, ja se'm passarà. són les dotze i quatre-cents tres minuts coma sis i obriré una xocolata perquè així fa crec i pam es trenca i és negra i és d'un cop sec i mossegues i nyam i s'escapa i es frega i tot endins i es mou per dins com si fos una pessigolla que s'havia amagat. de nit i canvies l'armari i que si la samarreta imperi i bombón mallorquín. xocolata amb taronja i no mouse de iogurt ni natural ni frutos del bosque. no. xocolata i una mica de mica de llet i microones. es barreja i és com nocilla però millor. nens a brenar. fa por. què va. ja passarà. tinc gana. crec. mossega. ja està i ja ha passat i la mous i tot és fosc. les dotze negra-xocolata-negra-nit. un petó de bona nit i quatre cents mil segons de pampallugues per dintre. que fa fred sense edredón i sense tiramisú i sense tu.

sense tu.

2009-04-20T08:58:00.000-04:00

ulls interiors

2009-04-08T05:13:00.003-04:00

un joc: escriure un petit text amb les paraules donades.
i els altres resultats aquí.

Sopa ulls sofà peixera tele morritos.

Dins la peixera dos ulls es miren de costat i són peixos estranys que no es poden mirar de cara perquè tenen els ulls tan separats i la boca tan oberta i a un se li clava una espina i l’altre l’ajuda i seuen al sofà. Fa morritos de pena quan mira la tele i veu un lluç pescat. Sopen sopa i fa calor. Sopar romàntic de peixos taronges o llenguados dins una peixera rodona d’enamorats.

Cadira interruptor boca telescopi mosca ulls.

La mosca veu pel telescopi com una cadira s’intenta apropar a l’interruptor. Els ulls de la mosca s’amplien tant que l’interruptor quan la veu s’espanta i la cadira s’allunya i fan veure que no ha passat res. i la cadira s’hagués posat a tocar el piano si hagués tingut braços però s’hi ha d’acostar amb la boca mig arrossegant-se i dissimulant. S’acaba la cançó i la mosca fa un bot i l’interruptor cau d’esquena.

Ulls pop cafetera xeringa coixí ganyota.

Som minúsculs. Això nostre és com un pop que se’ns enganxa i ens fa fer una ganyota davant del mirall quan ens llevem. Fas ulls de son i t’arrebosses de coixins. i nedem en un mar de cafè amb llet, i hem sortit fets de cafetera de bar, i surem amb tanta escuma. Que fas ulls de son. que nedem sobre coixins. Que sures. Que flotes en un somni estrany que portava una xeringa i que no marxa, que t’enganxa.

pluja

2009-03-28T10:35:00.002-04:00

i avui després d'ahir,quan m'he llevat, ja era tard.