Tra le nuvole

es fa estrany sentir-se lluny perquè el George Clooney aquí parla italià, perquè fa calor d'avions alhora que fred d'aigua gelada. Up in the air , o Tra le nuvole per mi, fa Hollywood total, però també hivern i núvols.  Fa lluny, al menys,  dels menús de 6 euros dels avions i del treure's el cinturó a la T1. i de cop , tornant a casa, el minúscul gest d'embolicar-se tot el coll i la cara fins el nas amb la bufanda i estirar-se el gorro cap als ulls, fa que se senti una mica més petita i congelada per fora i més ella i calentona per dins. Diu que se sent una mica lluny de la resta del món però alhora s'acosta a ella mateixa, no ho sap segur però té la impressió de voler molt més d'això i pensa en comprar-se un exprimidor de taronges extra-gran per poder aprofitar cada segon de fred que passa, omplint gots de suc amb els colors que surten de les parets i l'aigua del terra. Li sembla que puja i baixa ponts tot el dia, i fins i tot somia amb petits salts i una mica de por de relliscar. posa la lavatrice al despertar-se i quan estén veu per la finestra les plantes al balcó i pensa que viu en un món paral·lel fet d'aigua i  tasses de xocolata calenta que regalimen dels núvols i cauen sobre les cases convertint-les en petits palauets intocables, tots diferents. If you could only lay down your mind.

Pell d'aigua

Què hi ha darrere l’expressió freda del marbre? La geometria més pura amaga darrere seu les formes de vida més càlides. Ens trobem davant el Pavelló Alemany de Barcelona, dissenyat per Ludwig Mies Van der Rohe (1886-1969) en motiu de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929. Ens situem a Montjuïc, on l’edifici, havia de servir per a la recepció oficial de les autoritats alemanyes, per part del rei Alfons XIII.

De la mateixa manera que la recepció sembla d’allò més freda, el Pavelló es concep amb uns materials que semblen, a primera vista, força freds. El vidre, l’acer i diferents tipus de marbre (travertí, verd dels Alps, verd antic i ònix daurat de l’Atlas), són els materials que s’utilitzaran tant en la primera construcció com en la reconstrucció, d’Oriol Bohigas, inaugurada l’any 1986. Així, ens situem en un edifici fred, amb una planta desordenada feta a base d’horitzontals, un edifici que s’agafa fort a la terra i es camufla en el paisatge, en la terra que té al davant, i s’allarga i s’estira com si volgués passar desapercebut. La geometria i les formes clares i netes, rectes, amb una gran quantitat d’angles rectes, fa que al passejar entre les seves parets entreobertes, es creï un seguit de rectangles des de les diferents perspectives que l’espectador pugui tenir. Tenint en compte aquests factors, la geometria i la fredor del lloc, ens adonem que l’obra es distancia de tot allò que pugui semblar humà, s’allunya de les formes voluptuoses i sinuoses, de les corbes del cos humà, de la calidesa de la pell.

El propòsit és veure com s’amaguen les formes humanes en l’estructura del Pavelló. Una contraposició absoluta, dos oposats lluitant en un mateix espai, com dues maneres diferents de defensar la bellesa. Quina és sinó, la voluntat de Mies? L’autor del Pavelló no presenta l’obra per allunyar-se de la bellesa, sinó per allunyar-se de la bellesa tradicional. La bellesa no es pot calcular ni mesurar, així ho diu el mateix artista, i segueix sent del tot necessària, no hem de pensar només en la funció de l’obra. Ara bé, la sobrietat i la gelor que transmet el Pavelló, responen al nou concepte de bellesa que proposa Mies. Els materials són escollits amb precisió, i la combinació del marbre i el vidre sembla ser una trobada entre el passat més noble de Grècia i la modernitat del món contemporani.
El reflex és fonamental per entendre l’obra. Les transparències dirigeixen a l’espectador cap al vidre, i juguen a confondre’l. Hom es dirigeix cap a la impossibilitat, és conduït cap a un lloc impossible: el vidre fa que t’aturis just abans de traspassar-lo. L’aigua esdevé alhora, un material més. El seu reflex presenta la mateixa funció que el vidre. Juntament amb el vidre i l’aigua, el marbre crea dibuixos que semblen les mateixes ones, i es juga a buscar el moviment dins l’estaticisme de l’obra. Així ho interpreta també l’artista xinès Weiwei, que omple avui en dia, les superfícies d’aigua del Pavelló, amb cafè amb llet, per recrear amb materials simples, purs i assequibles, el moviment del marbre.

De quina manera una figura humana s’adapta al Pavelló? L’obra, que podria considerar-se un antònim a “humanitat”,  va deixant de ser-ho al considerar aquestes formes dels materials. D’alguna manera entenem com Mies és conscient de la brusquedat dels materials i les formes punxants, i busca contraposar-ho amb una escultura d’una dona titulada Alba, d’una dona feta per a Georg Kolbe, contemporani a Mies, que deixa veure les rugositats de la pell en bronze.

L’objectiu del treball és la incorporació del caràcter humà en l’obra de Mies. Ens situem dins el Pavelló i ens envolta una continuïtat de formes rectes que ens desorienten. Imaginem, què passaria si l’edifici fos una llar? Si hi hagués de viure algú? La nuesa que presenten els materials, freds i llisos, ens fan arribar a la conclusió que la ornamentació és del tot sobrant i supèrflua en aquest indret. Per tant, si alguna persona hagués de viure dins el Pavelló, ho hauria de fer d’acord amb les seves característiques: nu. Com si d’alguna manera s’adaptés així als materials. Nu en tant que sense ornaments, nu en tant que pur, en tant que sincer i noble, primari i sense estar condicionat per a cap factor exterior.

Fent una exageració de les formes, incloent-les així dins el Pavelló, podem veure la sinuositat de les corbes humanes, molt distants a les rectes de l’edifici. El color carn de la pell, amb totes les seves textures, és fonamental per a veure’n explícitament les diferències. La pell parla per sí sola, oposant-se totalment al marbre fred de la paret recta, i per més que el marbre intenti apropar-se a la pell amb les seves línies desdibuixades i corbes, aquesta segueix sent-ne la oposició total, i presenten una màxima incomunicació.

Al contrari passa si veiem aquestes dues formes, tan oposades, amb un filtre: el blanc i negre, que redueix totes les superfícies a una mateixa categoria. Les formes aleshores, s’influencien les unes a les altres i es camuflen entre elles. La rugositat d’una pell imperfecte busca complementar-se amb la vibració estàtica del vidre, l’aigua o el marbre. La feminitat de la noia que hi apareix retratada es contraposa alhora amb les formes tallants del Pavelló, que fan que l’obra tingui, malgrat la seva horitzontalitat, un caràcter masculí evident. Els angles rectes i les cantonades punxants en són un exemple.

Només la intensitat vital pot tenir una intensitat formal. (Fritz Neumeyer, 1995, p.393). Mies s’oposa a la forma com a últim objectiu en la seva arquitectura. Per més que potser a primer cop d’ull no ho sembla, la seva obra busca aconseguir la bellesa, una nova bellesa ordenada, alhora pràctica. Gràcies als avenços tècnics, Mies creurà en un nou concepte de bellesa al què cal arribar. Cal ser realistes i enfrontar-nos al nou món, un nou món tecnificat ple de nous materials i possibilitats, ple de contrasts, impersonal i geomètric, fred i distant. En aquest context que viu l’artista, cal trobar, dins les seves possibilitats, la bellesa que respon a aquestes noves necessitats. D’aquesta manera l’obra de Mies no és més que una resposta a les exigències del seu temps. La formalitat i la geometria s’expliquen a partir d’aquesta nova bellesa. Les transparències, la verticalitat que queda atrapada en la línia horitzontal o l’escalonament en les superfícies, són alguns dels trets que caracteritzen l’obra de Mies, símbol de la modernitat.

El Pavelló demana una geometria estricta, que contraposada amb la forma humana evoca a les diferents percepcions i juga a confondre l’espectador amb les textures dels materials. Un paisatge virtual, una desorientació dins l’edifici, que mancat de qualsevol ornament, fa que al passejar-hi per dins es confonguin els sentits. La brillantor dels materials et condueix cap a la impossibilitat, cap al vidre i l’aigua. La part reflectida i la part construïda juguen a fer vibrar l’espectador. Després de situar-hi la figura humana, nua, sincera, i desproporcionada per tal d’emfatitzar la sensació del volum irregular, ens adonem de com poden arribar a acoblar-se dues superfícies formalment tant diferents. En un estat de puresa primera, el Pavelló integra i rep la figura humana, no la rebutja com si fos un ornament sinó que li mostra el seu contacte. La pell del marbre i la pell humana s’entrellacen en una unió aparentment impossible. La pell humana es fa més freda i el marbre s’hi ajunta. La geometria perfecta i les rugositats del cos, contraposades, esdevenen una sola realitat visual: sense ornaments, sense decoració, sense aparença, així es presenta el Pavelló, amb una nuesa infinita. Palpant la terra i jugant amb l’aigua, deixant entrar l’aire per cada racó i creant reflexos, l’obra que semblava tant distant de la naturalesa, és una bellesa natural camuflada, que es presenta pura i freda, com deixant a la intempèrie, un cos humà despullat.

Manifiesto de las flores azules y el fin del mundo

una contínua palpitación de flores azules,

aunque no era esto, sino que yo estaba en el café sonrisas y me dio un ataque de ellas. te pasa algo? ¿Qué os pasa marinetti? te quiero con una locura desenfrenada de ayer que ya no se lleva y ya no sé que espero de mañana. que llegue pronto mi amor. ai querido, si lo supieras, right? nos amaremos hasta el fin del mundo, con todas las palmeras, los cocos y los bares que conlleva el fin del mundo. y si nos sentimos solos, nos tomamos un martini con aceitunas y se acabó, que por eso llegamos hasta aquí. y ahora que estamos en el fin del mundo mi vida, no vamos a volver. cara sonriete y ciao ciao

hasta luego, te fuiste

i on ets, ara, quan et busco entre les ombres més salvatges dins el cor, que palpita, entre aquestes flors blaves? ecs. como pueden unas mismas palabras ser tan distintas and everything was shared with the moon, and bailamos bajo el sol de media luna, mas nos encontramos con la bici dando vueltas por el aire. todo lo abstracto se lleva mucho

and a continue palpitation of blue flowers around us. the end and everything's so happy when you hug me around the ice. the sky was drinking coke and we love riding a bike.

et la palpitation des fleurs bleues. je t'aime. corre que no llegas

han servido ya todos los cócteles azules en todos los bares azules de todas las playas azules del fin del mundo. que haya suerte. no voy a pensar más. hug hug huG

(Aquarel·la basada en el pobre Vallotton, La Fuente, a qui no li agradaria gens veure totes aquestes tonteries, i es miraria el dia d'avui amb una cara sonrisa-típica-horrenda propia de un fotomatón a les 8 del matí, per renovar el DNI abans d'anar a treballar. sonríe pues, click. es lo que hay, un beso, Vallo, ahora siempre mandamos besos como si nos sobraran y ponemos "xd" después)

El baile de la Victoria

Basada en la novel·la d’ Antonio Skármeta                                 Direcció de Fernando Trueba
(Premi Planeta 2003)

Amb Ricardo Darín (Vergara Grey), Abel Ayala (Ángel Santiago), Miranda Bodenhöfer (Victoria Ponce) i Ariadna Gil (Teresa Capriatti).

Fràgil, delicada, com a punt de trencar-se, i cada pas, cada moviment, forma part d’una complicada coreografia de ballet, una coreografia clàssica de gàngsters que no canviaran mai, que pujats dalt d’un escenari trauran les pistoles i pam. La vida fràgil, senzilla i de vidre, de marbre i freda.

Una composició d’enginyeria, una pinzellada acurada i realista chilenament creïble. Increïble. s’obre el teló, i allà tu, decidint si prefereixes somriure o plorar. Es trenca. Flueix. Com una torre de peces petites que es va fent gran i no cau, cada petit detall fa pujar la torre minuciosament detallada. et. sembla. que. cauràs. Victòria. Primera posició. segona. salt. mortal. que soni. La música.  

The servant

The servant, 1963, de Harold Pinter

Director, Joseph Losey

Anglaterra s.XX. Luxe, oci i bona vida. O lujo, calma y voluptuosidad. No Matisse. Harold Pinter. Passeu i agafeu lloc. Ens trobem en un interior, en l’interior d’una història que fa referència a una societat general, però que paradoxalment té lloc en un interior. Una realitat que ens creuem cada dia al sortir de casa, i que ara se’ns aproxima tímidament.

Dos protagonistes. (o tres?o molts?) Dos homes: un amb poder (el “senyor”?), i l’altre sense (“l’esclau”?). Anem a trencar mites. T’agrada la feina? Ho hauràs de fer tot. O ho hauràs de saber fer tot, perquè jo ja no sé fer res. Et necessito, esclau, et necessito per viure, per menjar i per moure’m, necessito tenir-te. Una dependència. Tu ets la solució a tots els meus problemes. Compartirem l’amor, amor? M’estimaràs sempre? Compte no caigui, senyor! Hi ha moltes escales, i una dona que ens espera a tots dos a dalt.

Tenim un esclau, tenim un senyor, i tenim una dona (c’est la femme fatale). Una relació a tres, una relació entre ells, una i dues relacions, una altra dona. Secrets, enganys, perversió i males intencions. Tot convivint en una mateixa casa. Tot per amor? Per amor al luxe. una inversió, un canvi radical dels papers: un gir total. L’esclau en una lluita (a vida o mort?) aparentment interminable, però tot ja previst. Tot planejat.

(tens fred, t’apropo un bol d’aigua calenta perquè se’t passin els mals immediats, perquè no pateixis, cuida’t, eh? Cuida’t. Jo estic bé, jo no tinc problemes immediats però m’estic/m’estàs solucionant la vida. Però això si, tu et mulles els peus, els suques en l’aigua bullint, somrius i t’adorms satisfet. Ja ho tens tot, em tens a mi).

Jo vinc, i tu em contractes, (i ara sóc lliure) i jo t’ho faig tot. I jo et cuido i tu em busques a mi. Em necessites per viure perquè tot el què jo et faig tu ja no ho saps fer, perquè ho has perdut tot i encara perdràs més, perquè ara sóc jo qui et busco, i tu t’amagues, darrere una cortina, a sota les escales, i tot en tu és inferior, mentre jo pujo pujo i pujo. Se’t menjo.

Si Hegel? On s’amaga l’equilibri perfecte? T’he guanyat, Lord, I’m so sorry. Je t’embrasse.

Tres días de mayo. (o Viva la vida).

Tres días de julio només poden ser 17, 18 i 19 de juliol de 1936. Tres días de julio em porta a pensar en un abans i un després, en un principi i potser cap final, en una estampida de sensacions que no s’haurien de tornar mai a repetir. Ara sense Franco, canviem les bombes per petards. Faig referència a l’obra de Luís Romero, sent conscient de la gran dimensió que la separa de “l’ara”. Escric Tres dies de maig tenint la sensació que d’aquí a un temps només podran ser aquests que comencen dimecres 27, i segueixen amb dijous 28 i divendres 29. tres dies. De maig. Al món sencer: DÉU EXISTEIX! Convençuda. Dimecres a la nit va aparèixer una veu parlant a tot el món. Déu té un megàfon i crida gol! Les deu de la nit i només amb el raspall de dents elèctric es fa més suau el soroll. De les finestres surten llums verdes gespa fosforita reflectida al meu vestit i blau i vermell, i tot el món fa au, i tot el món fa ui, i tot el món fa ui ui, i gol. Escolta’m, que em diuen que els autobusos no van, que el festival de poesia de Barcelona ha avançat una hora l’acte per concloure la setmana perquè l’aire de la sala de recitacions no s’impregnés de banderes i crits histèrics. La gent escolta la radio al Liceu perquè Fidelio sabe a poco, a Canaletes un dia d’aquests la font s’enfonsarà, o marxarà corrents, i tota la gent al darrere a perseguir-la. Els metros canten i parlen i salten i criden. Col•lapse total. S’engeguen les fonts a plaça espanya. Elicòpters. Que no em feu fotos! Que prou! s’anul•len els exàmens i tots els jefes fan festa. El món s’acaba demà i avui hem tots d’aprofitar-lo! De cop i volta un caos enorme. S’ajunten les veus de teles i bars i carrers, i pel mòbil els petards en retransmissió directe. Caos absolut. Això és un desmadre. Pànic escènic al carrer buit i el soroll de megàfon. Viva la vida. I la resta del món, normalitat. Hecatombe superada.

Plastilina.

No es tracta d’oblidar. Es tracta d’assumir. Sala Beckett. Marta Buchaca llegeixo que ha estudiat Humanitats a la UAB i que després s’ha format a la sala Beckett. I ja diu molt. Perquè una cosa és que el teu estil et faci anar a parar a la sala Beckett, una altra de molt diferent és que ja estudiïs directament a la Beckett, i aleshores em pregunto si pots sortir fent alguna cosa diferent i en no-sintonia del què es fa allà. Però és igual. Plastilina amaga darrere el to inofensiu i personatges aparentment inofensius com la Mone, una crítica total a l’adolescent total de l’avui en dia total. Un esquitx, una impressió de terror o de veure de què és capaç un “nen” d’avui en dia que ja no es conforma amb fer girar baldufes i que necessita anar més enllà. Pensant si tot el què té al seu abast li convé i acabant per tenir la sensació no pot ser més veritat que HOM desconeix una immensa part del seu CERVELL.

L’escenografia es basa en unes cadires tipus trona o tipus pupitre de fusta, una a cada banda de l’escenari, i un sofà al mig. El punt de vista capgirat d’una història de POR. Superant la ficció i anant a buscar el matís de tendresa en la mort, en la no-culpa, en el no-volia, en el jo-hi-havia-d’haver-anat-i-al-final-no. El públic: la televisió. Els mitjans. El què fa MAL. La mare i el pare dins, la casa claustrofòbia, el carrer un infern. Plastilina perquè sona a innocència. Plastilina que sona com un cop a la porta, un pum pum pum. Qui hi ha? l a p o r. Tremolant. Fossa en negre cap a un f u t u r desconegut caminant sobre un fil de cosir camises i a punt de caure al fang. Molta llum, un focus blanc a la cara dels qui parlen com una RADIOGRAFIA del què poden estar passant per dins mentre per fora no poden pronunciar cap paraula.

prova d'embaràs.

Mitja pàgina són uns dos mil caràcters sense espais, que són molts caràcters. Ho he comprovat escrivint as així: aaaaaa, fins que ocupessin mitja pàgina. Herramientas. Contar palabras. El Peris li proposa al Nelson que s’encarregui del bar. Ell diu que no, perquè vol un cambio de vida i deixa a la Mercè, que es queda feta pols, que pensava que el Nelson havia dit que no per ella i pel Fidel, que també es queda fet pols perquè veu que el Peris el vol fer fora, però després s’arreglen i Fidel no vull que marxis que per alguna cosa estan els amics. Abraçada emotiva. Menys caràcters. el gerard li encarrega al dolent calb que deixi una pistola amb les empremtes del Fidel a casa seva i després truquen a la policia per dir que saben que l’assassí del Ros és el Fidel. El Fidel diu que és un desgraciat i és un desgraciat. La Ceci troba una prova d’embaràs i li diu al Fede, i el Fede li diu a la Sara i la Sara diu que no. Cara de nomelopuedocreer del Fede i anuncis. Kaliaoxiaccioncristalwhite patrocina aquest programa. Nena que hem de parlar amb tu. La ceci i el Fede. Alba què ens has d’explicar?L’Alba fa cara de yamelotemía i es veu que si que la prova és seva. Surt blavet quan estàs embarassada. Mai m’han quedat clars els colors aquests. Podria sortir un “si” i seria més clar. Perquè el blau no fa de “congratulations està vostè embarassada”. Et podria sortir una cunita o un pitet o un patito o floretes o un maxicosi o una papilla, però no tot de color blau. Perquè entre els nervis i tot segur que et lies i aleshores penses que sí però és que no i no ho sé és igual ja es veurà joquesé.

Los abrazos rotos.

Jo no sé fer crítica de cinema. tampoc m'agrada escriure en majúscules ni m'agrada en especial escriure coses al bloc que sé que a ningú li importen, com és el cas de dir què m'ha semblat una pel·lícula, a mi, que no veig mai cap pel·lícula, i que en sé molt poc. tampoc m'agrada la taronja perquè és molt àcida i tot, tot, fins i tot la poma em fa esgarrifar. però aquest seria un altre tema. ahir vaig anar a veure Los abrazos rotos i la meva conclusió és que: està bé. Diria que la primera mitja part és un subidón constant de connexions i interrelacions inesperades, que durant la segona mitja part es van frustrant. el procés consisteix a pensar: ostres ara només faltaria que X fos X, i al cap de dos minuts X és X. i això passa un cop i dos i tres i quatre. és molt Almodovar. val i què?. però és molt i massa d'esperar, sobretot tenint en compte com es posa d'alt el llistó en un principi. molt bona fotografia. molt bons plans. molt agradable. colors vius i detalls "bonics". fa primavera i estiu i màniga curta i tirans i molta pell a l'aire que això sempre agrada al públic - i sino, com diria l'Aparicio, que ens tornin l'entrada-. i surt la Penélope que se li cau el tirant i la gent deixa de menjar crispetes i es crea una tensió a la sala que ni te cuento. i allò que t'agrada i surts "com a tonto" perquè tot és maco, perquè és trista però això ja ho sabies a l'entrar i no t'ho havies volgut creure, i sobretot perquè, qui no es vol fugar amb un productor de cine? i surts pensant, i jo què, Pedro? punt i final i que si, que em va agradar.