desembquatre
Hace 13 horas
earthwOrk
viernes 27 de noviembre de 2009
se evapOra el lugar entero
todo es bello
(el exceso)
(el fin del mundo)
pero no todo es arte.
una debilidad
frecuente
un lento volver al orígen
sentía esto con intensidad.
puede que me hayan afectado la imaginación
parece que quisieras
una máquina de lluvia
parecido a una religión
catástrofes silenciosas
los límites,
la ciencia funcionapero ¿para qué fines? Read more...
negació irònica
miércoles 25 de noviembre de 2009
- nO*.
*PD. no en tant que la cara que fas de negació irònica, en tant que em moro de ganes, en tant que biblioteca, que xocolata, en el sentit d'una paraula que prové d'un antiga metàfora de la xina, com les taronges, que ningú s'ho creu, que són d'aquí al costat, que vull que vinguis d'una vegada i que em diguis que ens passarem tres dies sencers sense sortir de casa perquè en veritat sí, saps? però ara t'he de dir que no, que no en tant que sí, que no i tant que sí, que no i que no i que no i que sí, que no en tant que resposta breu i clara, que no en tant que tu.
Read more...
calor hivernal
domingo 22 de noviembre de 2009
Que arriba el desembre!
(i arriba amb samarreta imperi, blanca i els tirants mig caiguts, caminant descalç per la platja, fent propostes indecents de tatuatges i massatges amb una mà i venent coca-cola, fanta, coke, agua, beer, amb l'altra).
precursores.
viernes 13 de noviembre de 2009
finitas y temporales
Dios es una suposición
Cierre a la libertad
La tierra es el último criterio
vive tu pensamiento y piensa tu vida
el ser-sí-mismo es movimiento que juega
idea de la virtud
el hombre no ha despertado todavia
cuanto error
camino mental
¡No arrojes al héroe de tu alma!
Away soon la playa.
martes 30 de junio de 2009
nos vamos a encontrar y buscar sota la arena.
Read more...
sugus i sal.
jueves 18 de junio de 2009
-un sugus.
-de què?
-de xocolata amb virutes de mal de panxa i suc de poma. dues mossegades a la dreta i fa calor i tres avall et congeles. puges quatre mossegades i olor de sal enganxada a la pell després de tornar de la platja i si el mastegues tres cops seguits i fort et tremolen les mans, mandarina, cacau i stracciatella. i el mastegues fort i fixament durant sis minuts i plou.
Read more...
suïcidi a la zona de vies.
martes 9 de junio de 2009
Jo no volia. no va ser per amor. Què passaria si ara, davant de profundos abismos, em posés a cridar que t'estimo i no em sentissis? no. mai vaig voler. però em despertava i ja sentia aquell soroll i sempre igual, i cada dia el mateix. i jo ja li havia dit, que el soroll em consumia, que envejava les pestanyes queien al terra i creuaven el carrer sencer i se les empassava un cotxe i m'allargava per xafar-les però era massa tard i no feien soroll. tot feia soroll i jo no volia i aleshores cada dia el mateix. i jo ja li havia dit, que el soroll em consumia, que m'abraçava res. cada dia a les vuit quaranta-sis baixava i quedaven quatre amb vint-i-set segons pel següent tren, i aleshores ple de gent i mirava a banda i banda i pensava que a ningú li importaria, demanava perdó endins, per mi, i m'apropava al marge quan, i aleshores ja quedaven tres minuts amb vint-i-dos segons, em deies amb aquesta veu impertinent que està totalment prohibit baixar a la zona de vies. i jo merda. torna enrere. avui no. i si eren i vint-i-tres igual i ho deies sempre fos l'hora que fos i jo mirava avall i mirava a la gent del costat i pensava endins. que esteu tranquils, que no passa res, que estaré bé. clar que estaré bé, ja t'ho vaig dir que estava bé i clar, què més havia de passar si tot t'anava bé? i era aquest soroll estrident i chirriante d'ungles de pissarra i la teva veu que trencaria dient-me que no podia, i jo et buscava i et maleïa perquè segur que em veies i què em faries després?i què volies de mi?i per què no em deixaves? i sempre el mateix amb la mateixa veu i la mateixa son i la mateixa ràbia.
i un dia vaig baixar a les zero sis amb vint-i-un minuts i quedaven només dos minuts amb nou segons pel següent metro i jo et deuria fer pena pels tants intents. un últim somriure i les gràcies. i tu no vas dir mai més res.
Read more...
i un dia vaig baixar a les zero sis amb vint-i-un minuts i quedaven només dos minuts amb nou segons pel següent metro i jo et deuria fer pena pels tants intents. un últim somriure i les gràcies. i tu no vas dir mai més res.
poema periodístic.
miércoles 3 de junio de 2009
El indicio del fin. (o de mentir menos).
Ante la incredulidad, inyecta optimismo.
Altas dosis de escepticismo
multitudinario
cuando se acercan
millones de
alentadoras y positivas
paciencia y cautela
más allá del
fin.
Es pronto
aunque intenso.
Aumenta en
parte, la caída
debido a
millones de
alentadoras y positivas
paciencia y cautela
más allá del
fin.
Es pronto
aunque intenso.
Aumenta en
parte, la caída
debido a
que se ha dejado sentir.
(Poesia-diari, a partir de la notícia titular d'avui a El País, sobre PP i mandangues estranyes).
Tres días de mayo. (o Viva la vida).
viernes 29 de mayo de 2009
Tres días de julio només poden ser 17, 18 i 19 de juliol de 1936. Tres días de julio em porta a pensar en un abans i un després, en un principi i potser cap final, en una estampida de sensacions que no s’haurien de tornar mai a repetir. Ara sense Franco, canviem les bombes per petards. Faig referència a l’obra de Luís Romero, sent conscient de la gran dimensió que la separa de “l’ara”. Escric Tres dies de maig tenint la sensació que d’aquí a un temps només podran ser aquests que comencen dimecres 27, i segueixen amb dijous 28 i divendres 29. tres dies. De maig. Al món sencer: DÉU EXISTEIX! Convençuda. Dimecres a la nit va aparèixer una veu parlant a tot el món. Déu té un megàfon i crida gol! Les deu de la nit i només amb el raspall de dents elèctric es fa més suau el soroll. De les finestres surten llums verdes gespa fosforita reflectida al meu vestit i blau i vermell, i tot el món fa au, i tot el món fa ui, i tot el món fa ui ui, i gol. Escolta’m, que em diuen que els autobusos no van, que el festival de poesia de Barcelona ha avançat una hora l’acte per concloure la setmana perquè l’aire de la sala de recitacions no s’impregnés de banderes i crits histèrics. La gent escolta la radio al Liceu perquè Fidelio sabe a poco, a Canaletes un dia d’aquests la font s’enfonsarà, o marxarà corrents, i tota la gent al darrere a perseguir-la. Els metros canten i parlen i salten i criden. Col•lapse total. S’engeguen les fonts a plaça espanya. Elicòpters. Que no em feu fotos! Que prou! s’anul•len els exàmens i tots els jefes fan festa. El món s’acaba demà i avui hem tots d’aprofitar-lo! De cop i volta un caos enorme. S’ajunten les veus de teles i bars i carrers, i pel mòbil els petards en retransmissió directe. Caos absolut. Això és un desmadre. Pànic escènic al carrer buit i el soroll de megàfon. Viva la vida. I la resta del món, normalitat. Hecatombe superada.
Plastilina.
domingo 24 de mayo de 2009
No es tracta d’oblidar. Es tracta d’assumir. Sala Beckett. Marta Buchaca llegeixo que ha estudiat Humanitats a la UAB i que després s’ha format a la sala Beckett. I ja diu molt. Perquè una cosa és que el teu estil et faci anar a parar a la sala Beckett, una altra de molt diferent és que ja estudiïs directament a la Beckett, i aleshores em pregunto si pots sortir fent alguna cosa diferent i en no-sintonia del què es fa allà. Però és igual. Plastilina amaga darrere el to inofensiu i personatges aparentment inofensius com la Mone, una crítica total a l’adolescent total de l’avui en dia total. Un esquitx, una impressió de terror o de veure de què és capaç un “nen” d’avui en dia que ja no es conforma amb fer girar baldufes i que necessita anar més enllà. Pensant si tot el què té al seu abast li convé i acabant per tenir la sensació no pot ser més veritat que HOM desconeix una immensa part del seu CERVELL.
L’escenografia es basa en unes cadires tipus trona o tipus pupitre de fusta, una a cada banda de l’escenari, i un sofà al mig. El punt de vista capgirat d’una història de POR. Superant la ficció i anant a buscar el matís de tendresa en la mort, en la no-culpa, en el no-volia, en el jo-hi-havia-d’haver-anat-i-al-final-no. El públic: la televisió. Els mitjans. El què fa MAL. La mare i el pare dins, la casa claustrofòbia, el carrer un infern. Plastilina perquè sona a innocència. Plastilina que sona com un cop a la porta, un pum pum pum. Qui hi ha? l a p o r. Tremolant. Fossa en negre cap a un f u t u r desconegut caminant sobre un fil de cosir camises i a punt de caure al fang. Molta llum, un focus blanc a la cara dels qui parlen com una RADIOGRAFIA del què poden estar passant per dins mentre per fora no poden pronunciar cap paraula.
llunàtica.
viernes 22 de mayo de 2009
o
si
ono
pero
segur
perquè
somiava
aleshores
llunàtiques
intempèries
triangularscap
a un camí que no
sabia com. ni sabia
per què però de cop
hi era i a cada paraula
discontínua llunyania més
lluny del punt de partida i de la terra.
L'infinito.
lunes 18 de mayo de 2009
L'infinito
Sempre caro mi fu quest'ermo colle,
e questa siepe, che da tanta parte
dell'ultimo orizzonte il guardo esclude.
Ma sedendo e mirando, interminati
spazi di là da quella, e sovrumani
silenzi, e profondissima quiete
io nel pensier mi fingo; ove per poco
il cor non si spaura. E come il vento
odo stormir tra queste piante, io quello
infinito silenzo a questa voce
vo comparando: e mi sovvien l'eterno,
e le morte stagioni, e la presente
e viva, e il suon di lei. Così tra questa
immensità s'annega il pensier mio:
e il naufragar m'è dolce in questo mare.
Giacomo Leopardi.
Read more...
prova d'embaràs.
viernes 15 de mayo de 2009
Mitja pàgina són uns dos mil caràcters sense espais, que són molts caràcters. Ho he comprovat escrivint as així: aaaaaa, fins que ocupessin mitja pàgina. Herramientas. Contar palabras. El Peris li proposa al Nelson que s’encarregui del bar. Ell diu que no, perquè vol un cambio de vida i deixa a la Mercè, que es queda feta pols, que pensava que el Nelson havia dit que no per ella i pel Fidel, que també es queda fet pols perquè veu que el Peris el vol fer fora, però després s’arreglen i Fidel no vull que marxis que per alguna cosa estan els amics. Abraçada emotiva. Menys caràcters. el gerard li encarrega al dolent calb que deixi una pistola amb les empremtes del Fidel a casa seva i després truquen a la policia per dir que saben que l’assassí del Ros és el Fidel. El Fidel diu que és un desgraciat i és un desgraciat. La Ceci troba una prova d’embaràs i li diu al Fede, i el Fede li diu a la Sara i la Sara diu que no. Cara de nomelopuedocreer del Fede i anuncis. Kaliaoxiaccioncristalwhite patrocina aquest programa. Nena que hem de parlar amb tu. La ceci i el Fede. Alba què ens has d’explicar?L’Alba fa cara de yamelotemía i es veu que si que la prova és seva. Surt blavet quan estàs embarassada. Mai m’han quedat clars els colors aquests. Podria sortir un “si” i seria més clar. Perquè el blau no fa de “congratulations està vostè embarassada”. Et podria sortir una cunita o un pitet o un patito o floretes o un maxicosi o una papilla, però no tot de color blau. Perquè entre els nervis i tot segur que et lies i aleshores penses que sí però és que no i no ho sé és igual ja es veurà joquesé.
Trànsit.
domingo 10 de mayo de 2009
Entre madrid i el carib i mitja terra i sense haver vist encara si núvol o plou i fa sol o fa sol i prou però molts velázquez i goya i el gótico i cézanne i dalí i encara res però estamos empezando a ver el mundo desde que no hi ha MAR. Barcos i vaixells al MIG de tierra firme i fotos i sillones i sofàs. Pause. Hivernando. Bateria acabada. Re-i-ni-ciando.Una bicicleta estática y unes cortines de cuadros. Cubitos i queso de cabra, leche desnatada y nescafé i comença el dia u i el dia uno a la vegada. Dos en uno o un dues vegades.
Read more...
Huertas.
El sol de cara de los días azules. sol de cara a trescentsseixantacincgraus i siluetes movent-se des-a-compassades pel davant i filtrades per les ulleres de sol. mentre a banda i banda baritos i xiringuitos i més itos i cactus pels balcons i enredaderes poc enredades. i quan mires amunt trepitges el Quijote i quan mires avall et perds el cel.
Read more...
Suscribirse a:
Entradas (Atom)