D'Antònia Font

Aquestes coses tan males d’explicar, els revolts, les espurnes, els primers brots de consciència, i tan fàcils amb la màquina d’escriure: tec a tec, tec a tec, tec a tec i saber destriar sense dubtes allò real del que és només inventat…fa tanta gola inventar-s’ho tot, fa tanta por perdre la fita exacta, el moment cabdal en què saps que el castell ambulant se gira i ets davant un punt d’inflexió i apuntar-t’ho bé al cap per poder-t’hi aferrar després quan segur que et farà falta, perquè sempre acaba fent falta, i quan arriba un moment així has de poder dir-te amb veu alta “si” i saber que…

Joan Miquel Oliver, El misteri de l'amor.

Hola

Jo mai he tingut un germà gran. I suposo que per això, perquè veia que ja mai el tindria, vaig decidir que ho podries ser tu. Encara que no em coneguessis, encara que no sabessis res de mi. I de sobte, vaig voler conèixe’t i saber més coses de tu, saber què feies, què t’agradava…I et buscava per tot arreu intentant descobrir alguna cosa sobre la teva vida, intentant saber alguna cosa del meu nou germà. Era divertit, com tornar a ser petita i buscar algú que et protegís. I sense que tu ho sabessis, cada vegada que només ens dèiem hola i adéu jo després em quedava pensant que seria divertit que em renyessis si posava la música de la meva habitació massa alta, i em preguntava si ens haguéssim barallat de petits per parar la taula, o si ara tu em portaries a casa amb la moto o em vindries a recollir quan et truqués a les quatre de la matinada perquè tenia son i em feien mal els peus.
També t’he de dir però, que la millor part de la història era que tu no ho sabries mai, i que no t’ho explicaré mai, que així segueixo quedant-me amb un somriure cada vegada que ens saludem.