Una flor, una vida

Una flor és una vida. Un nen és com una flor. Com sap una flor, quin serà el seu desti quan neixi camuflada entre les altres? Com s’amaga l’esperança que brota desde el fons de la terra, que va creixent dins un cor? Les fulles, les tiges van pujant cap amunt mentre les arrels penetren cada vegada més, més endins. Com se li diu a una flor que no vindran a regar-la, que no plourà més? No caiguis, tu ets forta – li diriem – creix sempre mirant el cel.
Però què passa si hi ha parets i un sostre que la frena?
Tots som una mica flors. Tots volem tocar un trosset de cel tot i saber que caurem al terra. Tots som una mica de cada color, colors que es barregen creant vides de llums i ombres, pètals i espines.
Una flor és com la vida, un nen és com una flor.

Deixa't endur

Resseguint un fil, caminant sobre l'aire.
Intentant caçar mirades i olors i colors i paraules
que se'n van amb el vent.
Sempre ens quedarà el mar, perdre'ns en les onades.
Sempre ens quedarà la pluja per mullar-nos al tard.
Treus la pols i t'eixugues la mirada
i ho veus tot d'un blau molt clar, que t'encega i que t'espanta,
i t'intentes amagar però la llum és encara més clara.

T'abraces.
No res.

I el teu cos es deixa caure.


Resseguint un fil
Caminant sobre l'aire.

El temps

Els peus sobresortien una mica de llit ja que estava estirada de mala manera, tirada sobre el matalàs tal com havia arribat, i escoltava el soroll de veins que venia de les parets dels costats. Era agradable la sensació de sentir cada vegada menys sorolls i presuposar que aquests se’n havien anat a dormir després d’un llarg dia, era entretingut imaginar que deuria estar passant més enllà de la paret, on hi havia una vida completament diferent. quedava cada vegada menys gent amb mal de cap d’estrés encara desperta.No li faltava de res i no tenia valor per queixar-se de cap cosa, però per un moment va passar-li pel cap una ràpida imatge de la sensació que sentia, la por que tenia. Es va adonar que aquest món la feia sentir insignificant i petita, sentia que un cor ja no valia avui en dia ni la meitat d’un gran edifici construit per un gran arquitecte. Se sentia una més, sols una més dins una gran multitud borrosa. Sentir-te no res, sentir-te (in)útil davant d’un món massa (poc) perfecte per a persones que encara ho són menys. Se’ns avança el món, se’ns avança la vida, se’ns passen els moments.
Es va tapar els peus i va tancar els ulls. Somiar la feia sortir del túnel i la deixava viatjar a un món diferent, no millor (!), he dit diferent. Et diré doncs que descansis, que fagis un llarg viatge fins el despertar de demà.