Les hores mirant el mar, el cel i la llum alhora fan pensar en masses coses que anant dins el metro cada dia amunt i avall se li passen a un per alt. La perfecta harmonia de la llum del matí és únicament comparable amb l'esperança d'un nou dia amb objectius a cumplir. A poc a poc, el migdia sense ombres, una balança de futurs i passats que pesen igual, que t'empenyen a decidir-te cap a on enfocar la tarda que va enfosquint, penombra, confusió, fins a l'eterna negra nit. Jo prefereixo dir que la llum és qui té aqui el poder de decisió, d'influència sobre nosaltres. És la llum la que ens fa veure les coses de diferent manera, el mar com un bon amic de companyia o com l'enemic més gran, que ens fa veure un dia les cases grises i l'endemà enlluernadores, i així els carrers, i així la vida. camins de llum que s'entrecreuen fent-nos sentir cada dia més o menys brillants.

(cal haver-ho viscut per fer-se la idea de la gran relació dels fets, de la llum que ens coneix més que a vegades nosaltres mateixos).

però dic

que divendres boira (la boira és el temps, la pluja, la incertesa, el gris. Tremoles. les gotes cauen, es trenca el vidre d'aquests ulls).

dissabte sol (es desfà la neu, la llum és blanca i pura).

diumenge ...vent. S'escampen les hores, els moments. Les sensacions, onades eternes al vent).