S’anava fent tard, es feia de tarda de fosca d’hivern de melodrama, d’avorriment, es convertia, s’obsessionava, s’adormia, es deixava, s’escapava de l’espiral dels nadals infinits i empatxadament llargs de caramels de mentida i de camells frustrats. I sonava de fons de pianos i rere cortines d’amics invisibles un Lucio Battisti un any més, amb el seu respiravamo piano, mi stai facendo paura. Dove sei stata, cos’ hai fatto mai? Di che colore sono gli occhi tuoi? Se me lo chiedi non rispondo. E d’improvviso quel silenzio fra noi. i un any més. Purtroppo.
No hay comentarios:
Publicar un comentario