Què hi ha darrere l’expressió freda del marbre? La geometria més pura amaga darrere seu les formes de vida més càlides. Ens trobem davant el Pavelló Alemany de Barcelona, dissenyat per Ludwig Mies Van der Rohe (1886-1969) en motiu de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929. Ens situem a Montjuïc, on l’edifici, havia de servir per a la recepció oficial de les autoritats alemanyes, per part del rei Alfons XIII.
De la mateixa manera que la recepció sembla d’allò més freda, el Pavelló es concep amb uns materials que semblen, a primera vista, força freds. El vidre, l’acer i diferents tipus de marbre (travertí, verd dels Alps, verd antic i ònix daurat de l’Atlas), són els materials que s’utilitzaran tant en la primera construcció com en la reconstrucció, d’Oriol Bohigas, inaugurada l’any 1986. Així, ens situem en un edifici fred, amb una planta desordenada feta a base d’horitzontals, un edifici que s’agafa fort a la terra i es camufla en el paisatge, en la terra que té al davant, i s’allarga i s’estira com si volgués passar desapercebut. La geometria i les formes clares i netes, rectes, amb una gran quantitat d’angles rectes, fa que al passejar entre les seves parets entreobertes, es creï un seguit de rectangles des de les diferents perspectives que l’espectador pugui tenir. Tenint en compte aquests factors, la geometria i la fredor del lloc, ens adonem que l’obra es distancia de tot allò que pugui semblar humà, s’allunya de les formes voluptuoses i sinuoses, de les corbes del cos humà, de la calidesa de la pell.
El propòsit és veure com s’amaguen les formes humanes en l’estructura del Pavelló. Una contraposició absoluta, dos oposats lluitant en un mateix espai, com dues maneres diferents de defensar la bellesa. Quina és sinó, la voluntat de Mies? L’autor del Pavelló no presenta l’obra per allunyar-se de la bellesa, sinó per allunyar-se de la bellesa tradicional. La bellesa no es pot calcular ni mesurar, així ho diu el mateix artista, i segueix sent del tot necessària, no hem de pensar només en la funció de l’obra. Ara bé, la sobrietat i la gelor que transmet el Pavelló, responen al nou concepte de bellesa que proposa Mies. Els materials són escollits amb precisió, i la combinació del marbre i el vidre sembla ser una trobada entre el passat més noble de Grècia i la modernitat del món contemporani.
El reflex és fonamental per entendre l’obra. Les transparències dirigeixen a l’espectador cap al vidre, i juguen a confondre’l. Hom es dirigeix cap a la impossibilitat, és conduït cap a un lloc impossible: el vidre fa que t’aturis just abans de traspassar-lo. L’aigua esdevé alhora, un material més. El seu reflex presenta la mateixa funció que el vidre. Juntament amb el vidre i l’aigua, el marbre crea dibuixos que semblen les mateixes ones, i es juga a buscar el moviment dins l’estaticisme de l’obra. Així ho interpreta també l’artista xinès Weiwei, que omple avui en dia, les superfícies d’aigua del Pavelló, amb cafè amb llet, per recrear amb materials simples, purs i assequibles, el moviment del marbre.
De quina manera una figura humana s’adapta al Pavelló? L’obra, que podria considerar-se un antònim a “humanitat”, va deixant de ser-ho al considerar aquestes formes dels materials. D’alguna manera entenem com Mies és conscient de la brusquedat dels materials i les formes punxants, i busca contraposar-ho amb una escultura d’una dona titulada Alba, d’una dona feta per a Georg Kolbe, contemporani a Mies, que deixa veure les rugositats de la pell en bronze.
L’objectiu del treball és la incorporació del caràcter humà en l’obra de Mies. Ens situem dins el Pavelló i ens envolta una continuïtat de formes rectes que ens desorienten. Imaginem, què passaria si l’edifici fos una llar? Si hi hagués de viure algú? La nuesa que presenten els materials, freds i llisos, ens fan arribar a la conclusió que la ornamentació és del tot sobrant i supèrflua en aquest indret. Per tant, si alguna persona hagués de viure dins el Pavelló, ho hauria de fer d’acord amb les seves característiques: nu. Com si d’alguna manera s’adaptés així als materials. Nu en tant que sense ornaments, nu en tant que pur, en tant que sincer i noble, primari i sense estar condicionat per a cap factor exterior.
Fent una exageració de les formes, incloent-les així dins el Pavelló, podem veure la sinuositat de les corbes humanes, molt distants a les rectes de l’edifici. El color carn de la pell, amb totes les seves textures, és fonamental per a veure’n explícitament les diferències. La pell parla per sí sola, oposant-se totalment al marbre fred de la paret recta, i per més que el marbre intenti apropar-se a la pell amb les seves línies desdibuixades i corbes, aquesta segueix sent-ne la oposició total, i presenten una màxima incomunicació.
Al contrari passa si veiem aquestes dues formes, tan oposades, amb un filtre: el blanc i negre, que redueix totes les superfícies a una mateixa categoria. Les formes aleshores, s’influencien les unes a les altres i es camuflen entre elles. La rugositat d’una pell imperfecte busca complementar-se amb la vibració estàtica del vidre, l’aigua o el marbre. La feminitat de la noia que hi apareix retratada es contraposa alhora amb les formes tallants del Pavelló, que fan que l’obra tingui, malgrat la seva horitzontalitat, un caràcter masculí evident. Els angles rectes i les cantonades punxants en són un exemple.
Només la intensitat vital pot tenir una intensitat formal. (Fritz Neumeyer, 1995, p.393). Mies s’oposa a la forma com a últim objectiu en la seva arquitectura. Per més que potser a primer cop d’ull no ho sembla, la seva obra busca aconseguir la bellesa, una nova bellesa ordenada, alhora pràctica. Gràcies als avenços tècnics, Mies creurà en un nou concepte de bellesa al què cal arribar. Cal ser realistes i enfrontar-nos al nou món, un nou món tecnificat ple de nous materials i possibilitats, ple de contrasts, impersonal i geomètric, fred i distant. En aquest context que viu l’artista, cal trobar, dins les seves possibilitats, la bellesa que respon a aquestes noves necessitats. D’aquesta manera l’obra de Mies no és més que una resposta a les exigències del seu temps. La formalitat i la geometria s’expliquen a partir d’aquesta nova bellesa. Les transparències, la verticalitat que queda atrapada en la línia horitzontal o l’escalonament en les superfícies, són alguns dels trets que caracteritzen l’obra de Mies, símbol de la modernitat.
El Pavelló demana una geometria estricta, que contraposada amb la forma humana evoca a les diferents percepcions i juga a confondre l’espectador amb les textures dels materials. Un paisatge virtual, una desorientació dins l’edifici, que mancat de qualsevol ornament, fa que al passejar-hi per dins es confonguin els sentits. La brillantor dels materials et condueix cap a la impossibilitat, cap al vidre i l’aigua. La part reflectida i la part construïda juguen a fer vibrar l’espectador. Després de situar-hi la figura humana, nua, sincera, i desproporcionada per tal d’emfatitzar la sensació del volum irregular, ens adonem de com poden arribar a acoblar-se dues superfícies formalment tant diferents. En un estat de puresa primera, el Pavelló integra i rep la figura humana, no la rebutja com si fos un ornament sinó que li mostra el seu contacte. La pell del marbre i la pell humana s’entrellacen en una unió aparentment impossible. La pell humana es fa més freda i el marbre s’hi ajunta. La geometria perfecta i les rugositats del cos, contraposades, esdevenen una sola realitat visual: sense ornaments, sense decoració, sense aparença, així es presenta el Pavelló, amb una nuesa infinita. Palpant la terra i jugant amb l’aigua, deixant entrar l’aire per cada racó i creant reflexos, l’obra que semblava tant distant de la naturalesa, és una bellesa natural camuflada, que es presenta pura i freda, com deixant a la intempèrie, un cos humà despullat.
