The servant

The servant, 1963, de Harold Pinter

Director, Joseph Losey

Anglaterra s.XX. Luxe, oci i bona vida. O lujo, calma y voluptuosidad. No Matisse. Harold Pinter. Passeu i agafeu lloc. Ens trobem en un interior, en l’interior d’una història que fa referència a una societat general, però que paradoxalment té lloc en un interior. Una realitat que ens creuem cada dia al sortir de casa, i que ara se’ns aproxima tímidament.

Dos protagonistes. (o tres?o molts?) Dos homes: un amb poder (el “senyor”?), i l’altre sense (“l’esclau”?). Anem a trencar mites. T’agrada la feina? Ho hauràs de fer tot. O ho hauràs de saber fer tot, perquè jo ja no sé fer res. Et necessito, esclau, et necessito per viure, per menjar i per moure’m, necessito tenir-te. Una dependència. Tu ets la solució a tots els meus problemes. Compartirem l’amor, amor? M’estimaràs sempre? Compte no caigui, senyor! Hi ha moltes escales, i una dona que ens espera a tots dos a dalt.

Tenim un esclau, tenim un senyor, i tenim una dona (c’est la femme fatale). Una relació a tres, una relació entre ells, una i dues relacions, una altra dona. Secrets, enganys, perversió i males intencions. Tot convivint en una mateixa casa. Tot per amor? Per amor al luxe. una inversió, un canvi radical dels papers: un gir total. L’esclau en una lluita (a vida o mort?) aparentment interminable, però tot ja previst. Tot planejat.

(tens fred, t’apropo un bol d’aigua calenta perquè se’t passin els mals immediats, perquè no pateixis, cuida’t, eh? Cuida’t. Jo estic bé, jo no tinc problemes immediats però m’estic/m’estàs solucionant la vida. Però això si, tu et mulles els peus, els suques en l’aigua bullint, somrius i t’adorms satisfet. Ja ho tens tot, em tens a mi).

Jo vinc, i tu em contractes, (i ara sóc lliure) i jo t’ho faig tot. I jo et cuido i tu em busques a mi. Em necessites per viure perquè tot el què jo et faig tu ja no ho saps fer, perquè ho has perdut tot i encara perdràs més, perquè ara sóc jo qui et busco, i tu t’amagues, darrere una cortina, a sota les escales, i tot en tu és inferior, mentre jo pujo pujo i pujo. Se’t menjo.

Si Hegel? On s’amaga l’equilibri perfecte? T’he guanyat, Lord, I’m so sorry. Je t’embrasse.