Los abrazos rotos.

Jo no sé fer crítica de cinema. tampoc m'agrada escriure en majúscules ni m'agrada en especial escriure coses al bloc que sé que a ningú li importen, com és el cas de dir què m'ha semblat una pel·lícula, a mi, que no veig mai cap pel·lícula, i que en sé molt poc. tampoc m'agrada la taronja perquè és molt àcida i tot, tot, fins i tot la poma em fa esgarrifar. però aquest seria un altre tema. ahir vaig anar a veure Los abrazos rotos i la meva conclusió és que: està bé. Diria que la primera mitja part és un subidón constant de connexions i interrelacions inesperades, que durant la segona mitja part es van frustrant. el procés consisteix a pensar: ostres ara només faltaria que X fos X, i al cap de dos minuts X és X. i això passa un cop i dos i tres i quatre. és molt Almodovar. val i què?. però és molt i massa d'esperar, sobretot tenint en compte com es posa d'alt el llistó en un principi. molt bona fotografia. molt bons plans. molt agradable. colors vius i detalls "bonics". fa primavera i estiu i màniga curta i tirans i molta pell a l'aire que això sempre agrada al públic - i sino, com diria l'Aparicio, que ens tornin l'entrada-. i surt la Penélope que se li cau el tirant i la gent deixa de menjar crispetes i es crea una tensió a la sala que ni te cuento. i allò que t'agrada i surts "com a tonto" perquè tot és maco, perquè és trista però això ja ho sabies a l'entrar i no t'ho havies volgut creure, i sobretot perquè, qui no es vol fugar amb un productor de cine? i surts pensant, i jo què, Pedro? punt i final i que si, que em va agradar.