en un tarro de cristal

se perdió en esos pensamientos y en esas lejanías blancas hasta el punto de sentir frío a pesar del calor asfixiante que parecía concentrado en la habitación como en un tarro de cristal herméticamente cerrado.

Una temporada en Venecia, Wlodzimierz Odojewski

Azul

Te pediría una postal si no fuera porque en Lisboa los sellos deben comprarse en  el mismo edificio de Correos (y en ningún sitio más). Así que he estado pensando que deberíamos inventar urgentemente un sistema de tráfico de pensamientos instantáneos, de forma que cuando yo te pienso, precisamente ahora, tu puedas recibirme y mandarme una señal. Me podrías contestar con un mensaje de texto, un email, una paloma blanca, de modo telepático, modo señales de humo, o con un barquito de papel. El mensaje debería ir acompañado de un pequeño sonido, que tendríamos que concretar previamente, para que yo pudiera identificarlo, no fuera que el mensaje se estuviera una semana en el buzón sin que yo lo mirara. Te mandaría un mensaje para decirte que eres el pañuelo azul más dulce del mundo, o para decirte lo que quiero para cenar.

Palpitando

no me mires así que me resbala el lápiz y entonces tu sigues la punta de la pluma con la mirada, resiguiendo la forma, mientras dibujo. No me mires así porque me muero, porque cuando me miras así creo que debería decirte que para mí tampoco es fácil no mirarte así, que también me cuesta un poco, y aunque tu digas que sí que te miro así, yo voy a seguir diciendo que no, porque en realidad eres tú quien me mira así, que me resbala el lápiz, que me agarro a la taza de café para no caerme de la silla, y te daría mil besos cuando me miras así, te diría que todo es tan raro cuando me miras así que no lo soporto, porque no soporto no controlar alguna cosa, y menos que me mires así, y que basta ya, que nisiquiera deberías mirarme, y me llevas al borde de un ataque grave de nervios, a punto de decirte que deberíamos irnos lejos y susurrarnos miradas en silencio durante la vida entera, pero me callo y te digo que por favor, no me mires así.

Pell d'aigua

Què hi ha darrere l’expressió freda del marbre? La geometria més pura amaga darrere seu les formes de vida més càlides. Ens trobem davant el Pavelló Alemany de Barcelona, dissenyat per Ludwig Mies Van der Rohe (1886-1969) en motiu de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929. Ens situem a Montjuïc, on l’edifici, havia de servir per a la recepció oficial de les autoritats alemanyes, per part del rei Alfons XIII.

De la mateixa manera que la recepció sembla d’allò més freda, el Pavelló es concep amb uns materials que semblen, a primera vista, força freds. El vidre, l’acer i diferents tipus de marbre (travertí, verd dels Alps, verd antic i ònix daurat de l’Atlas), són els materials que s’utilitzaran tant en la primera construcció com en la reconstrucció, d’Oriol Bohigas, inaugurada l’any 1986. Així, ens situem en un edifici fred, amb una planta desordenada feta a base d’horitzontals, un edifici que s’agafa fort a la terra i es camufla en el paisatge, en la terra que té al davant, i s’allarga i s’estira com si volgués passar desapercebut. La geometria i les formes clares i netes, rectes, amb una gran quantitat d’angles rectes, fa que al passejar entre les seves parets entreobertes, es creï un seguit de rectangles des de les diferents perspectives que l’espectador pugui tenir. Tenint en compte aquests factors, la geometria i la fredor del lloc, ens adonem que l’obra es distancia de tot allò que pugui semblar humà, s’allunya de les formes voluptuoses i sinuoses, de les corbes del cos humà, de la calidesa de la pell.

El propòsit és veure com s’amaguen les formes humanes en l’estructura del Pavelló. Una contraposició absoluta, dos oposats lluitant en un mateix espai, com dues maneres diferents de defensar la bellesa. Quina és sinó, la voluntat de Mies? L’autor del Pavelló no presenta l’obra per allunyar-se de la bellesa, sinó per allunyar-se de la bellesa tradicional. La bellesa no es pot calcular ni mesurar, així ho diu el mateix artista, i segueix sent del tot necessària, no hem de pensar només en la funció de l’obra. Ara bé, la sobrietat i la gelor que transmet el Pavelló, responen al nou concepte de bellesa que proposa Mies. Els materials són escollits amb precisió, i la combinació del marbre i el vidre sembla ser una trobada entre el passat més noble de Grècia i la modernitat del món contemporani.
El reflex és fonamental per entendre l’obra. Les transparències dirigeixen a l’espectador cap al vidre, i juguen a confondre’l. Hom es dirigeix cap a la impossibilitat, és conduït cap a un lloc impossible: el vidre fa que t’aturis just abans de traspassar-lo. L’aigua esdevé alhora, un material més. El seu reflex presenta la mateixa funció que el vidre. Juntament amb el vidre i l’aigua, el marbre crea dibuixos que semblen les mateixes ones, i es juga a buscar el moviment dins l’estaticisme de l’obra. Així ho interpreta també l’artista xinès Weiwei, que omple avui en dia, les superfícies d’aigua del Pavelló, amb cafè amb llet, per recrear amb materials simples, purs i assequibles, el moviment del marbre.

De quina manera una figura humana s’adapta al Pavelló? L’obra, que podria considerar-se un antònim a “humanitat”,  va deixant de ser-ho al considerar aquestes formes dels materials. D’alguna manera entenem com Mies és conscient de la brusquedat dels materials i les formes punxants, i busca contraposar-ho amb una escultura d’una dona titulada Alba, d’una dona feta per a Georg Kolbe, contemporani a Mies, que deixa veure les rugositats de la pell en bronze.

L’objectiu del treball és la incorporació del caràcter humà en l’obra de Mies. Ens situem dins el Pavelló i ens envolta una continuïtat de formes rectes que ens desorienten. Imaginem, què passaria si l’edifici fos una llar? Si hi hagués de viure algú? La nuesa que presenten els materials, freds i llisos, ens fan arribar a la conclusió que la ornamentació és del tot sobrant i supèrflua en aquest indret. Per tant, si alguna persona hagués de viure dins el Pavelló, ho hauria de fer d’acord amb les seves característiques: nu. Com si d’alguna manera s’adaptés així als materials. Nu en tant que sense ornaments, nu en tant que pur, en tant que sincer i noble, primari i sense estar condicionat per a cap factor exterior.

Fent una exageració de les formes, incloent-les així dins el Pavelló, podem veure la sinuositat de les corbes humanes, molt distants a les rectes de l’edifici. El color carn de la pell, amb totes les seves textures, és fonamental per a veure’n explícitament les diferències. La pell parla per sí sola, oposant-se totalment al marbre fred de la paret recta, i per més que el marbre intenti apropar-se a la pell amb les seves línies desdibuixades i corbes, aquesta segueix sent-ne la oposició total, i presenten una màxima incomunicació.

Al contrari passa si veiem aquestes dues formes, tan oposades, amb un filtre: el blanc i negre, que redueix totes les superfícies a una mateixa categoria. Les formes aleshores, s’influencien les unes a les altres i es camuflen entre elles. La rugositat d’una pell imperfecte busca complementar-se amb la vibració estàtica del vidre, l’aigua o el marbre. La feminitat de la noia que hi apareix retratada es contraposa alhora amb les formes tallants del Pavelló, que fan que l’obra tingui, malgrat la seva horitzontalitat, un caràcter masculí evident. Els angles rectes i les cantonades punxants en són un exemple.

Només la intensitat vital pot tenir una intensitat formal. (Fritz Neumeyer, 1995, p.393). Mies s’oposa a la forma com a últim objectiu en la seva arquitectura. Per més que potser a primer cop d’ull no ho sembla, la seva obra busca aconseguir la bellesa, una nova bellesa ordenada, alhora pràctica. Gràcies als avenços tècnics, Mies creurà en un nou concepte de bellesa al què cal arribar. Cal ser realistes i enfrontar-nos al nou món, un nou món tecnificat ple de nous materials i possibilitats, ple de contrasts, impersonal i geomètric, fred i distant. En aquest context que viu l’artista, cal trobar, dins les seves possibilitats, la bellesa que respon a aquestes noves necessitats. D’aquesta manera l’obra de Mies no és més que una resposta a les exigències del seu temps. La formalitat i la geometria s’expliquen a partir d’aquesta nova bellesa. Les transparències, la verticalitat que queda atrapada en la línia horitzontal o l’escalonament en les superfícies, són alguns dels trets que caracteritzen l’obra de Mies, símbol de la modernitat.

El Pavelló demana una geometria estricta, que contraposada amb la forma humana evoca a les diferents percepcions i juga a confondre l’espectador amb les textures dels materials. Un paisatge virtual, una desorientació dins l’edifici, que mancat de qualsevol ornament, fa que al passejar-hi per dins es confonguin els sentits. La brillantor dels materials et condueix cap a la impossibilitat, cap al vidre i l’aigua. La part reflectida i la part construïda juguen a fer vibrar l’espectador. Després de situar-hi la figura humana, nua, sincera, i desproporcionada per tal d’emfatitzar la sensació del volum irregular, ens adonem de com poden arribar a acoblar-se dues superfícies formalment tant diferents. En un estat de puresa primera, el Pavelló integra i rep la figura humana, no la rebutja com si fos un ornament sinó que li mostra el seu contacte. La pell del marbre i la pell humana s’entrellacen en una unió aparentment impossible. La pell humana es fa més freda i el marbre s’hi ajunta. La geometria perfecta i les rugositats del cos, contraposades, esdevenen una sola realitat visual: sense ornaments, sense decoració, sense aparença, així es presenta el Pavelló, amb una nuesa infinita. Palpant la terra i jugant amb l’aigua, deixant entrar l’aire per cada racó i creant reflexos, l’obra que semblava tant distant de la naturalesa, és una bellesa natural camuflada, que es presenta pura i freda, com deixant a la intempèrie, un cos humà despullat.

dada

Robert & Sonia Delaunay, s.XXI

Manifiesto de las flores azules y el fin del mundo

una contínua palpitación de flores azules,

aunque no era esto, sino que yo estaba en el café sonrisas y me dio un ataque de ellas. te pasa algo? ¿Qué os pasa marinetti? te quiero con una locura desenfrenada de ayer que ya no se lleva y ya no sé que espero de mañana. que llegue pronto mi amor. ai querido, si lo supieras, right? nos amaremos hasta el fin del mundo, con todas las palmeras, los cocos y los bares que conlleva el fin del mundo. y si nos sentimos solos, nos tomamos un martini con aceitunas y se acabó, que por eso llegamos hasta aquí. y ahora que estamos en el fin del mundo mi vida, no vamos a volver. cara sonriete y ciao ciao

hasta luego, te fuiste

i on ets, ara, quan et busco entre les ombres més salvatges dins el cor, que palpita, entre aquestes flors blaves? ecs. como pueden unas mismas palabras ser tan distintas and everything was shared with the moon, and bailamos bajo el sol de media luna, mas nos encontramos con la bici dando vueltas por el aire. todo lo abstracto se lleva mucho

and a continue palpitation of blue flowers around us. the end and everything's so happy when you hug me around the ice. the sky was drinking coke and we love riding a bike.

et la palpitation des fleurs bleues. je t'aime. corre que no llegas

han servido ya todos los cócteles azules en todos los bares azules de todas las playas azules del fin del mundo. que haya suerte. no voy a pensar más. hug hug huG

(Aquarel·la basada en el pobre Vallotton, La Fuente, a qui no li agradaria gens veure totes aquestes tonteries, i es miraria el dia d'avui amb una cara sonrisa-típica-horrenda propia de un fotomatón a les 8 del matí, per renovar el DNI abans d'anar a treballar. sonríe pues, click. es lo que hay, un beso, Vallo, ahora siempre mandamos besos como si nos sobraran y ponemos "xd" después)

Psicodelia

El baile de la Victoria

Basada en la novel·la d’ Antonio Skármeta                                 Direcció de Fernando Trueba
(Premi Planeta 2003)

Amb Ricardo Darín (Vergara Grey), Abel Ayala (Ángel Santiago), Miranda Bodenhöfer (Victoria Ponce) i Ariadna Gil (Teresa Capriatti).

Fràgil, delicada, com a punt de trencar-se, i cada pas, cada moviment, forma part d’una complicada coreografia de ballet, una coreografia clàssica de gàngsters que no canviaran mai, que pujats dalt d’un escenari trauran les pistoles i pam. La vida fràgil, senzilla i de vidre, de marbre i freda.

Una composició d’enginyeria, una pinzellada acurada i realista chilenament creïble. Increïble. s’obre el teló, i allà tu, decidint si prefereixes somriure o plorar. Es trenca. Flueix. Com una torre de peces petites que es va fent gran i no cau, cada petit detall fa pujar la torre minuciosament detallada. et. sembla. que. cauràs. Victòria. Primera posició. segona. salt. mortal. que soni. La música.  

The servant

The servant, 1963, de Harold Pinter

Director, Joseph Losey

Anglaterra s.XX. Luxe, oci i bona vida. O lujo, calma y voluptuosidad. No Matisse. Harold Pinter. Passeu i agafeu lloc. Ens trobem en un interior, en l’interior d’una història que fa referència a una societat general, però que paradoxalment té lloc en un interior. Una realitat que ens creuem cada dia al sortir de casa, i que ara se’ns aproxima tímidament.

Dos protagonistes. (o tres?o molts?) Dos homes: un amb poder (el “senyor”?), i l’altre sense (“l’esclau”?). Anem a trencar mites. T’agrada la feina? Ho hauràs de fer tot. O ho hauràs de saber fer tot, perquè jo ja no sé fer res. Et necessito, esclau, et necessito per viure, per menjar i per moure’m, necessito tenir-te. Una dependència. Tu ets la solució a tots els meus problemes. Compartirem l’amor, amor? M’estimaràs sempre? Compte no caigui, senyor! Hi ha moltes escales, i una dona que ens espera a tots dos a dalt.

Tenim un esclau, tenim un senyor, i tenim una dona (c’est la femme fatale). Una relació a tres, una relació entre ells, una i dues relacions, una altra dona. Secrets, enganys, perversió i males intencions. Tot convivint en una mateixa casa. Tot per amor? Per amor al luxe. una inversió, un canvi radical dels papers: un gir total. L’esclau en una lluita (a vida o mort?) aparentment interminable, però tot ja previst. Tot planejat.

(tens fred, t’apropo un bol d’aigua calenta perquè se’t passin els mals immediats, perquè no pateixis, cuida’t, eh? Cuida’t. Jo estic bé, jo no tinc problemes immediats però m’estic/m’estàs solucionant la vida. Però això si, tu et mulles els peus, els suques en l’aigua bullint, somrius i t’adorms satisfet. Ja ho tens tot, em tens a mi).

Jo vinc, i tu em contractes, (i ara sóc lliure) i jo t’ho faig tot. I jo et cuido i tu em busques a mi. Em necessites per viure perquè tot el què jo et faig tu ja no ho saps fer, perquè ho has perdut tot i encara perdràs més, perquè ara sóc jo qui et busco, i tu t’amagues, darrere una cortina, a sota les escales, i tot en tu és inferior, mentre jo pujo pujo i pujo. Se’t menjo.

Si Hegel? On s’amaga l’equilibri perfecte? T’he guanyat, Lord, I’m so sorry. Je t’embrasse.

rojo pasión i love you so much

Only yOu

only you.

http://www.box.net/shared/riqy1oujup

earthwOrk

se evapOra el lugar entero
todo es bello
(el exceso)
(el fin del mundo)
pero no todo es arte.
una debilidad
frecuente
un lento volver al orígen
sentía esto con intensidad.
puede que me hayan afectado la imaginación
parece que quisieras
una máquina de lluvia
parecido a una religión

catástrofes silenciosas

los límites,

la ciencia funciona
pero ¿para qué fines?

negació irònica

- nO*.

*PD. no en tant que la cara que fas de negació irònica, en tant que em moro de ganes, en tant que biblioteca, que xocolata, en el sentit d'una paraula que prové d'un antiga metàfora de la xina, com les taronges, que ningú s'ho creu, que són d'aquí al costat, que vull que vinguis d'una vegada i que em diguis que ens passarem tres dies sencers sense sortir de casa perquè en veritat sí, saps? però ara t'he de dir que no, que no en tant que sí, que no i tant que sí, que no i que no i que no i que sí, que no en tant que resposta breu i clara, que no en tant que tu.

calor hivernal

Que arriba el desembre!

(i arriba amb samarreta imperi, blanca i els tirants mig caiguts, caminant descalç per la platja, fent propostes indecents de tatuatges i massatges amb una mà i venent coca-cola, fanta, coke, agua, beer, amb l'altra).

precursores.

finitas y temporales
Dios es una suposición
Cierre a la libertad
La tierra es el último criterio
vive tu pensamiento y piensa tu vida
el ser-sí-mismo es movimiento que juega
idea de la virtud
el hombre no ha despertado todavia
cuanto error
camino mental
¡No arrojes al héroe de tu alma!

la vida no cierra.

tanteando el horizonte.

veraniego.

hace y te mima
aceite de girasol.

The best part.

aún tengo arena en la barriga.

Away soon la playa.

nos vamos a encontrar y buscar sota la arena.

dissabte

al cel no hi ha parquet.

sugus i sal.

-un sugus.
-de què?

-de xocolata amb virutes de mal de panxa i suc de poma. dues mossegades a la dreta i fa calor i tres avall et congeles. puges quatre mossegades i olor de sal enganxada a la pell després de tornar de la platja i si el mastegues tres cops seguits i fort et tremolen les mans, mandarina, cacau i stracciatella. i el mastegues fort i fixament durant sis minuts i plou.

suïcidi a la zona de vies.

Jo no volia. no va ser per amor. Què passaria si ara, davant de profundos abismos, em posés a cridar que t'estimo i no em sentissis? no. mai vaig voler. però em despertava i ja sentia aquell soroll i sempre igual, i cada dia el mateix. i jo ja li havia dit, que el soroll em consumia, que envejava les pestanyes queien al terra i creuaven el carrer sencer i se les empassava un cotxe i m'allargava per xafar-les però era massa tard i no feien soroll. tot feia soroll i jo no volia i aleshores cada dia el mateix. i jo ja li havia dit, que el soroll em consumia, que m'abraçava res. cada dia a les vuit quaranta-sis baixava i quedaven quatre amb vint-i-set segons pel següent tren, i aleshores ple de gent i mirava a banda i banda i pensava que a ningú li importaria, demanava perdó endins, per mi, i m'apropava al marge quan, i aleshores ja quedaven tres minuts amb vint-i-dos segons, em deies amb aquesta veu impertinent que està totalment prohibit baixar a la zona de vies. i jo merda. torna enrere. avui no. i si eren i vint-i-tres igual i ho deies sempre fos l'hora que fos i jo mirava avall i mirava a la gent del costat i pensava endins. que esteu tranquils, que no passa res, que estaré bé. clar que estaré bé, ja t'ho vaig dir que estava bé i clar, què més havia de passar si tot t'anava bé? i era aquest soroll estrident i chirriante d'ungles de pissarra i la teva veu que trencaria dient-me que no podia, i jo et buscava i et maleïa perquè segur que em veies i què em faries després?i què volies de mi?i per què no em deixaves? i sempre el mateix amb la mateixa veu i la mateixa son i la mateixa ràbia.
i un dia vaig baixar a les zero sis amb vint-i-un minuts i quedaven només dos minuts amb nou segons pel següent metro i jo et deuria fer pena pels tants intents. un últim somriure i les gràcies. i tu no vas dir mai més res.

poema periodístic.

El indicio del fin. (o de mentir menos).

Ante la incredulidad, inyecta optimismo.

Altas dosis de escepticismo

multitudinario

cuando se acercan
millones de
alentadoras y positivas
paciencia y cautela
más allá del
fin.
Es pronto
aunque intenso.
Aumenta en
parte, la caída
debido a

que se ha dejado sentir.

(Poesia-diari, a partir de la notícia titular d'avui a El País, sobre PP i mandangues estranyes).

Tres días de mayo. (o Viva la vida).

Tres días de julio només poden ser 17, 18 i 19 de juliol de 1936. Tres días de julio em porta a pensar en un abans i un després, en un principi i potser cap final, en una estampida de sensacions que no s’haurien de tornar mai a repetir. Ara sense Franco, canviem les bombes per petards. Faig referència a l’obra de Luís Romero, sent conscient de la gran dimensió que la separa de “l’ara”. Escric Tres dies de maig tenint la sensació que d’aquí a un temps només podran ser aquests que comencen dimecres 27, i segueixen amb dijous 28 i divendres 29. tres dies. De maig. Al món sencer: DÉU EXISTEIX! Convençuda. Dimecres a la nit va aparèixer una veu parlant a tot el món. Déu té un megàfon i crida gol! Les deu de la nit i només amb el raspall de dents elèctric es fa més suau el soroll. De les finestres surten llums verdes gespa fosforita reflectida al meu vestit i blau i vermell, i tot el món fa au, i tot el món fa ui, i tot el món fa ui ui, i gol. Escolta’m, que em diuen que els autobusos no van, que el festival de poesia de Barcelona ha avançat una hora l’acte per concloure la setmana perquè l’aire de la sala de recitacions no s’impregnés de banderes i crits histèrics. La gent escolta la radio al Liceu perquè Fidelio sabe a poco, a Canaletes un dia d’aquests la font s’enfonsarà, o marxarà corrents, i tota la gent al darrere a perseguir-la. Els metros canten i parlen i salten i criden. Col•lapse total. S’engeguen les fonts a plaça espanya. Elicòpters. Que no em feu fotos! Que prou! s’anul•len els exàmens i tots els jefes fan festa. El món s’acaba demà i avui hem tots d’aprofitar-lo! De cop i volta un caos enorme. S’ajunten les veus de teles i bars i carrers, i pel mòbil els petards en retransmissió directe. Caos absolut. Això és un desmadre. Pànic escènic al carrer buit i el soroll de megàfon. Viva la vida. I la resta del món, normalitat. Hecatombe superada.

Plastilina.

No es tracta d’oblidar. Es tracta d’assumir. Sala Beckett. Marta Buchaca llegeixo que ha estudiat Humanitats a la UAB i que després s’ha format a la sala Beckett. I ja diu molt. Perquè una cosa és que el teu estil et faci anar a parar a la sala Beckett, una altra de molt diferent és que ja estudiïs directament a la Beckett, i aleshores em pregunto si pots sortir fent alguna cosa diferent i en no-sintonia del què es fa allà. Però és igual. Plastilina amaga darrere el to inofensiu i personatges aparentment inofensius com la Mone, una crítica total a l’adolescent total de l’avui en dia total. Un esquitx, una impressió de terror o de veure de què és capaç un “nen” d’avui en dia que ja no es conforma amb fer girar baldufes i que necessita anar més enllà. Pensant si tot el què té al seu abast li convé i acabant per tenir la sensació no pot ser més veritat que HOM desconeix una immensa part del seu CERVELL.

L’escenografia es basa en unes cadires tipus trona o tipus pupitre de fusta, una a cada banda de l’escenari, i un sofà al mig. El punt de vista capgirat d’una història de POR. Superant la ficció i anant a buscar el matís de tendresa en la mort, en la no-culpa, en el no-volia, en el jo-hi-havia-d’haver-anat-i-al-final-no. El públic: la televisió. Els mitjans. El què fa MAL. La mare i el pare dins, la casa claustrofòbia, el carrer un infern. Plastilina perquè sona a innocència. Plastilina que sona com un cop a la porta, un pum pum pum. Qui hi ha? l a p o r. Tremolant. Fossa en negre cap a un f u t u r desconegut caminant sobre un fil de cosir camises i a punt de caure al fang. Molta llum, un focus blanc a la cara dels qui parlen com una RADIOGRAFIA del què poden estar passant per dins mentre per fora no poden pronunciar cap paraula.

llunàtica.

o
si
ono
pero
segur
perquè
somiava
aleshores
llunàtiques
intempèries
triangularscap
a un camí que no
sabia com. ni sabia
per què però de cop
hi era i a cada paraula
discontínua llunyania més
lluny del punt de partida i de la terra.

L'infinito.

L'infinito

Sempre caro mi fu quest'ermo colle,
e questa siepe, che da tanta parte
dell'ultimo orizzonte il guardo esclude.
Ma sedendo e mirando, interminati
spazi di là da quella, e sovrumani
silenzi, e profondissima quiete
io nel pensier mi fingo; ove per poco
il cor non si spaura. E come il vento
odo stormir tra queste piante, io quello
infinito silenzo a questa voce
vo comparando: e mi sovvien l'eterno,
e le morte stagioni, e la presente
e viva, e il suon di lei. Così tra questa
immensità s'annega il pensier mio:
e il naufragar m'è dolce in questo mare.

Giacomo Leopardi.

prova d'embaràs.

Mitja pàgina són uns dos mil caràcters sense espais, que són molts caràcters. Ho he comprovat escrivint as així: aaaaaa, fins que ocupessin mitja pàgina. Herramientas. Contar palabras. El Peris li proposa al Nelson que s’encarregui del bar. Ell diu que no, perquè vol un cambio de vida i deixa a la Mercè, que es queda feta pols, que pensava que el Nelson havia dit que no per ella i pel Fidel, que també es queda fet pols perquè veu que el Peris el vol fer fora, però després s’arreglen i Fidel no vull que marxis que per alguna cosa estan els amics. Abraçada emotiva. Menys caràcters. el gerard li encarrega al dolent calb que deixi una pistola amb les empremtes del Fidel a casa seva i després truquen a la policia per dir que saben que l’assassí del Ros és el Fidel. El Fidel diu que és un desgraciat i és un desgraciat. La Ceci troba una prova d’embaràs i li diu al Fede, i el Fede li diu a la Sara i la Sara diu que no. Cara de nomelopuedocreer del Fede i anuncis. Kaliaoxiaccioncristalwhite patrocina aquest programa. Nena que hem de parlar amb tu. La ceci i el Fede. Alba què ens has d’explicar?L’Alba fa cara de yamelotemía i es veu que si que la prova és seva. Surt blavet quan estàs embarassada. Mai m’han quedat clars els colors aquests. Podria sortir un “si” i seria més clar. Perquè el blau no fa de “congratulations està vostè embarassada”. Et podria sortir una cunita o un pitet o un patito o floretes o un maxicosi o una papilla, però no tot de color blau. Perquè entre els nervis i tot segur que et lies i aleshores penses que sí però és que no i no ho sé és igual ja es veurà joquesé.

Trànsit.

Entre madrid i el carib i mitja terra i sense haver vist encara si núvol o plou i fa sol o fa sol i prou però molts velázquez i goya i el gótico i cézanne i dalí i encara res però estamos empezando a ver el mundo desde que no hi ha MAR. Barcos i vaixells al MIG de tierra firme i fotos i sillones i sofàs. Pause. Hivernando. Bateria acabada. Re-i-ni-ciando.Una bicicleta estática y unes cortines de cuadros. Cubitos i queso de cabra, leche desnatada y nescafé i comença el dia u i el dia uno a la vegada. Dos en uno o un dues vegades.

Huertas.

El sol de cara de los días azules. sol de cara a trescentsseixantacincgraus i siluetes movent-se des-a-compassades pel davant i filtrades per les ulleres de sol. mentre a banda i banda baritos i xiringuitos i més itos i cactus pels balcons i enredaderes poc enredades. i quan mires amunt trepitges el Quijote i quan mires avall et perds el cel.

Madrid.

superguai llista del súper de supermercado super larga i súper plena i sana poc. i llet llet llet sencera i cuchillas i deshodorant si?no?si?no?si?no?(...) i pizza i hamburgueses i ya son las once-y-med-i-a i tenemos la HOLA i vamos a hacer un test no de supervivencia. allá donde se cruzan los caminos. estamos sin saber donde pero pongamos que hablo de Madrid. i espaguetis i al final des-o-dorant no cal.

Tapas.

un tabulé y unas empanadas. una caña. un vaso de vino. un zumo de plátano. guacamole. tosta de queso. tosta de la huerta. chocolate con churros. cuatro. una de calamares, una de chipirones, ¿unas bravas tenéis? yo agua. yo una clara. yo una caña. unas croquet...no. ya es suficiente. ah ok. vale. ¿todo bien? muy rico. un cortado. un cortado. un cortado. la cuenta. ok. gracias. hasta luego.

El Retiro.

sol. pum. tambors. pum. barquetes. rems. pum. música. walkman. calor. gespa. gelats. pum. minimilk. música. pum. magnum. aire. relax. somiers. pum. estirar-se. pum. descalçar-se. pum. pum. pum. pum. pum. pum. pum. pum. pum. pum. pum. pum. pum. pum. pum. pum. pum. pum. pum. pum. estirar-se i mirar enlaire i veure trossets de blau entre les copes dels arbres. mullar-se. pum.

El rastro.

és que quan s'ha aixecat la persiana feia sol, i després feia tan de vent que mig feia fred. el rastro des de La Latina i un carrer de restaurants indis i xinos desert i de cop colores colores colores colores colores colores. mocadors i cintes i monederets petits de pell i bolsets més grans i petos, ulleres de sol retros, arrecades, anells, un peto, un pixi, una camisa, una baixada plena de colors caminants i tots movent-se amb el vent i barrejant-se de sol i sombra i una mica caos paral·lel a u-de-maig.

Avions.

S’aixeca i brm i s’aixeca i brm brm i se abrochan los cinturones por favor, y entonces aleshores. Corre depressa i dius ai, casa meva, i tu la teva i tu la teva i el caminet i me voy a la playa però precisament no. Aquí están las salidas de emergencia. Infleu xalecos i cap a baix. I si no HI ha MAR doncs res, lo mismo. Llegamos en cinco minutos i es fan les onze coma quatre segons i vint-i-sis minuts i MIG. i metro i transbordos i metro i llegamos al 34.

Madrid con Ana.

dia u 23.51h. cuina cantando en français. refugi sota una llitera de fusta. punt i cambio y corto. núvol i de tant en tant sol i després molta pluja de cop així: jjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjji. madrid con ana sona a bohemia amb chocolate picante, dos cucharillas pequeñas de historia, una pizca de catalanocastellàmix un tè i tres cortados, el piso-loft-quesiempresoñé. Amalia en una foto en un libro de Lavapiés i a dos manzanas, galletitas de cultura a-turística y racons amagats delicatessen. cambio y vuelta. bajo la litera cuentacuentos de peter pan, una que se’n va a somier una estona de nit més.

xocolata

A vegades tinc una mica de por però és igual, ja se'm passarà. són les dotze i quatre-cents tres minuts coma sis i obriré una xocolata perquè així fa crec i pam es trenca i és negra i és d'un cop sec i mossegues i nyam i s'escapa i es frega i tot endins i es mou per dins com si fos una pessigolla que s'havia amagat. de nit i canvies l'armari i que si la samarreta imperi i bombón mallorquín. xocolata amb taronja i no mouse de iogurt ni natural ni frutos del bosque. no. xocolata i una mica de mica de llet i microones. es barreja i és com nocilla però millor. nens a brenar. fa por. què va. ja passarà. tinc gana. crec. mossega. ja està i ja ha passat i la mous i tot és fosc. les dotze negra-xocolata-negra-nit. un petó de bona nit i quatre cents mil segons de pampallugues per dintre. que fa fred sense edredón i sense tiramisú i sense tu.

sense tu.

ulls interiors

un joc: escriure un petit text amb les paraules donades.
i els altres resultats aquí.

Sopa ulls sofà peixera tele morritos.

Dins la peixera dos ulls es miren de costat i són peixos estranys que no es poden mirar de cara perquè tenen els ulls tan separats i la boca tan oberta i a un se li clava una espina i l’altre l’ajuda i seuen al sofà. Fa morritos de pena quan mira la tele i veu un lluç pescat. Sopen sopa i fa calor. Sopar romàntic de peixos taronges o llenguados dins una peixera rodona d’enamorats.

Cadira interruptor boca telescopi mosca ulls.

La mosca veu pel telescopi com una cadira s’intenta apropar a l’interruptor. Els ulls de la mosca s’amplien tant que l’interruptor quan la veu s’espanta i la cadira s’allunya i fan veure que no ha passat res. i la cadira s’hagués posat a tocar el piano si hagués tingut braços però s’hi ha d’acostar amb la boca mig arrossegant-se i dissimulant. S’acaba la cançó i la mosca fa un bot i l’interruptor cau d’esquena.

Ulls pop cafetera xeringa coixí ganyota.

Som minúsculs. Això nostre és com un pop que se’ns enganxa i ens fa fer una ganyota davant del mirall quan ens llevem. Fas ulls de son i t’arrebosses de coixins. i nedem en un mar de cafè amb llet, i hem sortit fets de cafetera de bar, i surem amb tanta escuma. Que fas ulls de son. que nedem sobre coixins. Que sures. Que flotes en un somni estrany que portava una xeringa i que no marxa, que t’enganxa.

pluja

i avui després d'ahir,quan m'he llevat, ja era tard.

Los abrazos rotos.

Jo no sé fer crítica de cinema. tampoc m'agrada escriure en majúscules ni m'agrada en especial escriure coses al bloc que sé que a ningú li importen, com és el cas de dir què m'ha semblat una pel·lícula, a mi, que no veig mai cap pel·lícula, i que en sé molt poc. tampoc m'agrada la taronja perquè és molt àcida i tot, tot, fins i tot la poma em fa esgarrifar. però aquest seria un altre tema. ahir vaig anar a veure Los abrazos rotos i la meva conclusió és que: està bé. Diria que la primera mitja part és un subidón constant de connexions i interrelacions inesperades, que durant la segona mitja part es van frustrant. el procés consisteix a pensar: ostres ara només faltaria que X fos X, i al cap de dos minuts X és X. i això passa un cop i dos i tres i quatre. és molt Almodovar. val i què?. però és molt i massa d'esperar, sobretot tenint en compte com es posa d'alt el llistó en un principi. molt bona fotografia. molt bons plans. molt agradable. colors vius i detalls "bonics". fa primavera i estiu i màniga curta i tirans i molta pell a l'aire que això sempre agrada al públic - i sino, com diria l'Aparicio, que ens tornin l'entrada-. i surt la Penélope que se li cau el tirant i la gent deixa de menjar crispetes i es crea una tensió a la sala que ni te cuento. i allò que t'agrada i surts "com a tonto" perquè tot és maco, perquè és trista però això ja ho sabies a l'entrar i no t'ho havies volgut creure, i sobretot perquè, qui no es vol fugar amb un productor de cine? i surts pensant, i jo què, Pedro? punt i final i que si, que em va agradar.

formigues a la bolonyesa.

Hi havia una vegada, un conte de fades i molts dracs.

de la passió. (o del anar amb tren i les coses fàcils).

8.06a.m. tren en destinació aghasdaeansa, que vol dir: Estació de França. Set coma cinc persones es queden fora i no poden entrar. La mitja persona que queda mitja dins i mitja fora somriu satisfeta de la seva valentia i viatja amb el bolso fora del tren i des de fora els cotxes parats s'entretenen veient passar un tren que porta bolso. La dona recordarà sempre aquest dia com: el dia que se'm van trencar les ulleres de sol. L'Anita té sort i ha trobat un seient. I s'hi enganxa fort i mira cap amunt i li puja l'autoestima i pensa que avui té un bon dia, i la gent xoca amb ella quan entra i la trepitja i ella posa una mica més de super glue a la seva butaqueta particular, i quan ha de baixar a Passeig de Gràcia se l'emporta a casa i la fa emmarcar. La Magdalena llegeix la Vanguardia, el Jony i la Estefa recorden que "ens vem conèixer en un dia com aquest, amor". La Soraia pareix entre Bellvitge i Sants i el Dr.Grau l'ajuda i s'emboliquen perquè ella era mare soltera d'aquestes de "fue una noche loca" i ell que és un home casat ja li va tot això. I al nen li posa Santos, per tot això d'estar arribant a Sants. La Laia llegeix el 20minutos de la del costat i intenta fer els crucigrames. i coneix a la Marta i també s'emboliquen, perquè són joves, per provar coses noves, però la Marta s'ha liat amb el Dr.Grau abans perquè al ser metgessa i ajudant a la Soraia...i la Estefa li diu al Jony que això no va enlloc i que han de tallar. L'Anita es tatua el nom del seient al braç, i li ha posat Cesc, "com aquell empressari del tren que estava com un..." i tot és xaxi guai. I tonto aquell que agafi el bicing perquè mai hi ha lloc o perquè les bicis no tenen marxes i baixes per Arc de Triomf triomfalment, i vinga tot marina, i vinga cap avall i al mar. I aquí tots tan apretadets què bé que estem. "No caurem, no", fa l'Eli, i la Laia la mira i somriu i es donen el mòbil perquè les dues estudien audiovisuals i tots suen molt i estan "tan cerquita", diu l'Hugo, i li explica a l'Eli que va venir d'Argentina i que els pisos estan "tan caritos acá" que "es una verguensa". I el Joan i la Mariona i el Roger i el Willy que no han pogut pujar al tren perquè la senyora del bolso els empaitava, han quedat per sopar a un Japonès que coneix el Willy, que li va recomenar un dia una tal Soraya que va conèixer "una noche loca" i que no havia tornat a veure més.

parèntesi

m'encanta quan t'emociones per tonteries que no tenen cap sentit i quan amb tant poc em dius tant i tant i tant i tant i tant i tant que no puc continuar.

i aleshores se't posen els ulls vermells i mullats i jo penso que ara em banyaria en plan piscina o el mar, sisi millor el mar que és més gran i u uuuhhh que xaxi guai i yuhuu tu i jo i el mar, que si que ens hem banyat al mar, però el que no havíem fet era anar a un concert de Manel, i ara ja si, i que penso que em fa tot una mica de por, perquè si seguim així d'aqui poc haurem vist tot el món i haurem de marxar a la lluna. i ens emportarem el pelleringu perquè segur que és molt divertit veure un esquirol sense gravetat volant pels aires i tu mentrestant tocant-me la guitarra i jo escoltant-te i escrivint això perquè tens una piscina als ulls. i m'encanta quan els tanques i somrius i respires fort i no dius res i em mires de re-re-re-re-ull i t'abraces i dius que et sents protegit i no ho entenc perquè sóc miniatura al teu costat. però banyem-nos.

aquarel·la

I on no hi ha res, veig serpentines de colors i confeti i aquarel·la i una pinyata.

Que te ibas a tirar al mar.

Va sortir sense saber on anava. Era abril. Era un dia d’aquells que comença la primavera, que surt el sol i els nens surten a patinar pel Passeig Marítim, i les mares comencen a canviar la roba d’estiu de l’armari, i jo vaig mirar per la finestra de l’hotel i vaig veure com ella passava pel davant, caminant a pas lleuger i mostrant un cert nerviosisme. Vaig buscar paper i boli i vaig escriure: “sota la sorra”. Vaig fer un avió de paper i el vaig llençar finestra avall. Va donar unes quantes voltes i va anar a parar al costat d’una paperera, als seus peus. El va recollir i va mirar enlaire. Deuria veure com una cortina es tancava al mateix ritme que ella pujava els ulls i mirava amunt. O no. Després vaig pensar que jo des d’allà dalt tenia una visió molt diferent de les coses, i ella no deuria haver vist res més que uns quans núvols indefensos que passaven. Va tornar els ulls al paper. Va desplegar l’avió i em vaig voler creure que somreia.

Cap a les set i mitja la platja queda deserta. Comença a venir el taronja. El taronja de la tarda, de la llum del mar i de la sorra. Aleshores jo baixo a mullar-me els peus, a esquitxar-me amb les onades que ja no vol ningú, i a vegades, m’enterro a la sorra.

Era dilluns. És clar que m’hi vaig enterrar. Em vaig quedar davant del mar amb els pantalons mullats d’aigua salada i la samarreta regalimant. Anava descalç i els dits dels meus peus anaven al seu aire, jugant a barrejar-se amb cada granet de sorra. Vaig pensar que potser es podien arribar a fer amics, i per això vaig preferir no dir res i esperar que acabessin. Vaig deixar caure la roba al costat dels peus i es va aixecar una onada de pols de sorra. Estirat, vaig començar a cobrir el cos amb aquella sorra tan fina. El banyador estava xop i la sorra s’enganxava a ell com si no volgués separar-se’n mai. Ara només em sobresortien els ulls.

-Vaig sortir sense saber on anava. – M’ho va dir amb una veu tímida i força baixet, amb un vestit de ratlles blanques i vermelles i grogues i verdes i un mocador blau al cap.- però sabia que et trobaria aquí- va continuar. I va callar. Jo només veia el cel taronja i gairebé no podia ni girar els ulls per mirar-la. La sorra em cobria del tot. Respirava tranquil, lleuger. Es va acostar a l’aigua i va deixar les sabates a l’últim punt abans no es trenqués la onada. Jo només respirava la pols de l’aire calent com si fos estiu. Suava.

No ho havia vist fins ara i de cop no podia veure-ho més clar. Li havia de dir tantes coses: que la veia cada dia quan sortia a comprar i tornava carregada de bosses, i la mirava des de la finestra, que m’amagava rere les cortines per ella, que no podia dormir, que aquell avió era una aposta pels dos, perquè havíem de dir-nos tantes coses, oi? Ens havíem de dir tantes coses que no hi cabien en una tarda taronja de primavera, ni en un avió mal fet que no volava. I l’avió va aterrar. I jo sense adonar-me’n. I ella sense saber on anava, i no me’n vaig adonar, no vaig saber girar els ulls i mirar-la, mai em vaig atrevir ni vaig apostar ni per mi ni per ella. I suposo que me’n vaig penedir, que me’n penedeixo, i que per això ara encara no he tornat a mirar mai l’aigua salada del mar. I tenia la pell de gallina i no vaig aconseguir moure ni el dit petit del peu arrebossat de sorra. Li havia de dir tantes coses, i no li vaig dir res. I mai li diria.

Es va tirar al mar. Sense encara saber on anava.

http://www.youtube.com/watch?v=GFUOcGJdrTA. (Curtmetratge basat en "El Río", relat curt de Julio Cortázar).

Cadaqués, o de la morbositat del blanc.

A mi m'agrada la tristesa de Cadaqués, la cosa moribunda i morbosa que té aquest poble, diu Josep Pla. I jo dic que també, però que a mi m'agrada Cadaqués perquè és blanc. Si, en sèrio, Cadaqués m'agrada perquè és blanc. Perquè és blanc i prou, senyora? Sí, perquè és blanc i ja està, perquè el blanc i el blau estan separats per una línia eterna al final de l'horitzó, i no hi ha un color intermig. El blanc sempre és blanc, de nit i de dia i quan es pon el sol i faci el vent que faci. I en canvi el blau es torna negre. Però vostè veu, des de casa seva, les teulades de les cases, i no són blanques...Ja. i què? si tot el que vostè veu, jo ho hagués de veure igual, quina gràcia tindria que visquéssim en cossos separats? Jo veig Cadaqués blanc, sense teulades, li dic. Jo miro i veig cafès amb escuma d'un blanc torrat, i reds d'un blanc salat, i menorquines d'un blanc de llum de tarda de mar, i sucre d'ensaimada blanc nevat, i cava blanc daurat, i parets d'un blanc de tela prima. com els esquimals, sap, que distingueixen no sé quants tipus de blancs. Cadaqués igual. Ja...suposo que l'entenc. Cadaqués com una cullerada de nata que taca un vestit curt d'estiu. Sí, suposo. Un vaivé d'onades suaus i fredes que m'esquitxen fins a mullar-me el bikini, aquí la morbositat. Cadaqués és tendre i distant alhora, m'entén?sap què vull dir-li? A mi Cadaqués em posa, si, si, no s'ho prengui malament, em posen les seves cantonades amagades i els racons plens de pedres que se't claven, i aquella platja petita on aquella nit vam fer l'amor, sap? Sí. Doncs això. No ho sé, vostè creu que deu ser pel blanc? Un blanc tacat de vent blau, potser. Fa alguna cosa aquesta nit?No.Vol que li ensenyi el poble?Jo no busco res seriós per ara. Li ensenyaré una caleta... Fet. Però demà adéu. Ja m'ho dirà.

Infinites gotes de pluja.

La 3 ja feia més d'1 hora que s'esperava a l'estació de Sants. 1h i 17 minuts exactament. S'havia comprat 1 llibre del Quim Monzó, havia comprat 1 "Tokyo Cao", que li deia ella, i s'havia assegut a prendre's 1 cafè amb llet, en 1 d'aquests llocs tan típics de les estacions, que et claven 2 euros per dir "bona tarda". I ara s'esperava a la via 8. El tren va passar a les 19.39pm. Pensava que la 7 pujaria a Catalunya, però el tren va parar, la gent va pujar i baixar, i la 7 no hi era per enlloc. A la següent parada, Arc de Triomf, van arribar els altres. La 6 i la 2 venien eufòriques i amb motxilles i llibres i entrepans i un paraigua. La 7 va arribar amb elles. I el 4 també. 4 fa un petó a 3. 7 "s'espaxurra" ocupant un grup de 4 seients del tren. 4 Lectures interrompudes del Rei Lear. 6 i 3 i 7 escriuen frases al vidre entelat del vagó. I quan arriben 8.1 i 8.2 les esperen a l'estació. i 1 els espera al teatre. mengen 2 entrepans, 1 tallat, 1 copa de cava, 1 cafè amb llet, 2 vegetals i 2 fritos. i després beuen 8 cerveses i 2 cubates i ballen 26 cançons. i es mullen amb vint-i-cinc mil quatrecentes trenta tres gotes de pluja, i pensen que és molt tendre tenir 1 vida i viure cada moment per mil doscents vint-i-quatre. o això pensa 3. i els altres?

De les pestanyes.

A dues pestanyes de distància. I a vegades tan lluny, i a vegades tan aprop que se't menja, oi?
-No.
-Ah, doncs a mi em passa. No ho sé.
-Ja. Potser si. Però a mi la distància no se'm menja.
-Ja. I què té a veure?
-No ho sé. Però m'agrada.
-La distància?
-No.Que se't mengi.

Ficció. (o realitat paral·lela del vent).

Tot es mou cap a una direcció que no és la seva. A fora la taula, les fulles, cartrons, sorolls, tot el gris amunt i avall. I aquí dins dos coixins, un cafè tímid, sabatilles de sorra, olor vermella, taronja, crua, nua, sencera. Silenci. Intermitents. Silenci. Pausa. Punt. Piiiiiiiiiiiiiiip. Surts a fora i et trobes en un altre món, amb platges de palmeres grogues i verdes i amb banyadors i bikinis i Martinis i més sorra. I tornes a tancar la persiana i penses que ja baixaràs més tard. Aquí dins: silenci. Intermitència infinita Bategant.Olor de manta. Cafè amb llet amb caramel amb tu i amb nata. Piiiiiiiiiiip.

Lletra lligada

Lavidaéscomunagranillarguíssimaisubordinadíssima
frasedunnendep4queescriuamblletralligadaifa
unpuntenormesobrelai.

Tot era un joc, jo anava caminant cap a Plaça Espanya i Mafalda Veiga em cantava Cada lugar teu, i jo caminava seguint el ritme. i de cop i volta pam. Un gran punt sobre la i. I a partir d'aquell dia que això, que no ho sabia fins aleshores però a partir d'aquell moment ja va estar. No ho sé. Potser em feia falta. Però ara tot és millor, em sembla, de fet només a vegades, però segur que sí, que sempre, cada dia, tot és una mica millor. I avui potser és una mica el millor dia del món.

"Señores, así es la vida. Yo me emborracho de ella, ella quién sabe qué hará". Juan Marsé.

Això no té cap importància. Podeu anar al pati.

Quan a classe ens van demanar que redactéssim en deu minuts, una història d'alguna cosa emocionant que ens hagués passat, vaig pensar que no hi havia res d'anomarl i fantàstic a la meva vida. Em vaig quedar totalment en blanc. Vaig fer un recorregut pel meu dia a dia per comprovar que no hi havia res d'inquientant que es pogués diferenciar de la resta dels companys, però no, jo només saltava el trosset de fusta mal tallada del parquet de la meva habitació, i apoiava sempre primer el peu dret quan tornava a posar un peu a terra, igual com començava a pujar les escales sempre amb el dret, i també havia d'acabar igual. i a vegades havia de parar per posar el peu corresponent, i a vegades somreia jo sola quan ho aconseguia amb les escales mecàniques, i començava a creuar el carrer amb el peu dret, i sempre tot havia de quedar del dret, els taps dels bolígrafs mai mirant cap a mi, el llit de cara la porta, la pulsera que no podia tocar ningú més que jo, les etiquetes de les tovalloles sempre cap avall, 3 apretades al sabó del cap, 4 al del cos, que juntes feien set, l'aigua freda del final, les tres voltes del cable del secador enroscat, i aquest mirant al terra. Només entrava a l'habitació obrint la cortina deixant els cors roses a l'esquerra, i els coixins. I va sonar el timbre i no havia escrit ni una ratlla. i al pati.