sábado, 30 de enero de 2010

Delirant


Ets deliris de colors i una mica blancs i negres, enfonses el trencat del cabell dins l’aigua i a poc a poc no escoltes res, veus flotar els cabells al teu costat, que s’enreden en l’aigua i arriben al marbre. T’enfonses en escumes lentes. Ets trossets trencats i ens trenquem d’un fred molt fràgil. Es desfan les nits. S’enfonsen les ganes en culleretes de sucre al cafè. Tens els llavis pintats de vermell i el fum encara. mires enrere com si et seguissin les hores que has passat nedant. ets el destí que vulguis, que és igual. T’enredes en tu i no et veus.
(Salvador Dalí i Walt Disney Pictures, Destino, projecte començat el 1945).

jueves, 28 de enero de 2010

Suggestione



Eppure di questo matrimonio cosmico l’unica vera protagonista è la dona, solo nel suo viso delicato in piena luce leggiamo la dolcezza dell’abbandono.  Nella sua sensualità circolare se’t barregen entre les mans les forces dels somnis.  Così diferente, non può che essere declinata al femminile, proprio quella ricettività, quella capacità d’abbandono, tanto demonizzata dalla cultura misoginia al, invece gli appare la chiave di una presunta “superiorità” femminile. È questa la suggestione. Poco dopo noi incontriamo vivendo in un piccolo paese dove conviviamo con i nostri sogni e la verità di tutte le sensazione. E ti voglio tanto che non posso solamente guardarti, e tutto diventa più lirico e oblioso, tra la dolcezza e la nostalgia, la più armoniosa misura e un equilibrio sotile ma infrangibile tra porzioni eterogenee di superficie. Et volia mirar tant endins que vaig entrar dins teu, i les mirades dures i contingudes es desfeien per sota els llençols i per sota la pell.

domingo, 24 de enero de 2010

Tra le nuvole




es fa estrany sentir-se lluny perquè el George Clooney aquí parla italià, perquè fa calor d'avions alhora que fred d'aigua gelada. Up in the air , o Tra le nuvole per mi, fa Hollywood total, però també hivern i núvols.  Fa lluny, al menys,  dels menús de 6 euros dels avions i del treure's el cinturó a la T1. i de cop , tornant a casa, el minúscul gest d'embolicar-se tot el coll i la cara fins el nas amb la bufanda i estirar-se el gorro cap als ulls, fa que se senti una mica més petita i congelada per fora i més ella i calentona per dins. Diu que se sent una mica lluny de la resta del món però alhora s'acosta a ella mateixa, no ho sap segur però té la impressió de voler molt més d'això i pensa en comprar-se un exprimidor de taronges extra-gran per poder aprofitar cada segon de fred que passa, omplint gots de suc amb els colors que surten de les parets i l'aigua del terra. Li sembla que puja i baixa ponts tot el dia, i fins i tot somia amb petits salts i una mica de por de relliscar. posa la lavatrice al despertar-se i quan estén veu per la finestra les plantes al balcó i pensa que viu en un món paral·lel fet d'aigua i  tasses de xocolata calenta que regalimen dels núvols i cauen sobre les cases convertint-les en petits palauets intocables, tots diferents. If you could only lay down your mind.


martes, 19 de enero de 2010

gotes d'aigua



19 de febrer. els cabells s'enganxen a la cara per la humitat. les pestanyes s'enganxen a la humitat de les pedres de les cases fins que cauen a pinzellades les gotes d'aigua que esquitxen el terra ja sec. un cabell s'enganxa a la boca i bufa i res. i bufa i res. t'emprenyes i bufes i res. el cabell es mou i tremola una mica, com tu quan tens aquella sensació que no dura més que uns segons de calfred. et treus el guant i delicadament empaites el cabell de la boca. et cau el guant i quan el reculls un altre cabell s'enganxa a la cara. et treus l'altre guant i l'altre cabell i caus d'un pont i et mulles els peus i el cabell i l'altre guant i et banyes entre  flors que cauen fent olor de remolins de carbonara dels balcons entre cabells i pestanyes que bufes i envies en forma de desitjos i bosses de te i t'esquitxes de teteres de menta que treuen fum i cafè amb llet que és mitja tarda i fa una mica de fred.


domingo, 17 de enero de 2010

llavis mossegats



et mors eternament cada dia una mica, mentre traspassa entre el cabell la pell del vent que fa avui. et mossegues el llavi inferior molt a poc a poc com fas sempre, i les dents parlen amb el pintallavis que t’ha deixat una mica la marca del rosa que no acaba d’anar-se’n i et delata. et menges a trossets remenats amb una cullereta de cafè i t’abrigues les pestanyes d’aigua verda amb una mica de sol, barrejades en forma de cacaolat calent amb un a canyeta, de xocolata desfeta com totes les teves parets. Hi ha una porta tancada pringada de salsa de tomàquet que gira a la dreta, i tu ho volies blau cel i ara és blau fosc. Et busques i et trobes en forma de clau que obres la boca i gairebé t’empasses una pestanya, però delicadament l’agafes amb la punta dels dits i la mires i la bufes i se’t beuen els sucres en glops de frustració salada i superada sense guies ni telèfons i en el fons una immensa satisfacció. 

jueves, 14 de enero de 2010

spaghetti




13 gennaio. incontro una piccola carta verde quadrata che mi guarda cuando giro la calle zorzi e arrivo di fronte al portale verde come la piccola carta che mi continua guardando. "Ciao Natalia, è qui". e sono entrata e arrivata al primo piano de la casa. el segon dia està lligat al primer com els spaghetti amb bacon d'ahir per sopar, la prima volta che mangio spaghetti qui, e tutto mi sembra tanto strano che non capisco ancora cosa fai qui. i mentrestant els espaguetis s'anaven intentant apropar al bacon i el bacon als espaguetis, mentre ens besem entre copes d'arbres gegants, però la salsa fa ones perquè no s'arribin a trobar. la cullera voldria ajudar però es queda tancada al calaix, crida i es mou però ningú l'escolta, i la forquilla, sola i solíssima,,més que la piccola carta verde, que la sent des del mapa de venezia on ara està enganxada, s'introdueix penetrant la salsa i fent-hi uns piquets rodons als quals ella respòn amb un glup glup i nosaltres diem que ja bull però en realitat fa més onades i els espaguetis es remouen creant una fortalesa immensa per aconseguir embolicar i abraçar el bacon. i la piccola carta segueix intentant-se desenganxar del celo, del poster, de la paret i de l'esquerda de la paret, i la forquilla la vol i s'imaginen i es desitgen a dues parets de distància, entre esquerda i paper de paret, entre mantels i tovallons i adaptadors de corrent.