lunes, 22 de diciembre de 2008

de puntetes


Caminaven tan a la vora que de tant en tant les mans es tocaven, i això era el més lluny que havien estat mai.
I quan vaig arribar a casa vaig haver de canviar la bombeta de la cuina, que s'havia fos, i per fer-ho vaig haver de pujar a la cadira, una d'aquestes que sembla que t'hagis d'enfonsar i s'hagi de trencar en quatre trossos només de tocar-la, i em va semblar del tot heroic estar allà dalt, i a poc a poc com fent castellers, agafar la bombeta de baix, i treure la de dalt, i intercanviar-les, i posar-ne una de nova. I mentre era allà dalt tot semblava diferent, i respirava amb una màxima tensió, de puntetes, enroscant el llum, i aleshores inestabilitat i casi al terra, però no, poder seguir de puntetes, anant amb molt de compte a cada moviment que feia, fins a veure que ja s'aguantava sola i estava prou enroscada, i que ja podia baixar. Quan vaig tornar a tocar la rajola del terra vaig pensar que tot estava massa fred aqui baix, i que a partir d'ara seguiria caminant sempre de puntetes, perquè tenia més mèrit, i quan em preguntessin que per què caminava així, diria que volia aprofitar el perill de cada passa que feia.
i que mai tornariem a caminar tan lluny. I aleshores em vas preguntar que què em passava, i si volia que t'acostessis més a mi, i jo vaig somriure perquè no t'havia dit res de tot això de la bombeta, i tu, sense saber-ho, vas començar a caminar de puntetes, i em vas dir: no caurem, està tot molt ben enroscat.

martes, 16 de diciembre de 2008

estar amb tu.

Aleshores i de cop i volta avui és aquell moment on res no fa falta de color marró de xocolata blanca i de paraigües que s'assequen al sol sota la pluja i res té sentit, com tu i com jo , que no s'entén però ens atrapa massa, això de viure de moments de xocolata i cafès descafeinats intensament intensos i plens d'hidrats de carboni.

viernes, 12 de diciembre de 2008

tot m' és una mica igual

el sol vermell es pon entre les branques d'un bonsai. les 18 i 18. encara falten unes hores per les nou i mitja i seguiré esperant. que no passi res però és com no parar de sentir i barrejar coses, i sentir viure massa coses juntes, com pesant tot el que em fa aixecar cada dia i "bueno", no està gens malament. Quan fem l'amor follets dançaires...diu Manel, i ara estic pensant que t'agradarà molt que escolti Manel i per fi m'aprengui les cançons, i tinc aqui al costat una postal de lisboa, i uns apunts, i un tub de pega Instant que sempre em penso que és Pritt però no. Perquè Pritt és una marca fantasma. i tantes d'altres coses. com que vull anar-me'n lluny i tornar enrere i veure Graals i sempre sense espantar-me de res, per dir-te que vull que m'expliquis tota la teva vida, tot el que has viscut abans que jo vingués. i després m'adormo. i després despertem. i congelo el moment.

viernes, 5 de diciembre de 2008

tatuatge

martes, 11 de noviembre de 2008

no estic aqui

23.12 no estic aqui
23.08. mastego xiclet
23.07. mastego xiclet
23.05. Boecio
22.30. Erasmus vuelan sobre mi cabeza
22.00 Verdura i llibrets
21.00 Erasmus vuelan sobre mi barriga
20.30. Boecio no
20.00. hola casa
19.00. ecs mates
18.00 cacaolat i natillas i actimel i xarops
17.30. hola nens
17.00. no estic aqui
16.30. no estic aqui
16.00 no estic aqui
15.30 no estic aqui
15.30 no estic aqui
15.00 no estic aqui
14.30 no estic aqui
14.00 no estic aqui

jueves, 23 de octubre de 2008

comunicant


no t'espantis, tu agafa't fort i mira el cel que plou.

domingo, 12 de octubre de 2008

immens

immens i dins meu (teu) tot és tan gran tens tantes coses alhora entra el món ca da ve ga da que res pi res i et vas om plint de tot el que no pares de viure sents que no hi caps ja dins teu que te'n vas a viure de va can ces a la lluna i que ja veuré si tor na ré (tor na ras).

jueves, 18 de septiembre de 2008

descendiendo

¿Te das cuenta de que todo lo que te pasa te lo inventas tú? Decides subir y subir y subir, y parece que vuelas, que te cuelas donde sea, flotas sin agua y nunca resbalas, hasta que dices basta, y entonces empiezas a bajar, pero no es breve y fácil, no, empiezas a bajar lentamente pensando que así dolerá menos al llegar al suelo, pero no, al llegar al suelo te sigues hundiendo en la arena, y entonces ya nadie te ve, y vas tan despacio que ves cada granito de arena que se te escapa y tu tan lento que pf. así que decides volver a subir y más más más más, hasta que digas basta y entonces ... siempre.

miércoles, 3 de septiembre de 2008

sense

una
res
casi
que
però
i
no

què

?

viernes, 29 de agosto de 2008

uns segons


Sabries posar-te a la meva pell i sentir-me un moment? respira, tanca i obre els ulls, dorm, descansa, toca, camina, despentina't... sabries dir-me què sents? jo fa temps que ho intento, i a vegades em sembla que ho tinc, però després, i sempre és en un moment que no dura més que uns segons, ho perdo. pots escoltar com batego? com tremolo? En un segon tot es descontrola i jo m'intento agafar fort al terra amb els peus, però sempre faig tard i ja estic massa lluny.

martes, 22 de julio de 2008

Fragilidade


"Talvez pudesse o tempo parar
Quando tudo em nós de precipita
Quando a vida nos desgarra os sentidos
E não espera, ai quem dera ""

miércoles, 16 de julio de 2008

Día H

No sé si voy a poder. Bueno sí, claro, claro que voy a poder. Hoy tengo un dia H pero mañana se me pasará. Pero los días H son los peores, porque no suenan, porque se esconden y solo tú sabes que estan ahí, y nadie se da cuenta y tu intentas chillar pero solo logras susurrar alguna palabra que queda en murmullo y nadie entiende. Los días H son terribles, porque no se lo puedes contar a nadie, estan allí pero no estan, se pierden, y tu empiezas a temblar, porque no puedes decir nada, solo moverte despacio, lo justo para que nadie lo note. sht.

lunes, 14 de julio de 2008

dime ya.

me da miedo sabes, necesito mi colchón mucho más de lo que creía. Me da miedo simplemente tener miedo de esto. Me cuesta mucho encontrarme, y me duele que nadie lo vea y que todo le parezca fantástico a todo el mundo. Es que no me atrevo a estar sola, tengo miedo del miedo que tengo. Voy a agarrarme un poco más fuerte, cuando te haga daño dime "ya".

jueves, 10 de julio de 2008

R



A mi em fascina la gent a qui els fascinen les cartes, gent que sent una forta emoció al rebre-les i al obrir-les, i és una mica aquí on comença la història. I comença aquí perquè a R també li encanten les cartes. I no ho sé, potser si no li agradessin les cartes ara no estariem aquí com estem. El cas és que li agraden i a mi també, i R s’escribia cartes amb algú de noseon i jo m’escribia cartes amb la gent de la revista dels súpers però és igual, el cas és que són cartes iguals i ens agrada. Però a més a més a mi m’agrada ell per ser també (una mica com jo) una persona ensucrada de la vida, d’aquestes que llepen i xuclen tot el suc del préssec fins que només queda el pinyol. I per això m’agrada R, perquè ho viu tot, perquè no es vol perdre res. La veritat és que R i N són molt diferents, R és marró, verd, llis, ratlles geomètriques, línies, i N és una mica lila, taronja, rosa, rara, no ho sé. Però potser és justament per això. Una mica és com si es tractés de fer sentir a l’altre la vida d’un, el dia a dia, el respirar aires diferents de colors pols i calma de poble barrejats, una mica es tracta de viure un estiu mig estrany, mig llençol mig aventura mig llibre mig clàssic mig nou mig modern. i per això R agrada a tothom. Perquè respira. Respira tot el que se li acosta, absorveix. i no ho sabia. N no sabia que dues coses respirants tan diferents podrien acabar parlant-se d’aquesta manera que tu saps, que desde l’altra punta pensaries en webs interessants, que en poc temps ens deixessim conèixer més i anar fent, anar seguint una mica el mateix camí, que costa fins i tot de creure però que ara és i què no és i creus i no creus i no és i és igual el que és o el que es creu, el cas és que és i el cas és que ho crec, i que agrada, molt, saber que per molt que l’aire sigui diferent… hi ets. i li fas saber a N. Gràcies R.

Això només és el principi. (GisNat I).

A vegades em passa, no et passa a tu? Que t'aixeques i veus el món revolucionant-se i només tens ganes de tapar-te amb el llençol i no tornar a sortir? A mi em passa. Em passa sobretot els dies que no se sap si va a ploure o no i quan et sembla que comença a sortir el sol al cap de cinc minuts trona. Em passa els diumenges, i cada dia de la setmana que comença amb di-. I aleshores penso que això del llençol és un gran invent, no com tans d'altres, perquè et serveix per amagar-te com si fos una segona pell. Els nens petits els fan servir per fer cabanyes i amagar-se dels pares, i els pares els fan servir per amagar-se del món. I jo també. I tu també, oi? Veus, de fet tots ens amaguem del mateix, els nens ja s'ho veuen a venir, no són gens tontos. De cop i volta veus que estas completament sol. Que no hi ha absolutament ningú que pugui sentir el mateix que tu tal com tu ho sents, i que això de viure és una mala jugada, que de sobte no te'n has adonat i t'han deixat sol, tu i la teva pell, tu i les teves hormones, i ningú ho veu. I veus la gent que et mira i que no et veu, que passa de llarg, i tu demanant auxili, i tot el món que segueix caminant. Em sembla que a la vida es tracta de buscar aquelles persones que veuen més enllà de les parpelles quan et miren als ulls. Que poden entrar una mica dins teu, que poden veure que hi ha alguna cosa més en tu que ungles i cabells i pell i rascades i blaus. Veure això és massa fàcil. I hi ha gent fàcil que amb això en té prou, però aquesta gent no s'amaga sota els llençols, i la gent que no s'amaga sota els llençols no m'agrada. Jo vull aquells que s'amaguen però busquen, que desde sota els llençols somien i creen el seu món. I segueixen tenint por però segueixen respirant, no caminant, vivint cada moment com si alguna cosa per dins els mogués i els donés forces per tirar endavant. Endavant.endavant.
***
A mi saps què em passa? Resulta que sóc la única ment revolucionadora, resulta que només ho és ella ni tan sols jo. La meva ment busca solucions als problemes de tothom i ningú l'entèn, i jo no l'entenc, perquè a l'hora de buscar solucions no fa més que buscar-se problemes, més problemes encara dels que intenta solucionar. I per què? Per què li importa tant salvar la humanitat, si la humanitat mai la salvarà a ella? o si? Potser si, potser si que la salvaria, però jo no ho crec, ella si, però jo no. Per això et contradic, amiga, per això. Perquè jo em sento sola amb la meva ment, com tu, però la meva es vol revolucionar i la dels altres no, i llavors.. diga'm, llavors què faig? Jo.. jo sí que em vull amagar sota els llençols, sota els ponts, fins i tot et diria sota els paraigües, sota el més petit balcó, però ella no, ella vol sortir, i discutir amb altres ments irracionals, immorals... Ella sempre està lluitant contra tots, contra mi, contra ella, perquè ja t'he dit que com més intenta ajudar més problemes té i els altres segueixen sense entendre-la, sense entendre'm... Per què sempre ens veuen com la mateixa cosa? Jo no sóc ella ni ella és jo, per què ens confonen tan sovint? Si ni tan sols m'agrada la seva forma de ser, ni de fer, ni de dir, ni de pensar... ella parla i parla i jo callo i callo... perquè no es confonguin més que som la mateixa cosa, perquè no ho som.

lunes, 7 de julio de 2008

Louvre (Paris III)

Hoy volvía a llover. Y que si ahora sí, que si ahora no, i vaya que a uno le ponen de mal humor estas tonterias temporales. Así que decidí refugiarme en algun museo como suelo hacer aquí, y escogí Orsay. Llego ahí, me siento, estoy cansada porque el viento pesa más que yo y me arrastra, y veo un fantástico cartel de “lundi fermé” en todos los idiomas, por si acaso. Así que mi imprescindible lote de museos (cal portar: roba de recanvi, calçat còmode, lot, mapa. Prohibit portar: càmeres pesants, mòbil i d’altres objectes electrònics) y yo hemos decidido que esto no se iba a quedar así y sin pensarlo demasiado hemos ido al Louvre. Y el Louvre ya no es lo que era. Bueno, el Louvre y su obra sí, y es estupenda, y te puedes pasar horas, y hasta te puedes sentar en unas butaquitas muy cómodas a leer cosas de Botticelli que después vuelves a dejar en su sitio y tu sigues la ruta sintiéndote un poco más culto. Entonces ves a Augusto, y piensas en Jim Mc.Cullough haciendo sus clases de teatro subido encima la mesa de la Pompeu Fabra, y te sientes un poco dentro de todo. Y le das tres veces la vuelta a la Psyche de Canova, pues lo dicho, que lo vives un poco todo.
Entonces te das cuenta que lo que ha cambiado no es el Louvre sino la gente. Toda la gente. Te das cuenta que todo el museo está lleno de dos carteles parecidos a “SE BUSCA”. En uno de ellos pone: MONA LISA: SALA 6 y en el otro pone VENUS DE MILO. Y entonces ves que toda la gente con sus enormes cámaras, sus guías bajitos con paraguas como si estuvieramos en las Ramblas, y toda la gente que está ahí va como perdida, como intentando resolver un acertijo, y encontrar las dos salas. Y todo lo demás parece decoración de las paredes como quien decora el patio de su casa con un bonsai. Bien. Y delante la Gioconda la gente sonríe orgullosa de haber encontrado el fin de su visita, contentísimos le hacen fotos e intentan acercarse cuanto más, porque así se sienten más importantes, o más próximos al arte, quien sabe. Y se miran los unos a los otros como diciendo "uala pero si es muy pequeña pero que más da" Las fotos deben ser estilo “Aki está mi xurry & Monalisa, tK” ideales para fotolog, y después de esto se van contentos. Y lo mismo con la Venus. Y parecido con El rai de la medusa y La libertad guiando al pueblo, con la diferencia que aquí la gente amontonada eran solo los estudiantes que habían estudiado las piezas para la selectividad y ahora las miraban como “uala eres tu, tu a mi no pero yo te conozco” como las mirábamos un poco todos vaya. Que estas cosas hacen ilusión di que sí. Si es que buscamos acción en la vida, debe ser que estamos demasiado cansados de todo y queremos ser sorprendidos, y estos dos cartelitos le dan vida y encanto al museo, porqué sí, nos encantan los juegos de pistas, a todo el mundo le gustan. Vamos a buscar a César.

domingo, 6 de julio de 2008

vivir. (Paris II)

Tu vives en un tránsito de hormonas arriba y abajo, esto no es el verdadero Paris. Debemos creer en lo que hacemos, yo ni que tuviera mil millones de dólares me los gastaría allí. Yo prefiero este encanto bobo, la bohéme, l’atmosphère que se respira en las pequeñas calles y que me gusta ver desde un salón du thé. Lo demás es como China, es frío, es superficial, y nunca puedes saber cuando alguien está contento, triste o enfadado. Yo para expresarme bien siempre uso las manos, y hago gestos, y la gente piensa que estoy un poco mal y que soy demasiado comédiene pero así siento que estoy viva, que vivo cada vez que respiro, que abro la boca, que me tiemblan las manos. Me siento viva así, Porque no hay otra forma de vivir que sintiéndose vivo, en realidad creo que hay dos tipos de gente, los asiatiques y los africains, los que se quedan afónicos de tanta vida que les sale por la piel, y los que esperan. y nous sommes africains.

jueves, 3 de julio de 2008

AMOR


Lo que nos mueve. lo que nos hace temblar. lo que nos persigue. donde vamos. donde corremos. todos los porqués del mundo. todas las respuestas. los sueños. la vida. vivir. El miedo a sentirnos solos, la niebla, el viento, la lluvia, llover. Caminos. Las veces que nos sentimos con ganas de estrellarnos y justo antes de tocar el suelo volvemos hacia atrás y tenemos frío, y tenemos miedo y tenemos verguenza. Las veces que dejamos pasar sin querer. Sin querer o queriendo exageradamente con demasiada fuerza, tanta fuerza que resbalamos, tanta fuerza que nos caimos. Y andamos solos hasta encontrarnos, hasta tropezar. La vida llena de tropezones, como un yogur de stracciatella muy lleno de chocolate. negro. fuerte. amor.

miércoles, 2 de julio de 2008

París

París és suau. París definitivament. París plou. Veig per la finestra com plou i no sé quanta estona deu fer que plou perquè no ho havia sentit fins ara. La rentadora fa soroll. El cas és que avui és un dia com cada dia però això de que plogui no m'ho esperava i no tenia previst com reaccionar. Ho he vist i he dit, va, aniré fora a mullar-me, si, com la del parapluie no agafaré paraigües i em mullaré i tot serà molt divertit i que guaxi. Però després he vist que no, que sense ningú més això no tenia cap mena de gràcia, i he decidit fer fotos maques per la finestra. Quan a la foto que feia deu he vist que a cap es veia ben bé com plovia, he parat de fer el tonto i he tornat a entrar. I del dia màgic i fantàstic de pluja que ha semblat en un principi no n'ha quedat res, i ara només m'ho miro i penso. merda. per què plou? Ahir feia molt de sol, i abans d'ahir també, i ara va i plou. I què es fa a París quan plou? Nya. Potser surto al carrer i està ple de gent celebrant-ho, i es banyen a les fonts de les Tulieries i del Louvre, i es treuen la samarreta i tot és superguai. O potser no. O potser van amb abrics com si tornessim a novembre i amb paraigües negres i guants també negres perquè els blancs només combinen amb els dies de sol espatarrant. Com que segurament aquesta segona opció és més encertada, em quedo a casa posant la rentadora i a la tarda buscaré un cine on fagin mes amis, mes amours. Em deprimiré una mica perquè segur que és maca de l'estil de Once i tornaré amb parapluie cap a casa. Em mullaré els peus i hauré de posar les sabates a eixugar i segur que els costa molt. Que xaxipiruli això de que plogui. Què passarà demà?
Evidentment sona "le parapluie".

miércoles, 4 de junio de 2008

ORGASMOS SINCRONITZATS

Orgasmos sincronitzats

Continue por favor, estribills que ni rimin
Parets de colors, ocells que les mimin
Pirades inspirades, torradores transparents
De somnifers despertants de senyores somrients
Que si que no que caigui un xaparró
Que a Barcelona tenim calor
De mitjons i poca traça de trossos a la plaçahasta el infinito y más allá
Que aquí no hi ha per treballar
revolucions a itaca
manifestació del paper de vàter
orgasmos sintonitzats als terrats de la ciutat
llums mig obertes amb rellotges descomptats
“que se me fue, que em canvien les lletres”
Que no entenc perquè hem de fer maletes
Que no vull que surt el sol lluent
Que les pinces ballen al so de ponent
Falten les gallines putes, que tothom passa
Que tothom “suda”.. princeses i gripaus, oooooooh
la roba mullada segueix penjada
intermitents, semafors, un peix
i ara un peix espasa
llibretes dapunts de carn arrebossada
que m’agraden els sostens de cel·lofana
que em van grans com una cantonada
que la pluja fuig amunt, que no se el que li passa
que s’engresca, que s’amaga
que li fot la butifarra
i que ja paro, que estic molt be
com si no se que mhagues pres
que se me fue
que ja callo i a dormir


ELLAS NO BAILAN
(natieli)

sábado, 17 de mayo de 2008

D'Antònia Font

Aquestes coses tan males d’explicar, els revolts, les espurnes, els primers brots de consciència, i tan fàcils amb la màquina d’escriure: tec a tec, tec a tec, tec a tec i saber destriar sense dubtes allò real del que és només inventat…fa tanta gola inventar-s’ho tot, fa tanta por perdre la fita exacta, el moment cabdal en què saps que el castell ambulant se gira i ets davant un punt d’inflexió i apuntar-t’ho bé al cap per poder-t’hi aferrar després quan segur que et farà falta, perquè sempre acaba fent falta, i quan arriba un moment així has de poder dir-te amb veu alta “si” i saber que…
Joan Miquel Oliver, El misteri de l'amor.

jueves, 8 de mayo de 2008

Hola


Jo mai he tingut un germà gran. I suposo que per això, perquè veia que ja mai el tindria, vaig decidir que ho podries ser tu. Encara que no em coneguessis, encara que no sabessis res de mi. I de sobte, vaig voler conèixe’t i saber més coses de tu, saber què feies, què t’agradava…I et buscava per tot arreu intentant descobrir alguna cosa sobre la teva vida, intentant saber alguna cosa del meu nou germà. Era divertit, com tornar a ser petita i buscar algú que et protegís. I sense que tu ho sabessis, cada vegada que només ens dèiem hola i adéu jo després em quedava pensant que seria divertit que em renyessis si posava la música de la meva habitació massa alta, i em preguntava si ens haguéssim barallat de petits per parar la taula, o si ara tu em portaries a casa amb la moto o em vindries a recollir quan et truqués a les quatre de la matinada perquè tenia son i em feien mal els peus.
També t’he de dir però, que la millor part de la història era que tu no ho sabries mai, i que no t’ho explicaré mai, que així segueixo quedant-me amb un somriure cada vegada que ens saludem.

martes, 29 de abril de 2008

Som pintura

Quan no trobis les paraules,
pinta-les.
Gràcies senyoret Guillem per aquestes estones de "només serà una foto" que resulten ser tan divertides.

Som pintura






Le parapluie


Lo primero que quiero decir es que odio que llueva, que no soporto la lluvia y me ponen de muy mal humor los días grises. Pero también hay que decir que cada vez que llueve o parece que va a ser así hago un tremendo esfuerzo para intentar pensar que es bonito, que vale la pena y que no es un día triste sino un dia especial. Desde luego nada sería lo mismo sin la sensación de poderse refugiar debajo de un paraguas, y si es grande y de colores chillones, mejor. Andar bajo un paraguas me hace sentir protegido, un poco como si yo fuera mi propio refugio, como si dependiera solo de mí el mojarme o no, el cuidarme y taparme del frío. Además los días de lluvia suele hacer viento, y entonces aún te sientes más héroe, agarrando fuerte el paraguas y poniendo disimuladas caras de esfuerzo. Pero los días de lluvia, además del agua y el viento, suelen ir acompañados de música, una música tranquila y suave con olor a humo y piano que te hacen bailar por las aceras, darle vueltas al paraguas y sentir la necesidad de quererse desproteger, guardarlo y empezar a correr por las calles medio oscuras, sin nadie que nos vea. Creo que hay dos tipos de días de lluvia; los que necesitas protegerte y los que no. Dos tipos de días de lluvia; los que llueve y los que no.

lunes, 14 de abril de 2008

Diario a nadie

Hoy no le escribo a nadie ni escribo para mí. Escribo para quién leyendo esto pueda sentir lo mismo, pues hoy es un día de esos que deberían ser perfectos, que hace sol, que estoy sola en casa, y son casi las dos y aún no he hecho la cama, ni me he secado el pelo, ni he recogido la mesa del almuerzo. Pero he abierto las ventanas, me he duchado con agua fría, he salido a la terraza y he visto el mar. O no. Pero yo me lo imagino y con eso basta. Pero es un día aburrido y demasiado normal. Y los días demasiado normales hacen que me ponga de muy mal humor y piense que nada vale la pena. Y que me gustaría que todo fuera como siempre (no se que es siempre), y que me gustaría jugar al escondite sola, y mojar el suelo con cubos de agua, y pintar las paredes de toda la casa, y pintar con los pies, y me gustaría que vinieras (quien quiere que sea) y que nos lanzáramos balones de agua, y entonces tu chillarías mucho, y yo me reiría más, porque sabríamos que lo que estamos haciendo no está bien, pero es lo más divertido, y porque está prohibido, lo haremos igual.

jueves, 3 de abril de 2008

me falla un botó de s'abric.

Que no puc omplir aquestes hores
que no se planxar el meu abric
a un món ple de combinacions
combina el meu cel sempre gris
amb tots es teus portaavions.

miércoles, 26 de marzo de 2008

La lluna regalimant


suar suar i dispersar-nos
com la pols
damunt les velles cucanyes, dividir-nos
minvar-nos
fer senyals de fum
als esperits subterranis, procrear-nos
_______________________________________________
Hi ha sempre
rera la nuvolada indecisa un desert blanc
on el desordre
devé serenitat i el foc mesura.
_______________________________________________
Aquesta tendència a conservar
la lluna entre les mans,
regalimant
una feixuga claror blanca...

Aquest girar-se distretament
cap a l'etern, acaronant-ho
amb l'esguard com una cosa fràgil.
_______________________________________________
Encara no hem nascut.
Andreu Vidal

miércoles, 12 de marzo de 2008

Nostalgia

La verdadera nostalgia, la más honda, no tiene que ver con el pasado, sino con el futuro. Yo siento con frecuencia la nostalgia del futuro, quiero decir, nostalgia de aquellos días de fiesta, cuando todo merodeaba por delante y el futuro aún estaba en su sitio.

Luis García Montero, Luna en el sur.

jueves, 6 de marzo de 2008

Amelie y el Capitán Blay.

Dice el Capitán Blay en El embrujo de Shanghai, Juan Marsé, 1993:
“En cierta ocasión me dijo que todos los disparates que le reprochaban y las muchas locuras que había cometido en esta vida no eran sino ensayos y variaciones de una sola y misma locura…que nunca acertó a cometer, porque no sabía exactamente en qué consistía".
---
Aunque nunca hubiese imaginado que la mítica frase de Amelie que sale en todas partes tuviera su origen en Juan Marsé, ahora me gusta imaginarme al señor Jean-Pierre Jeunet sentado en un sillón con un gran foco de luz amarilla encima, inspirándose para crear una película que tuviera un gran éxito, leyendo El embrujo de Shanghai y soltando una carcajada al imaginar a su joven protagonista, Amélie, loca como el Capitán Blay, un loco incomprendido pero con la mayor buena fe del mundo. Me imagino que después, de golpe, dejó de reírse y se puso a escribir.
---
Dice Amélie, 2001:
“La vida no es más que un interminable ensayo de una obra que jamás se estrenará”.


miércoles, 5 de marzo de 2008

Respira, que dicen.


No ho sé. (I ara és quan et diuen:no saps mai res tu, i et desfaries). Potser/Segurament és el vent que feia avui, o el sol que molestava als ulls, o pitjor encara, que de cop es posava núvol i molestava més, no ho sé. Potser és aquesta sensació, de sentir-te petit, de sentir que no avances, que no saps on vas, que no hi ha final...O potser no. Potser simplement és culpa de dos treballs de divendres, o de l'hora, del dia, del temps, la son o el mal de panxa. Avui és un d'aquells dies terribles, dels que t'enfades per tot, dels que plores per tot, dels que et sembla que res canviarà mai (serà influència d'aquests debats de la 1), dels que et veus incapaç de fer res i necessitaries que et repetissin mil vegades que no estàs sol i que no passa res. Però no és així i si és així no ho vols veure, no ho saps veure, no escoltes, no hi ets. Perquè és el que vols: no ser-hi. Per què el camí no es fa ample?
Per què no puc avançar i m'encallo com si no hi hagués lloc per a mi?
T'ASFIXIES.RESPIRA.T'OFEGUES.RESPIRA.


Se lo digo al viento

que no voy a gritar.


Porque entonces you aún no sabía que a pesar de crecer y por mucho que uno mire hacia el futuro, uno crece siempre hacia el pasado, en busca tal vez del primer deslumbramiento.

jueves, 28 de febrero de 2008

Escapar


lluny

sortir

descobrir

marxar

tancar

obrir

percebre

(el)gris

GRAN

saltAr

ca mi nar

pujaR

dormir

sentir

(el)nou

Somiar

intens (intents)

menjar

dibuixar


(i)corrents

corrents

corrents

...

Desaparèixer.
Com quan la planta del peu nota descalça la rajola freda, com un viatge molt lluny, molt íntim, molt suau.

domingo, 24 de febrero de 2008

Jo veig...





Jo veig totes les nits incendiades

per l'excés de claror de tantes pells.


Josep Palau i Fabre



sábado, 23 de febrero de 2008

Desecho cósmico

- No vas a creerme, pero hay días en que estoy muy poco interesado, pero que muy poco, en saber quién puñetas soy. Presiento que da lo mismo. La identidad es una engañifa, y además, tan efímera... Somos un desecho cósmico, querido amigo. A mí, lo único que ahora me preocupa es recordar con todo detalle lo que hice mañana y olvidar para siempre lo que haré ayer. Abur.

Juan Marsé, El embrujo de Shanghai.

domingo, 10 de febrero de 2008

ventanas



Quien mira desde fuera a través de una ventana abierta, no ve nunca tantas cosas como el que mira una ventana cerrada. No hay objeto más profundo, más misterioso, más fecundo, más tenebroso, más deslumbrante, que una ventana iluminada por una candela. Lo que se puede ver a la luz del sol es siempre menos interesante que lo que pasa detrás de un cristal. En ese agujero oscuro o luminoso vive la vida, sufre la vida. Más allá de la oleada de tejados, entreveo a una mujer madura, ya con arrugas, pobre, siempre inclinada sobre algo, y que nunca sale a la calle. Con su rostro, con su ropa, con su gesto, con casi nada, he reconstruido la historia de esa mujer, o más bien su leyenda, y a veces me la cuento, llorando, a mí mismo.

sábado, 9 de febrero de 2008

passa

De fet sí, segueixo fent llistes cada dia de tot el que m'ha fet riure i tot el que no, del que ha estat bé i pitjor del dia, i no s'acaba de resoldre. costa, costa molt, i sembla facil però no ho és. ho escrius però ningú ho veurà tampoc, ho penses però ningú se'n adonarà. I passa. Passa una vegada i una altra i una altra, i cada vegada et dius que aquest serà l'últim cop però torna a passar, i el pitjor és que ja ho sabies.
No m'agrada, saps? no m'agrada res de tot això, em fa sentir estranya, diferent, fins i tot buida.
I com més vols saber qui ets més et perds i més fingeixes i més distreus. Sí, potser distreure't és una bona solució, però és com amagar-se'n, com voler escapar-se'n.
No m'agrada,
i cansa.
I cansa, i comences a pensar que no pots més però passa.
i passa una vegada i una altra.
però ningú se'n adonarà.
ja està.

domingo, 3 de febrero de 2008

Déjate llevar



Desaparecer, dejarse llevar, dormir(se), dejarse llevar.
Caer al mar, dejarse llevar, salir a comprar, dejarse llevar…
Andar andar…
Dejarse llevar.
Caer, levantarse, seguir, escribir y llorar. Recordar. Dejarse llevar.
Salir y volver. Volver. Entrar. Salir y volver. Entrar. Dejarse llevar.
Caminar, caminar… correr y saltar y gritar. Bajar escaleras,
Bailar.
Reír, reír, hablar, hablar, esperar. Llamar. Esperar. Llamar.
Leerse, mirarse, sentirse, tumbarse, escribirse, querer.
Soñarse, beberse, comerse, jugar,
desaparecerse
Caer al mar, dejarse llevar…


martes, 29 de enero de 2008

i ara

digues una paraula.

miércoles, 16 de enero de 2008

curiós "yoyós"

És curiós veure com per molt lluny que estessin uns dels altres tots coneixen les mateixes coses, té la seva gràcia pensar que algú desconegut en algun moment indeterminat decidís endur-se a amèrica (o on fos que hagués de creuar mig món) un objecte inútil com un yoyo i no per exemple una torrada de pa amb tomàquet o una paella, i ara gràcies a aquest ésser curiós, tot el món pogués estar jugant a yoyo al mateix moment mentre no podria estar menjant tot el món alhora una paella. La noia de california va portar un yoyo, i però curiosament, casualment, ella no va portar cap paella.
(sense títol, Bulgaria)
2007-?

Silenci

Em vaig despertar al cap d’una bona estona, havia perdut el coneixement i estava estirada al terra de la saleta del meu pis, al davant del radiocasset. Em feia molt mal de cap i per un moment no vaig recordar res del que acabava de viure. Portava el xandall, la roba còmoda d’abans, però estava tota suada. Em vaig intentar incorporar posant-me dempeus i vaig anar cap a la barra que separava la saleta de la cuina, a beure una mica d’aigua. Després vaig anar cap al lavabo a refrescar-me una mica mullant-me la cara, i em vaig sentir una mica millor. Ja més reincorporada i sentada al sofà, em notava cansada, i el cap em seguia voltant, però vaig intentar pensar en tot el que acabava de passar. Si havia estat un somni havia estat molt real, però deuria ser això. Era impossible que hagués viscut allò, havia estat present dins un quadre, havia format part de la creació d’un quadre tant important com aquell? No podia entendre-ho. Què m’havia passat? Jo ja deia que la rutina era dolenta però d’allà fins al punt de perdre el coneixement d’aquesta manera hi havia un bon tros. Em vaig girar i vaig mirar cap al radiocasset. Em vaig quedar palplantada, em notava el cor a mil per hora, i notava els batecs des dels peus fins al cap. El mal de cap es va fer més intens i no era incapaç de moure’m i d’apartar la mirada del que havia vist. Allà al davant del radiocasset hi havia un paperet. Estava segura que abans no hi era. Després de passar-me una bona estona mirant-lo sense poder-me ni moure, vaig anar a recollir-lo. El vaig agafar i em vaig deixar caure al llit de matrimoni arran del terra on dormia. Era una petita targeteta, com una postal de les que venien al museu i tenien un calendari al darrere. Tenien molt èxit entre els turistes, que les compraven i les guardaven a les seves carteres de pell tots contents. Però aquella targeteta no tenia cap calendari. Per una banda hi havia el quadre. L’agafava i les mans em tremolaven...
Silenci
Setmana Santa 2007