sábado, 3 de noviembre de 2007

El temps

Els peus sobresortien una mica de llit ja que estava estirada de mala manera, tirada sobre el matalàs tal com havia arribat, i escoltava el soroll de veins que venia de les parets dels costats. Era agradable la sensació de sentir cada vegada menys sorolls i presuposar que aquests se’n havien anat a dormir després d’un llarg dia, era entretingut imaginar que deuria estar passant més enllà de la paret, on hi havia una vida completament diferent. quedava cada vegada menys gent amb mal de cap d’estrés encara desperta.No li faltava de res i no tenia valor per queixar-se de cap cosa, però per un moment va passar-li pel cap una ràpida imatge de la sensació que sentia, la por que tenia. Es va adonar que aquest món la feia sentir insignificant i petita, sentia que un cor ja no valia avui en dia ni la meitat d’un gran edifici construit per un gran arquitecte. Se sentia una més, sols una més dins una gran multitud borrosa. Sentir-te no res, sentir-te (in)útil davant d’un món massa (poc) perfecte per a persones que encara ho són menys. Se’ns avança el món, se’ns avança la vida, se’ns passen els moments.
Es va tapar els peus i va tancar els ulls. Somiar la feia sortir del túnel i la deixava viatjar a un món diferent, no millor (!), he dit diferent. Et diré doncs que descansis, que fagis un llarg viatge fins el despertar de demà.

5 comentarios:

giSnebra dijo...

Ja que no sé res de tu, desitjo que estiguis bé. Espero que estiguis lluitant amb ganes i poc a poc vegis l'horitzó davant teu. Segeuxi respirant perquè és el més important. Aquí t'esparem els que t'estimem, no ens en anirem passi el que passi.

Vola! Vola i torna quan creguis que has de tornar.

=)

Eli

Natalia dijo...
Este comentario ha sido eliminado por el autor.
Natalia dijo...

sent totalment conscient del meu estat ausent daquests dies, dirte que em sap greu, que parlem aviat i ens veiem aviat tambe,

i espero aterrissar d'hora...

un peto eli .
gracies.

irina dijo...

la barrera soc jo mateixa,
estic intentant obrir cami pero jo mateixa se que no ho vull fer.
intentare caminar, t ho prometo.

em tens aqui.

irina dijo...

quina vida?