miércoles, 26 de marzo de 2008

La lluna regalimant


suar suar i dispersar-nos
com la pols
damunt les velles cucanyes, dividir-nos
minvar-nos
fer senyals de fum
als esperits subterranis, procrear-nos
_______________________________________________
Hi ha sempre
rera la nuvolada indecisa un desert blanc
on el desordre
devé serenitat i el foc mesura.
_______________________________________________
Aquesta tendència a conservar
la lluna entre les mans,
regalimant
una feixuga claror blanca...

Aquest girar-se distretament
cap a l'etern, acaronant-ho
amb l'esguard com una cosa fràgil.
_______________________________________________
Encara no hem nascut.
Andreu Vidal

miércoles, 12 de marzo de 2008

Nostalgia

La verdadera nostalgia, la más honda, no tiene que ver con el pasado, sino con el futuro. Yo siento con frecuencia la nostalgia del futuro, quiero decir, nostalgia de aquellos días de fiesta, cuando todo merodeaba por delante y el futuro aún estaba en su sitio.

Luis García Montero, Luna en el sur.

jueves, 6 de marzo de 2008

Amelie y el Capitán Blay.

Dice el Capitán Blay en El embrujo de Shanghai, Juan Marsé, 1993:
“En cierta ocasión me dijo que todos los disparates que le reprochaban y las muchas locuras que había cometido en esta vida no eran sino ensayos y variaciones de una sola y misma locura…que nunca acertó a cometer, porque no sabía exactamente en qué consistía".
---
Aunque nunca hubiese imaginado que la mítica frase de Amelie que sale en todas partes tuviera su origen en Juan Marsé, ahora me gusta imaginarme al señor Jean-Pierre Jeunet sentado en un sillón con un gran foco de luz amarilla encima, inspirándose para crear una película que tuviera un gran éxito, leyendo El embrujo de Shanghai y soltando una carcajada al imaginar a su joven protagonista, Amélie, loca como el Capitán Blay, un loco incomprendido pero con la mayor buena fe del mundo. Me imagino que después, de golpe, dejó de reírse y se puso a escribir.
---
Dice Amélie, 2001:
“La vida no es más que un interminable ensayo de una obra que jamás se estrenará”.


miércoles, 5 de marzo de 2008

Respira, que dicen.


No ho sé. (I ara és quan et diuen:no saps mai res tu, i et desfaries). Potser/Segurament és el vent que feia avui, o el sol que molestava als ulls, o pitjor encara, que de cop es posava núvol i molestava més, no ho sé. Potser és aquesta sensació, de sentir-te petit, de sentir que no avances, que no saps on vas, que no hi ha final...O potser no. Potser simplement és culpa de dos treballs de divendres, o de l'hora, del dia, del temps, la son o el mal de panxa. Avui és un d'aquells dies terribles, dels que t'enfades per tot, dels que plores per tot, dels que et sembla que res canviarà mai (serà influència d'aquests debats de la 1), dels que et veus incapaç de fer res i necessitaries que et repetissin mil vegades que no estàs sol i que no passa res. Però no és així i si és així no ho vols veure, no ho saps veure, no escoltes, no hi ets. Perquè és el que vols: no ser-hi. Per què el camí no es fa ample?
Per què no puc avançar i m'encallo com si no hi hagués lloc per a mi?
T'ASFIXIES.RESPIRA.T'OFEGUES.RESPIRA.


Se lo digo al viento

que no voy a gritar.


Porque entonces you aún no sabía que a pesar de crecer y por mucho que uno mire hacia el futuro, uno crece siempre hacia el pasado, en busca tal vez del primer deslumbramiento.