Però tu no tens feina? De cap de les maneres et pensaves que hi havia vida més enllà de dissabte? Diumenge queda, pels no científics, a uns cents de quilòmetres anys llum. desperta't, ambulatoris i cafeteres al 150%, un es cansa de viure a ritmes frenètics de nervis innecessaris. Prou talons i més sabatilles, i ell va dir-li que "has de veure l'ampolla mig plena", però hi hauria dos, no dos no, tres, tres grups de persones al món, que serien els que la veuen mig plena, els que la veuen mig buida i els que quan van a comprar el dinar d'allà al grup Soteras no agafen ni got. i si no agafes ni got no pots veure res, ni ple, ni buit ni mig ple ni mig buit. i menys en dissabte a la tarda quan es fa fosc a les sis i semblen les quatre de la matinada i el ritme del dia el marca el peliculón d'antena tres.
Mostrando entradas con la etiqueta viure. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta viure. Mostrar todas las entradas
sábado, 13 de noviembre de 2010
miércoles, 10 de noviembre de 2010
sense mans
deixa't caure. sense mans.
then you feel like someone stupid
how many roads must a man
elle
final
immediat
retocs de la llum que no
sabies com
tocar
touch of her
mind.
then you feel like someone stupid
how many roads must a man
elle
final
immediat
retocs de la llum que no
sabies com
tocar
touch of her
mind.
jueves, 4 de noviembre de 2010
tan superguai
empassa, a vegades et creus especial i no ho ets tant. et penses que vius la història de la típica noia que li cau la típica carpeta i que el típic noi-guapo recull del terra i aleshores es miren (amb la típica música) als típics-ulls-verds perquè blaus ja estan massa vistos, i ella els té marrons però això serà igual perquè tot és tan típic que anirà típicament bé. i et sents típicament bé tornant cap a la típica casa zona residencial amb el típic jardí verd i la típica valla-blanca i la típica moto del noi que clar, t'ha portat a casa perquè així es feia l'original i et sorprenia i tu, mentre et volava el típic cabell ros al vent de la típica brisa-primavera, et creies única.
sábado, 30 de octubre de 2010
tornen totes les petites coses
yes there is hope. caminarem totes les línies dels mapes, les sucarem amb botons, desfarem els nusos, respirarem endins. passarem la frontera, tornarem enrere, donarem voltes, desfarem cercles, semàfors i paracaigudes i tallats naturals per emportar. ens anirem coneixent per una línia blava, posarem la ràdio i escoltarem el que fa de gos. berenarem tés belleza y vainilla i tu em diras que si no tinc fred i pots tancar la finestra i jo et diré que molt.
lunes, 3 de mayo de 2010
viernes, 30 de abril de 2010
building a castle
declaration of dependence.
I see you building a castle with one hand
while tearing down another with the other.
echar de menos son los pequeños momentos, las acumulaciones de segundos y las cosas sencillas. como querer cantarte una canción y poder hacerlo. o descubrir la primavera en mi cama. a la vez sonreír son los pequeños momentos descubiertos, las acumulaciones de segundos sonreídos y las cosas sencillas que te hacen sentir building your castle.
miércoles, 7 de abril de 2010
sábado, 19 de diciembre de 2009
Palpitando
no me mires así que me resbala el lápiz y entonces tu sigues la punta de la pluma con la mirada, resiguiendo la forma, mientras dibujo. No me mires así porque me muero, porque cuando me miras así creo que debería decirte que para mí tampoco es fácil no mirarte así, que también me cuesta un poco, y aunque tu digas que sí que te miro así, yo voy a seguir diciendo que no, porque en realidad eres tú quien me mira así, que me resbala el lápiz, que me agarro a la taza de café para no caerme de la silla, y te daría mil besos cuando me miras así, te diría que todo es tan raro cuando me miras así que no lo soporto, porque no soporto no controlar alguna cosa, y menos que me mires así, y que basta ya, que nisiquiera deberías mirarme, y me llevas al borde de un ataque grave de nervios, a punto de decirte que deberíamos irnos lejos y susurrarnos miradas en silencio durante la vida entera, pero me callo y te digo que por favor, no me mires así.
martes, 8 de diciembre de 2009
Manifiesto de las flores azules y el fin del mundo
una contínua palpitación de flores azules,
aunque no era esto, sino que yo estaba en el café sonrisas y me dio un ataque de ellas. te pasa algo? ¿Qué os pasa marinetti? te quiero con una locura desenfrenada de ayer que ya no se lleva y ya no sé que espero de mañana. que llegue pronto mi amor. ai querido, si lo supieras, right? nos amaremos hasta el fin del mundo, con todas las palmeras, los cocos y los bares que conlleva el fin del mundo. y si nos sentimos solos, nos tomamos un martini con aceitunas y se acabó, que por eso llegamos hasta aquí. y ahora que estamos en el fin del mundo mi vida, no vamos a volver. cara sonriete y ciao ciao
hasta luego, te fuiste
i on ets, ara, quan et busco entre les ombres més salvatges dins el cor, que palpita, entre aquestes flors blaves? ecs. como pueden unas mismas palabras ser tan distintas and everything was shared with the moon, and bailamos bajo el sol de media luna, mas nos encontramos con la bici dando vueltas por el aire. todo lo abstracto se lleva mucho
and a continue palpitation of blue flowers around us. the end and everything's so happy when you hug me around the ice. the sky was drinking coke and we love riding a bike.
et la palpitation des fleurs bleues. je t'aime. corre que no llegas
han servido ya todos los cócteles azules en todos los bares azules de todas las playas azules del fin del mundo. que haya suerte. no voy a pensar más. hug hug huG
(Aquarel·la basada en el pobre Vallotton, La Fuente, a qui no li agradaria gens veure totes aquestes tonteries, i es miraria el dia d'avui amb una cara sonrisa-típica-horrenda propia de un fotomatón a les 8 del matí, per renovar el DNI abans d'anar a treballar. sonríe pues, click. es lo que hay, un beso, Vallo, ahora siempre mandamos besos como si nos sobraran y ponemos "xd" después)
domingo, 6 de diciembre de 2009
domingo, 29 de noviembre de 2009
miércoles, 25 de noviembre de 2009
negació irònica
- nO*.
*PD. no en tant que la cara que fas de negació irònica, en tant que em moro de ganes, en tant que biblioteca, que xocolata, en el sentit d'una paraula que prové d'un antiga metàfora de la xina, com les taronges, que ningú s'ho creu, que són d'aquí al costat, que vull que vinguis d'una vegada i que em diguis que ens passarem tres dies sencers sense sortir de casa perquè en veritat sí, saps? però ara t'he de dir que no, que no en tant que sí, que no i tant que sí, que no i que no i que no i que sí, que no en tant que resposta breu i clara, que no en tant que tu.
jueves, 18 de junio de 2009
sugus i sal.
-un sugus.
-de què?
-de què?
-de xocolata amb virutes de mal de panxa i suc de poma. dues mossegades a la dreta i fa calor i tres avall et congeles. puges quatre mossegades i olor de sal enganxada a la pell després de tornar de la platja i si el mastegues tres cops seguits i fort et tremolen les mans, mandarina, cacau i stracciatella. i el mastegues fort i fixament durant sis minuts i plou.
martes, 9 de junio de 2009
suïcidi a la zona de vies.
Jo no volia. no va ser per amor. Què passaria si ara, davant de profundos abismos, em posés a cridar que t'estimo i no em sentissis? no. mai vaig voler. però em despertava i ja sentia aquell soroll i sempre igual, i cada dia el mateix. i jo ja li havia dit, que el soroll em consumia, que envejava les pestanyes queien al terra i creuaven el carrer sencer i se les empassava un cotxe i m'allargava per xafar-les però era massa tard i no feien soroll. tot feia soroll i jo no volia i aleshores cada dia el mateix. i jo ja li havia dit, que el soroll em consumia, que m'abraçava res. cada dia a les vuit quaranta-sis baixava i quedaven quatre amb vint-i-set segons pel següent tren, i aleshores ple de gent i mirava a banda i banda i pensava que a ningú li importaria, demanava perdó endins, per mi, i m'apropava al marge quan, i aleshores ja quedaven tres minuts amb vint-i-dos segons, em deies amb aquesta veu impertinent que està totalment prohibit baixar a la zona de vies. i jo merda. torna enrere. avui no. i si eren i vint-i-tres igual i ho deies sempre fos l'hora que fos i jo mirava avall i mirava a la gent del costat i pensava endins. que esteu tranquils, que no passa res, que estaré bé. clar que estaré bé, ja t'ho vaig dir que estava bé i clar, què més havia de passar si tot t'anava bé? i era aquest soroll estrident i chirriante d'ungles de pissarra i la teva veu que trencaria dient-me que no podia, i jo et buscava i et maleïa perquè segur que em veies i què em faries després?i què volies de mi?i per què no em deixaves? i sempre el mateix amb la mateixa veu i la mateixa son i la mateixa ràbia.
i un dia vaig baixar a les zero sis amb vint-i-un minuts i quedaven només dos minuts amb nou segons pel següent metro i jo et deuria fer pena pels tants intents. un últim somriure i les gràcies. i tu no vas dir mai més res.
i un dia vaig baixar a les zero sis amb vint-i-un minuts i quedaven només dos minuts amb nou segons pel següent metro i jo et deuria fer pena pels tants intents. un últim somriure i les gràcies. i tu no vas dir mai més res.
miércoles, 3 de junio de 2009
poema periodístic.
El indicio del fin. (o de mentir menos).
Ante la incredulidad, inyecta optimismo.

Altas dosis de escepticismo
multitudinario
cuando se acercan
millones de
alentadoras y positivas
paciencia y cautela
más allá del
fin.
Es pronto
aunque intenso.
Aumenta en
parte, la caída
debido a
millones de
alentadoras y positivas
paciencia y cautela
más allá del
fin.
Es pronto
aunque intenso.
Aumenta en
parte, la caída
debido a
que se ha dejado sentir.
(Poesia-diari, a partir de la notícia titular d'avui a El País, sobre PP i mandangues estranyes).
domingo, 10 de mayo de 2009
Trànsit.
Entre madrid i el carib i mitja terra i sense haver vist encara si núvol o plou i fa sol o fa sol i prou però molts velázquez i goya i el gótico i cézanne i dalí i encara res però estamos empezando a ver el mundo desde que no hi ha MAR. Barcos i vaixells al MIG de tierra firme i fotos i sillones i sofàs. Pause. Hivernando. Bateria acabada. Re-i-ni-ciando.Una bicicleta estática y unes cortines de cuadros. Cubitos i queso de cabra, leche desnatada y nescafé i comença el dia u i el dia uno a la vegada. Dos en uno o un dues vegades.
Huertas.
El sol de cara de los días azules. sol de cara a trescentsseixantacincgraus i siluetes movent-se des-a-compassades pel davant i filtrades per les ulleres de sol. mentre a banda i banda baritos i xiringuitos i més itos i cactus pels balcons i enredaderes poc enredades. i quan mires amunt trepitges el Quijote i quan mires avall et perds el cel.
Madrid.
superguai llista del súper de supermercado super larga i súper plena i sana poc. i llet llet llet sencera i cuchillas i deshodorant si?no?si?no?si?no?(...) i pizza i hamburgueses i ya son las once-y-med-i-a i tenemos la HOLA i vamos a hacer un test no de supervivencia. allá donde se cruzan los caminos. estamos sin saber donde pero pongamos que hablo de Madrid. i espaguetis i al final des-o-dorant no cal.
Tapas.
un tabulé y unas empanadas. una caña. un vaso de vino. un zumo de plátano. guacamole. tosta de queso. tosta de la huerta. chocolate con churros. cuatro. una de calamares, una de chipirones, ¿unas bravas tenéis? yo agua. yo una clara. yo una caña. unas croquet...no. ya es suficiente. ah ok. vale. ¿todo bien? muy rico. un cortado. un cortado. un cortado. la cuenta. ok. gracias. hasta luego.
El Retiro.
sol. pum. tambors. pum. barquetes. rems. pum. música. walkman. calor. gespa. gelats. pum. minimilk. música. pum. magnum. aire. relax. somiers. pum. estirar-se. pum. descalçar-se. pum. pum. pum. pum. pum. pum. pum. pum. pum. pum. pum. pum. pum. pum. pum. pum. pum. pum. pum. pum. estirar-se i mirar enlaire i veure trossets de blau entre les copes dels arbres. mullar-se. pum.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
