curiós "yoyós"

És curiós veure com per molt lluny que estessin uns dels altres tots coneixen les mateixes coses, té la seva gràcia pensar que algú desconegut en algun moment indeterminat decidís endur-se a amèrica (o on fos que hagués de creuar mig món) un objecte inútil com un yoyo i no per exemple una torrada de pa amb tomàquet o una paella, i ara gràcies a aquest ésser curiós, tot el món pogués estar jugant a yoyo al mateix moment mentre no podria estar menjant tot el món alhora una paella. La noia de california va portar un yoyo, i però curiosament, casualment, ella no va portar cap paella.

(sense títol, Bulgaria)

2007-?

Silenci

Em vaig despertar al cap d’una bona estona, havia perdut el coneixement i estava estirada al terra de la saleta del meu pis, al davant del radiocasset. Em feia molt mal de cap i per un moment no vaig recordar res del que acabava de viure. Portava el xandall, la roba còmoda d’abans, però estava tota suada. Em vaig intentar incorporar posant-me dempeus i vaig anar cap a la barra que separava la saleta de la cuina, a beure una mica d’aigua. Després vaig anar cap al lavabo a refrescar-me una mica mullant-me la cara, i em vaig sentir una mica millor. Ja més reincorporada i sentada al sofà, em notava cansada, i el cap em seguia voltant, però vaig intentar pensar en tot el que acabava de passar. Si havia estat un somni havia estat molt real, però deuria ser això. Era impossible que hagués viscut allò, havia estat present dins un quadre, havia format part de la creació d’un quadre tant important com aquell? No podia entendre-ho. Què m’havia passat? Jo ja deia que la rutina era dolenta però d’allà fins al punt de perdre el coneixement d’aquesta manera hi havia un bon tros. Em vaig girar i vaig mirar cap al radiocasset. Em vaig quedar palplantada, em notava el cor a mil per hora, i notava els batecs des dels peus fins al cap. El mal de cap es va fer més intens i no era incapaç de moure’m i d’apartar la mirada del que havia vist. Allà al davant del radiocasset hi havia un paperet. Estava segura que abans no hi era. Després de passar-me una bona estona mirant-lo sense poder-me ni moure, vaig anar a recollir-lo. El vaig agafar i em vaig deixar caure al llit de matrimoni arran del terra on dormia. Era una petita targeteta, com una postal de les que venien al museu i tenien un calendari al darrere. Tenien molt èxit entre els turistes, que les compraven i les guardaven a les seves carteres de pell tots contents. Però aquella targeteta no tenia cap calendari. Per una banda hi havia el quadre. L’agafava i les mans em tremolaven...

Silenci

Setmana Santa 2007

tendra transparència

Tendra transparència
secreta claror
dibuixada,
dins un bany d’escuma de colors

respires la lluna
aire que escoltes sempre,
en silenci
entre el sabó

rosa
una flama
el malson que fa que l’aigua
vessi
i s’escampi suau
en un racó.

Consciència

De què tens por? - em preguntava. - Tinc por de tu, m'espantes.-em deies. Tu, dins meu. -De mi? de tu? agafa'm! no! deixa'm dormir! deixa'm somiar! - però que no veus que desperta el món segueix? - deixa'm seguir! però adormida... Apaga la llum, totes les llums, del mar i la Terra! - Tanco la finestra perquè descansis, no tinguis por, jo estic amb tu, tu amb mi, jo amb mi, amb jo...! Només quan tu vulguis serà un altre dia.

- Tanca la porta al sortir.

- Tanco la llum?

- Del món.

Cada gota que rellisca mentre el món s'eixuga al meu voltant

Les hores mirant el mar, el cel i la llum alhora fan pensar en masses coses que anant dins el metro cada dia amunt i avall se li passen a un per alt. La perfecta harmonia de la llum del matí és únicament comparable amb l'esperança d'un nou dia amb objectius a cumplir. A poc a poc, el migdia sense ombres, una balança de futurs i passats que pesen igual, que t'empenyen a decidir-te cap a on enfocar la tarda que va enfosquint, penombra, confusió, fins a l'eterna negra nit. Jo prefereixo dir que la llum és qui té aqui el poder de decisió, d'influència sobre nosaltres. És la llum la que ens fa veure les coses de diferent manera, el mar com un bon amic de companyia o com l'enemic més gran, que ens fa veure un dia les cases grises i l'endemà enlluernadores, i així els carrers, i així la vida. camins de llum que s'entrecreuen fent-nos sentir cada dia més o menys brillants.

(cal haver-ho viscut per fer-se la idea de la gran relació dels fets, de la llum que ens coneix més que a vegades nosaltres mateixos).

però dic

que divendres boira (la boira és el temps, la pluja, la incertesa, el gris. Tremoles. les gotes cauen, es trenca el vidre d'aquests ulls).

dissabte sol (es desfà la neu, la llum és blanca i pura).

diumenge ...vent. S'escampen les hores, els moments. Les sensacions, onades eternes al vent).

Quelle journée, mon Dieu, quelle journée !...

Mais peut-on nommer cela une journée ? Quand il n'y a plus ni aube ni crépuscule, ni midi au milieu du ciel ?...

Barjavel, Une rose au paradis

Una flor, una vida

Una flor és una vida. Un nen és com una flor. Com sap una flor, quin serà el seu desti quan neixi camuflada entre les altres? Com s’amaga l’esperança que brota desde el fons de la terra, que va creixent dins un cor? Les fulles, les tiges van pujant cap amunt mentre les arrels penetren cada vegada més, més endins. Com se li diu a una flor que no vindran a regar-la, que no plourà més? No caiguis, tu ets forta – li diriem – creix sempre mirant el cel.
Però què passa si hi ha parets i un sostre que la frena?
Tots som una mica flors. Tots volem tocar un trosset de cel tot i saber que caurem al terra. Tots som una mica de cada color, colors que es barregen creant vides de llums i ombres, pètals i espines.
Una flor és com la vida, un nen és com una flor.

Deixa't endur

Resseguint un fil, caminant sobre l'aire.
Intentant caçar mirades i olors i colors i paraules
que se'n van amb el vent.
Sempre ens quedarà el mar, perdre'ns en les onades.
Sempre ens quedarà la pluja per mullar-nos al tard.
Treus la pols i t'eixugues la mirada
i ho veus tot d'un blau molt clar, que t'encega i que t'espanta,
i t'intentes amagar però la llum és encara més clara.

T'abraces.
No res.

I el teu cos es deixa caure.


Resseguint un fil
Caminant sobre l'aire.

El temps

Els peus sobresortien una mica de llit ja que estava estirada de mala manera, tirada sobre el matalàs tal com havia arribat, i escoltava el soroll de veins que venia de les parets dels costats. Era agradable la sensació de sentir cada vegada menys sorolls i presuposar que aquests se’n havien anat a dormir després d’un llarg dia, era entretingut imaginar que deuria estar passant més enllà de la paret, on hi havia una vida completament diferent. quedava cada vegada menys gent amb mal de cap d’estrés encara desperta.No li faltava de res i no tenia valor per queixar-se de cap cosa, però per un moment va passar-li pel cap una ràpida imatge de la sensació que sentia, la por que tenia. Es va adonar que aquest món la feia sentir insignificant i petita, sentia que un cor ja no valia avui en dia ni la meitat d’un gran edifici construit per un gran arquitecte. Se sentia una més, sols una més dins una gran multitud borrosa. Sentir-te no res, sentir-te (in)útil davant d’un món massa (poc) perfecte per a persones que encara ho són menys. Se’ns avança el món, se’ns avança la vida, se’ns passen els moments.
Es va tapar els peus i va tancar els ulls. Somiar la feia sortir del túnel i la deixava viatjar a un món diferent, no millor (!), he dit diferent. Et diré doncs que descansis, que fagis un llarg viatge fins el despertar de demà.