viernes, 29 de mayo de 2009

Tres días de mayo. (o Viva la vida).



Tres días de julio només poden ser 17, 18 i 19 de juliol de 1936. Tres días de julio em porta a pensar en un abans i un després, en un principi i potser cap final, en una estampida de sensacions que no s’haurien de tornar mai a repetir. Ara sense Franco, canviem les bombes per petards. Faig referència a l’obra de Luís Romero, sent conscient de la gran dimensió que la separa de “l’ara”. Escric Tres dies de maig tenint la sensació que d’aquí a un temps només podran ser aquests que comencen dimecres 27, i segueixen amb dijous 28 i divendres 29. tres dies. De maig. Al món sencer: DÉU EXISTEIX! Convençuda. Dimecres a la nit va aparèixer una veu parlant a tot el món. Déu té un megàfon i crida gol! Les deu de la nit i només amb el raspall de dents elèctric es fa més suau el soroll. De les finestres surten llums verdes gespa fosforita reflectida al meu vestit i blau i vermell, i tot el món fa au, i tot el món fa ui, i tot el món fa ui ui, i gol. Escolta’m, que em diuen que els autobusos no van, que el festival de poesia de Barcelona ha avançat una hora l’acte per concloure la setmana perquè l’aire de la sala de recitacions no s’impregnés de banderes i crits histèrics. La gent escolta la radio al Liceu perquè Fidelio sabe a poco, a Canaletes un dia d’aquests la font s’enfonsarà, o marxarà corrents, i tota la gent al darrere a perseguir-la. Els metros canten i parlen i salten i criden. Col•lapse total. S’engeguen les fonts a plaça espanya. Elicòpters. Que no em feu fotos! Que prou! s’anul•len els exàmens i tots els jefes fan festa. El món s’acaba demà i avui hem tots d’aprofitar-lo! De cop i volta un caos enorme. S’ajunten les veus de teles i bars i carrers, i pel mòbil els petards en retransmissió directe. Caos absolut. Això és un desmadre. Pànic escènic al carrer buit i el soroll de megàfon. Viva la vida. I la resta del món, normalitat. Hecatombe superada.

domingo, 24 de mayo de 2009

Plastilina.

No es tracta d’oblidar. Es tracta d’assumir. Sala Beckett. Marta Buchaca llegeixo que ha estudiat Humanitats a la UAB i que després s’ha format a la sala Beckett. I ja diu molt. Perquè una cosa és que el teu estil et faci anar a parar a la sala Beckett, una altra de molt diferent és que ja estudiïs directament a la Beckett, i aleshores em pregunto si pots sortir fent alguna cosa diferent i en no-sintonia del què es fa allà. Però és igual. Plastilina amaga darrere el to inofensiu i personatges aparentment inofensius com la Mone, una crítica total a l’adolescent total de l’avui en dia total. Un esquitx, una impressió de terror o de veure de què és capaç un “nen” d’avui en dia que ja no es conforma amb fer girar baldufes i que necessita anar més enllà. Pensant si tot el què té al seu abast li convé i acabant per tenir la sensació no pot ser més veritat que HOM desconeix una immensa part del seu CERVELL.

L’escenografia es basa en unes cadires tipus trona o tipus pupitre de fusta, una a cada banda de l’escenari, i un sofà al mig. El punt de vista capgirat d’una història de POR. Superant la ficció i anant a buscar el matís de tendresa en la mort, en la no-culpa, en el no-volia, en el jo-hi-havia-d’haver-anat-i-al-final-no. El públic: la televisió. Els mitjans. El què fa MAL. La mare i el pare dins, la casa claustrofòbia, el carrer un infern. Plastilina perquè sona a innocència. Plastilina que sona com un cop a la porta, un pum pum pum. Qui hi ha? l a p o r. Tremolant. Fossa en negre cap a un f u t u r desconegut caminant sobre un fil de cosir camises i a punt de caure al fang. Molta llum, un focus blanc a la cara dels qui parlen com una RADIOGRAFIA del què poden estar passant per dins mentre per fora no poden pronunciar cap paraula.

viernes, 22 de mayo de 2009

llunàtica.

o
si
ono
pero
segur
perquè
somiava
aleshores
llunàtiques
intempèries
triangularscap
a un camí que no
sabia com. ni sabia
per què però de cop
hi era i a cada paraula
discontínua llunyania més
lluny del punt de partida i de la terra.

lunes, 18 de mayo de 2009

L'infinito.

L'infinito

Sempre caro mi fu quest'ermo colle,
e questa siepe, che da tanta parte
dell'ultimo orizzonte il guardo esclude.
Ma sedendo e mirando, interminati
spazi di là da quella, e sovrumani
silenzi, e profondissima quiete
io nel pensier mi fingo; ove per poco
il cor non si spaura. E come il vento
odo stormir tra queste piante, io quello
infinito silenzo a questa voce
vo comparando: e mi sovvien l'eterno,
e le morte stagioni, e la presente
e viva, e il suon di lei. Così tra questa
immensità s'annega il pensier mio:
e il naufragar m'è dolce in questo mare.

Giacomo Leopardi.

viernes, 15 de mayo de 2009

prova d'embaràs.

Mitja pàgina són uns dos mil caràcters sense espais, que són molts caràcters. Ho he comprovat escrivint as així: aaaaaa, fins que ocupessin mitja pàgina. Herramientas. Contar palabras. El Peris li proposa al Nelson que s’encarregui del bar. Ell diu que no, perquè vol un cambio de vida i deixa a la Mercè, que es queda feta pols, que pensava que el Nelson havia dit que no per ella i pel Fidel, que també es queda fet pols perquè veu que el Peris el vol fer fora, però després s’arreglen i Fidel no vull que marxis que per alguna cosa estan els amics. Abraçada emotiva. Menys caràcters. el gerard li encarrega al dolent calb que deixi una pistola amb les empremtes del Fidel a casa seva i després truquen a la policia per dir que saben que l’assassí del Ros és el Fidel. El Fidel diu que és un desgraciat i és un desgraciat. La Ceci troba una prova d’embaràs i li diu al Fede, i el Fede li diu a la Sara i la Sara diu que no. Cara de nomelopuedocreer del Fede i anuncis. Kaliaoxiaccioncristalwhite patrocina aquest programa. Nena que hem de parlar amb tu. La ceci i el Fede. Alba què ens has d’explicar?L’Alba fa cara de yamelotemía i es veu que si que la prova és seva. Surt blavet quan estàs embarassada. Mai m’han quedat clars els colors aquests. Podria sortir un “si” i seria més clar. Perquè el blau no fa de “congratulations està vostè embarassada”. Et podria sortir una cunita o un pitet o un patito o floretes o un maxicosi o una papilla, però no tot de color blau. Perquè entre els nervis i tot segur que et lies i aleshores penses que sí però és que no i no ho sé és igual ja es veurà joquesé.

domingo, 10 de mayo de 2009

Trànsit.


Entre madrid i el carib i mitja terra i sense haver vist encara si núvol o plou i fa sol o fa sol i prou però molts velázquez i goya i el gótico i cézanne i dalí i encara res però estamos empezando a ver el mundo desde que no hi ha MAR. Barcos i vaixells al MIG de tierra firme i fotos i sillones i sofàs. Pause. Hivernando. Bateria acabada. Re-i-ni-ciando.Una bicicleta estática y unes cortines de cuadros. Cubitos i queso de cabra, leche desnatada y nescafé i comença el dia u i el dia uno a la vegada. Dos en uno o un dues vegades.

Huertas.


El sol de cara de los días azules. sol de cara a trescentsseixantacincgraus i siluetes movent-se des-a-compassades pel davant i filtrades per les ulleres de sol. mentre a banda i banda baritos i xiringuitos i més itos i cactus pels balcons i enredaderes poc enredades. i quan mires amunt trepitges el Quijote i quan mires avall et perds el cel.

Madrid.


superguai llista del súper de supermercado super larga i súper plena i sana poc. i llet llet llet sencera i cuchillas i deshodorant si?no?si?no?si?no?(...) i pizza i hamburgueses i ya son las once-y-med-i-a i tenemos la HOLA i vamos a hacer un test no de supervivencia. allá donde se cruzan los caminos. estamos sin saber donde pero pongamos que hablo de Madrid. i espaguetis i al final des-o-dorant no cal.

Tapas.


un tabulé y unas empanadas. una caña. un vaso de vino. un zumo de plátano. guacamole. tosta de queso. tosta de la huerta. chocolate con churros. cuatro. una de calamares, una de chipirones, ¿unas bravas tenéis? yo agua. yo una clara. yo una caña. unas croquet...no. ya es suficiente. ah ok. vale. ¿todo bien? muy rico. un cortado. un cortado. un cortado. la cuenta. ok. gracias. hasta luego.

El Retiro.


sol. pum. tambors. pum. barquetes. rems. pum. música. walkman. calor. gespa. gelats. pum. minimilk. música. pum. magnum. aire. relax. somiers. pum. estirar-se. pum. descalçar-se. pum. pum. pum. pum. pum. pum. pum. pum. pum. pum. pum. pum. pum. pum. pum. pum. pum. pum. pum. pum. estirar-se i mirar enlaire i veure trossets de blau entre les copes dels arbres. mullar-se. pum.

El rastro.


és que quan s'ha aixecat la persiana feia sol, i després feia tan de vent que mig feia fred. el rastro des de La Latina i un carrer de restaurants indis i xinos desert i de cop colores colores colores colores colores colores. mocadors i cintes i monederets petits de pell i bolsets més grans i petos, ulleres de sol retros, arrecades, anells, un peto, un pixi, una camisa, una baixada plena de colors caminants i tots movent-se amb el vent i barrejant-se de sol i sombra i una mica caos paral·lel a u-de-maig.

Avions.



S’aixeca i brm i s’aixeca i brm brm i se abrochan los cinturones por favor, y entonces aleshores. Corre depressa i dius ai, casa meva, i tu la teva i tu la teva i el caminet i me voy a la playa però precisament no. Aquí están las salidas de emergencia. Infleu xalecos i cap a baix. I si no HI ha MAR doncs res, lo mismo. Llegamos en cinco minutos i es fan les onze coma quatre segons i vint-i-sis minuts i MIG. i metro i transbordos i metro i llegamos al 34.

Madrid con Ana.

dia u 23.51h. cuina cantando en français. refugi sota una llitera de fusta. punt i cambio y corto. núvol i de tant en tant sol i després molta pluja de cop així: jjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjji. madrid con ana sona a bohemia amb chocolate picante, dos cucharillas pequeñas de historia, una pizca de catalanocastellàmix un tè i tres cortados, el piso-loft-quesiempresoñé. Amalia en una foto en un libro de Lavapiés i a dos manzanas, galletitas de cultura a-turística y racons amagats delicatessen. cambio y vuelta. bajo la litera cuentacuentos de peter pan, una que se’n va a somier una estona de nit més.

viernes, 8 de mayo de 2009

xocolata

A vegades tinc una mica de por però és igual, ja se'm passarà. són les dotze i quatre-cents tres minuts coma sis i obriré una xocolata perquè així fa crec i pam es trenca i és negra i és d'un cop sec i mossegues i nyam i s'escapa i es frega i tot endins i es mou per dins com si fos una pessigolla que s'havia amagat. de nit i canvies l'armari i que si la samarreta imperi i bombón mallorquín. xocolata amb taronja i no mouse de iogurt ni natural ni frutos del bosque. no. xocolata i una mica de mica de llet i microones. es barreja i és com nocilla però millor. nens a brenar. fa por. què va. ja passarà. tinc gana. crec. mossega. ja està i ja ha passat i la mous i tot és fosc. les dotze negra-xocolata-negra-nit. un petó de bona nit i quatre cents mil segons de pampallugues per dintre. que fa fred sense edredón i sense tiramisú i sense tu.