és fosc

S’anava fent tard, es feia de tarda de fosca d’hivern de melodrama, d’avorriment, es convertia, s’obsessionava, s’adormia, es deixava, s’escapava de l’espiral dels nadals infinits i empatxadament llargs de caramels de mentida i de camells frustrats. I sonava de fons de pianos i rere cortines d’amics invisibles un Lucio Battisti un any més, amb el seu respiravamo piano, mi stai facendo paura. Dove sei stata, cos’ hai fatto mai? Di che colore sono gli occhi tuoi? Se me lo chiedi non rispondo. E d’improvviso quel silenzio fra noi. i un any més. Purtroppo.

 

a mitja tarda

Hem estat al final d’un moment que semblava no tenir fronteres, ens hem deixat caure al buit en una paret pintada de blanc, sense cap mil·límetre de negre, sense cap error ni cap desperfecte, ens hem atrevit a mirar endavant quan tot el que vèiem era una ombra, borrosa, al final de tot. I ara ens queda mirar-nos i dir-nos que sí, que ens toca, alguna mena de petita i remota oportunitat darrere de tantes esquenes, una minúscula línia d’horitzó en punta fina que delimiti les nostres circumferències i els nostres extra radis. Creem-nos i visquem-ho, tampoc cal dir-ho a ningú, ningú ho farà per nosaltres.

décollage

décollage

entre los poros de las pieles que son

ya cada vez más invierno y sin embargo

tu invierno es siempre más

lento y tarde

splashing in Shangai

splashing in shangai
taking care
dimarts encara
calor de raigs x
fer les maletes
ambigüitats i caosmentals
la casa por la ventana
fotos retros
dormir a molta altitud
neosguais
bolis bics
i warhols

Britney Spears en bicicleta

L.A

amb botes d’aigua

bosses del condis

(señoras que) i

el cabell bufat.             dios!

preguntant-me si tot i les llums

i tot i els escenaris

tot i mantenir el tipus

tot i rodar videoclips en camisón i quedar bé

em pregunto si

als famosos també els plou.

(?)

mig plena

Però tu no tens feina? De cap de les maneres et pensaves que hi havia vida més enllà de dissabte? Diumenge queda, pels no científics, a uns cents de quilòmetres anys llum. desperta't, ambulatoris i cafeteres al 150%, un es cansa de viure a ritmes frenètics de nervis innecessaris. Prou talons i més sabatilles, i ell va dir-li que "has de veure l'ampolla mig plena", però hi hauria dos, no dos no, tres, tres grups de persones al món, que serien els que la veuen mig plena, els que la veuen mig buida i els que quan van a comprar el dinar d'allà al grup Soteras no agafen ni got. i si no agafes ni got no pots veure res, ni ple, ni buit ni mig ple ni mig buit. i menys en dissabte a la tarda quan es fa fosc a les sis i semblen les quatre de la matinada i el ritme del dia el marca el peliculón d'antena tres.

sense mans

deixa't caure. sense mans. 

then you feel like someone stupid
how many roads must a man
elle 

final
immediat
retocs de la llum que no
sabies com
tocar


touch of her 
mind.

tan superguai

empassa, a vegades et creus especial i no ho ets tant. et penses que vius la història de la típica noia que li cau la típica carpeta i que el típic noi-guapo recull del terra i aleshores es miren (amb la típica música) als típics-ulls-verds perquè blaus ja estan massa vistos, i ella els té marrons però això serà igual perquè tot és tan típic que anirà típicament bé. i et sents típicament bé tornant cap a la típica casa zona residencial amb el típic jardí verd i la típica valla-blanca i la típica moto del noi que clar, t'ha portat a casa perquè així es feia l'original i et sorprenia i tu, mentre et volava el típic cabell ros al vent de la típica brisa-primavera, et creies única.

tornen totes les petites coses

yes there is hope. caminarem totes les línies dels mapes, les sucarem amb botons, desfarem els nusos, respirarem endins. passarem la frontera, tornarem enrere, donarem voltes, desfarem cercles, semàfors i paracaigudes i tallats naturals per emportar. ens anirem coneixent per una línia blava, posarem la ràdio i escoltarem el que fa de gos. berenarem tés belleza y vainilla i tu em diras que si no tinc fred i pots tancar la finestra i jo et diré que molt.

tres

- las ganas de levantarte a las 11, menos cuatro.

dos

 - el sentido que le puedas dar a todas las palabras, pues al revés.

.

principio 1. darlo a entender todo sin entender nada.

sorra fina

n.X adasda. la metàfora de les coses caigudes, de la sorra fina, dels castells de sorra i del mar.

verd

divendres 18 de juny i les ganes de tornar a casa 

nedant.

plou

plou però quatre és la meitat de vuit.

diumenge

diumenge 13 de juny, pànic en blanc i negre. massa ganes de diumenge i poques d'avui.

tard

Dissabte 12 de juny, y se está haciendo tarde pero sin llegar el frío

gana

dijous 10 de juny. ofegar-se en un got de ?

fotografia

dimecres 9 de juny, 2010: ma tu non hai capito un cazzo!

divano

dimarts dia 8 de juny. despertar-se abans que la veïna del davant. divano, con todo mi amor.

diari d'estiu

dilluns dia 7 de juny. despertar-se al segle divuit no és fàcil. (quan saps que has de tornar al vint-i-u).

sense títol

 

 

 

 

 

 

 

 

 

morangos

eram

tuas pupilas

brancas.

la una i trenta-quatre

és anar-se fent petit mentre creixes, buscar les coses clares i tenir-ho tot borrós, no tenir son a les nits i voler dormir anys seguits, posar una rentadora i deixar-ho tot a mitges,

bodies in question

Aquests dies al otro lado del charco: 3rd Photofestival, New York.  Bodies in Question és el títol que porta el conjunt de fotografies de Marc Garanger en el seu reportatge a Algèria. Atravessar la pell amb una mirada i el minimalisme de la complexitat del nostre interior en blanc i negre:

desiderio V

1. Lucio Battisti - Fiori rosa fiori di pesco

2. Rita Pavone - Il geghege

3. The Mamas and Papas - Make your own kind of music

4. Mika - Good gone girl

5. Seeed - She got me twisted

6. Nada - ma che freddo fa

7. Lorella Cuccarini - La notte vola

desiderio IV

si quieres

bailamos

sense títol

desiderio III

los colores se asocian a un determinado  momento X con unas X circumstancias, a la hora X de tal día, y se convierten en obras de arte personales que siempre formarán parte de un recuerdo interior, del todo incomprensible a los ojos de otro, que ya tendrá suficiente con organizar su propio mundo de colores.

building a castle

declaration of dependence.

 I see you building a castle with one hand

while tearing down another with the other.

echar de menos son los pequeños momentos, las acumulaciones de segundos y las cosas sencillas. como querer cantarte una canción y poder hacerlo. o descubrir la primavera en mi cama. a la vez sonreír son los pequeños momentos descubiertos, las acumulaciones de segundos sonreídos y las cosas sencillas que te hacen sentir building your castle.

primavera

em sembla que he entès alguna cosa

somnis reals

la bella y la bestia són el somni. són el vermell contra el rosa, el groc contra el gris, la llum contra el blau, unes sabates blau-cels i amagades les cares sota les pells. en tots els espais i en tots els temps. entreveure el dins des de fora.

Max Ernst, The Antipope, December 1941–March 1942. Peggy Guggenheim Collection, Venezia

Lady Grey, by Tim Walker, 2010

tots els matins

abajo 

las pestañas

arriba 

las manos

comas verdes

puntos azules

y A-parte

Gianni Pisani, 

Tutte le matine prime di uscire.

equilibris

stare fuori di tutto, anche del suo corpo. l'equilibri de l'art povera que ens acosta a l'harmonia de l'art amb el nostre cos. la barreja femenina gairebé musical del nu-i-el-no-nu, tot en un i un en l'altre, sense haver-hi més moments que un "ara" breu que traspassa els límits de tota la història de la història anterior.

Robert Schwarz. (fotografia a Gina Pane)

Venus de los trapos. Pistoletto

Marina Abramovic y Ulay

Galaxies forming along filaments, like droplets 

along the strands of a spider's web, Tomas Saraceno

Untitled 2001. Maurizio Cattelan

in a very unusual way

vivir es una acumulación

de palabras

intentos fallidos

para llenar

el vacío

que dejas

cuando hablas.

improvvisamente

PicnicNellaBiennale.Venezia.Aprile2010 

Beatamente ristorarsi

Vibrazioni che arrivano
repentinamente scendono
irradiano l’aria intorno
le percezioni delle cose

della gente

quello che normalmente è fermo

stantio

improvvisamente si muove

rotea.

Le sensazioni si amplificano
con leggiadria si dilatano
si sommano ad altre sensazioni

emozioni

ed il tutto perde la consueta dimensione
una piccola ma graziosa isola emerge dalle acque
intorno i movimenti sono lenti

dissonanti

la normale collocazione viene vanificata
c’è da aprire le porte
spalancare le finestre
allungarsi e
beatamente bere

ristorarsi.

Lorenzo Dassi (Antologia del premio letterario.2008)

normal

Venezia.Marzo2010

normale è quando tutto quello strano diventa la cosa più 

normale 

è quando tutto quello lontano diventa la cosa più. 

entre tanto viento

Cadaqués.pasqua2010

cuando quieras nos dormimos

nos fugamos.

entre tu pelo

Burano mezzogiorno, 2abril2010

Invocación

Si el lenguaje
este modo austero
de convocarte
en medio de fríos rascacielos
y ciudades europeas
fuera
el modo
de hacer el amor entre sonidos
o el modo
de meterme entre tu pelo

Cristina Peri Rossi, "Diáspora" 1976

occhi dell’amore

L’assenza dell’amore ha generato agli uomini molte calamità che si sarebbero potute evitare. Invece che la pioggia d’oro dell’amore è scesa sugli uomini la cappa nera dell’indifferenza. Ed ecco che gli uomini hanno perduto gli occhi dell’amore e non sanno più distinguere alcuna cosa, brancolano in una oscurità di morte.

Alberto Lattuada, Occhio quadrato, 1941.

El fotògraf i després director de cine Alberto Lattuada, comença a fer-nos descobrir les imatges que formen un dia a dia normal, d'una gent normal i de perifèries i extra-radis, normals. de vides  que semblen  inexistents i allunyades, només perquè queden tapades pel nostre nou món de cuines intel·ligents i  termomix.