Ets deliris de colors i una mica blancs i negres, enfonses el trencat del cabell dins l’aigua i a poc a poc no escoltes res, veus flotar els cabells al teu costat, que s’enreden en l’aigua i arriben al marbre. T’enfonses en escumes lentes. Ets trossets trencats i ens trenquem d’un fred molt fràgil. Es desfan les nits. S’enfonsen les ganes en culleretes de sucre al cafè. Tens els llavis pintats de vermell i el fum encara. mires enrere com si et seguissin les hores que has passat nedant. ets el destí que vulguis, que és igual. T’enredes en tu i no et veus.
(Salvador Dalí i Walt Disney Pictures, Destino, projecte començat el 1945).
es fa estrany sentir-se lluny perquè el George Clooney aquí parla italià, perquè fa calor d'avions alhora que fred d'aigua gelada. Up in the air , o Tra le nuvole per mi, fa Hollywood total, però també hivern i núvols. Fa lluny, al menys, dels menús de 6 euros dels avions i del treure's el cinturó a la T1. i de cop , tornant a casa, el minúscul gest d'embolicar-se tot el coll i la cara fins el nas amb la bufanda i estirar-se el gorro cap als ulls, fa que se senti una mica més petita i congelada per fora i més ella i calentona per dins. Diu que se sent una mica lluny de la resta del món però alhora s'acosta a ella mateixa, no ho sap segur però té la impressió de voler molt més d'això i pensa en comprar-se un exprimidor de taronges extra-gran per poder aprofitar cada segon de fred que passa, omplint gots de suc amb els colors que surten de les parets i l'aigua del terra. Li sembla que puja i baixa ponts tot el dia, i fins i tot somia amb petits salts i una mica de por de relliscar. posa la lavatrice al despertar-se i quan estén veu per la finestra les plantes al balcó i pensa que viu en un món paral·lel fet d'aigua i tasses de xocolata calenta que regalimen dels núvols i cauen sobre les cases convertint-les en petits palauets intocables, tots diferents. If you could only lay down your mind.
Basada en la novel·la d’ Antonio Skármeta Direcció de Fernando Trueba
(Premi Planeta 2003)
Amb Ricardo Darín (Vergara Grey), Abel Ayala (Ángel Santiago), Miranda Bodenhöfer (Victoria Ponce) i Ariadna Gil (Teresa Capriatti).
Fràgil, delicada, com a punt de trencar-se, i cada pas, cada moviment, forma part d’una complicada coreografia de ballet, una coreografia clàssica de gàngsters que no canviaran mai, que pujats dalt d’un escenari trauran les pistoles i pam. La vida fràgil, senzilla i de vidre, de marbre i freda.
Una composició d’enginyeria, una pinzellada acurada i realista chilenament creïble. Increïble. s’obre el teló, i allà tu, decidint si prefereixes somriure o plorar. Es trenca. Flueix. Com una torre de peces petites que es va fent gran i no cau, cada petit detall fa pujar la torre minuciosament detallada. et. sembla. que. cauràs. Victòria. Primera posició. segona. salt. mortal. que soni. La música.
Anglaterra s.XX. Luxe, oci i bona vida. O lujo, calma y voluptuosidad. No Matisse. Harold Pinter. Passeu i agafeu lloc. Ens trobem en un interior, en l’interior d’una història que fa referència a una societat general, però que paradoxalment té lloc en un interior. Una realitat que ens creuem cada dia al sortir de casa, i que ara se’ns aproxima tímidament.
Dos protagonistes. (o tres?o molts?) Dos homes: un amb poder (el “senyor”?), i l’altre sense (“l’esclau”?). Anem a trencar mites. T’agrada la feina? Ho hauràs de fer tot. O ho hauràs de saber fer tot, perquè jo ja no sé fer res. Et necessito, esclau, et necessito per viure, per menjar i per moure’m, necessito tenir-te. Una dependència. Tu ets la solució a tots els meus problemes. Compartirem l’amor, amor? M’estimaràs sempre? Compte no caigui, senyor! Hi ha moltes escales, i una dona que ens espera a tots dos a dalt.
Tenim un esclau, tenim un senyor, i tenim una dona (c’est la femme fatale). Una relació a tres, una relació entre ells, una i dues relacions, una altra dona. Secrets, enganys, perversió i males intencions. Tot convivint en una mateixa casa. Tot per amor? Per amor al luxe. una inversió, un canvi radical dels papers: un gir total. L’esclau en una lluita (a vida o mort?) aparentment interminable, però tot ja previst. Tot planejat.
(tens fred, t’apropo un bol d’aigua calenta perquè se’t passin els mals immediats, perquè no pateixis, cuida’t, eh? Cuida’t. Jo estic bé, jo no tinc problemes immediats però m’estic/m’estàs solucionant la vida. Però això si, tu et mulles els peus, els suques en l’aigua bullint, somrius i t’adorms satisfet. Ja ho tens tot, em tens a mi).
Jo vinc, i tu em contractes, (i ara sóc lliure) i jo t’ho faig tot. I jo et cuido i tu em busques a mi. Em necessites per viure perquè tot el què jo et faig tu ja no ho saps fer, perquè ho has perdut tot i encara perdràs més, perquè ara sóc jo qui et busco, i tu t’amagues, darrere una cortina, a sota les escales, i tot en tu és inferior, mentre jo pujo pujo i pujo. Se’t menjo.
Si Hegel? On s’amaga l’equilibri perfecte? T’he guanyat, Lord, I’m so sorry. Je t’embrasse.
