etern

0.05. nit

No ens veurem més

00.05 nit

No ens veurem més

00.05

No et veuré més

00.05 nit

No em veuràs més

00.05

nit.

tanco els ulls. que no sé on vaig però sé que no vaig. se  que senfonsen totes les paraules que ara pugui escriure, que no van enlloc, que quedaran volant al vent que mhan promès que tarribaran, que mhan jurat que te les portarien, a tu. al silenci. al vent en blanc en forma de voiures a qui no escric mai. carta a la teva mirada i a l fil transparent que la junta amb la meva. carta al silenci i al buit, a lespai que queda entre nosaltres quan ens separa la pluja i les gotes de pluja i les gotes de les gotes de pluja.

carta en blanc i negre.

carta en jo.

carta al fosc. al vent. sento la platja. sento les onades al meu costat

sento que tu

que balla que el món queda en

RES

sento que crides

sento que plores

per res que no siguin onades

les sento

que vani que tornen

que ens recullen i ens empenyen a la sorra

sento que arribes

sento la sorra

sento la sorra

sento la sorra

sento els minuts

sents les onades

carta a les paraules que mai vaig escriure. carta als silencis. carta al no res.

carta al fosc. la teva mirada com un batec constant com un ara vaig i ara torno com un pum pum pum pum pum pum pum pum pum pum m'ofego

penso que ja no respiro i no sé què respiro ni com respiro si no queda aire aquí. sei no queda aigua aqui. si no queda mar aquí. si nmo hi ha el mar no hi ha mirades. no hi ha transparent. no hi ha aigua aquí.

punt i final a les meves mentides. punt i final al carnaval. t'estimo. suposo que sempre. suposo que el mar. suposo que dins l'aigua. et penso. ho faré em sembla que estigui on estigui i amb i amb i amb i sense i sense i sense aire. tremolo. tremola la `eva mà a l'escriure't aquestes paraules. a tu: a la teva mirada. a tu i al teu batec constant. a tu i a les onades.

vas i tornes

i tornes i tornes i tornes

em tornes

i te'n vas

i jo me'n vaig

i tu em tornes

em tornes

torna'm

vull cridar

m'ofego

et vull cridar

em sents?

et demano tots els favors concentrats en un únic segon, que sigui que tanquis els ulls i descansis.

negre

fosc

blanc

em demano trobar-te en aquesta mirada tancada. que els teus ulls i els meus ulls i els teus ulls i els meus ulls es trobin

es creuin

en aquest univers de partícules

de mirades

perdudes

tancades

en NEGRE

en fosc

en blancs

en pampallugues

en espurnes

en negre que ara serà claror. intensitat. brilles brilles brilles. serà un crit d'alerta serà un contacte entre les pells serà la teva i la meva pell en una serà el soroll del mar bategant les onades, acariciant-nos les mans. serà la teva mirada en la meva que em mantindrà ara viva fins a l'últim moment per després fondre'm en l'únivers i caure sobre teu en forma d'estrelles. caigui la teva nineta perduda, que ens trobarem en la foscor - els teus ulls. cau i cau més avall. cau per sota terra.

troba'm. no hi ha aigua

busca'm. no hi ha aire

hi sóc. em penso. no hi ha música només el mar.

adéu a la teva mirada fugaç quan ens toquem els peus per sota la taula. adéu a les mans entrellaçades quan ningú ens veu.

tanca els ulls quan llegeixis això. no hi ha paraules que valguin. serem les onades aterrant a la sorra.

només el teu silenci reflectit en els teus ulls. serem les onades. el nostre silenci

etern

dins el mar.

(escritura alla Sarah Kane).

l'arte senza pantofole

 

Hannah Hoch, Pretty Maiden ,1920. collage.

 

"DADA è la nostra intensità: che drizza baoinette senza conseguenza la testa sumatrale del poppante tedesco; DADA è l'arte senza pantofole e parallele, pro e contro l'unità e senz'altro contro il futuro. DADA non esiste per nessuno e vogliamo che tutti lo capiscano perché questo è il balcone di DADA, ve lo assicuro". 

 

Tristan Tzara, Prima aventura del signor antipirina, rappr. nel 1920

Plastilina.

No es tracta d’oblidar. Es tracta d’assumir. Sala Beckett. Marta Buchaca llegeixo que ha estudiat Humanitats a la UAB i que després s’ha format a la sala Beckett. I ja diu molt. Perquè una cosa és que el teu estil et faci anar a parar a la sala Beckett, una altra de molt diferent és que ja estudiïs directament a la Beckett, i aleshores em pregunto si pots sortir fent alguna cosa diferent i en no-sintonia del què es fa allà. Però és igual. Plastilina amaga darrere el to inofensiu i personatges aparentment inofensius com la Mone, una crítica total a l’adolescent total de l’avui en dia total. Un esquitx, una impressió de terror o de veure de què és capaç un “nen” d’avui en dia que ja no es conforma amb fer girar baldufes i que necessita anar més enllà. Pensant si tot el què té al seu abast li convé i acabant per tenir la sensació no pot ser més veritat que HOM desconeix una immensa part del seu CERVELL.

L’escenografia es basa en unes cadires tipus trona o tipus pupitre de fusta, una a cada banda de l’escenari, i un sofà al mig. El punt de vista capgirat d’una història de POR. Superant la ficció i anant a buscar el matís de tendresa en la mort, en la no-culpa, en el no-volia, en el jo-hi-havia-d’haver-anat-i-al-final-no. El públic: la televisió. Els mitjans. El què fa MAL. La mare i el pare dins, la casa claustrofòbia, el carrer un infern. Plastilina perquè sona a innocència. Plastilina que sona com un cop a la porta, un pum pum pum. Qui hi ha? l a p o r. Tremolant. Fossa en negre cap a un f u t u r desconegut caminant sobre un fil de cosir camises i a punt de caure al fang. Molta llum, un focus blanc a la cara dels qui parlen com una RADIOGRAFIA del què poden estar passant per dins mentre per fora no poden pronunciar cap paraula.