No ho sé. (I ara és quan et diuen:no saps mai res tu, i et desfaries). Potser/Segurament és el vent que feia avui, o el sol que molestava als ulls, o pitjor encara, que de cop es posava núvol i molestava més, no ho sé. Potser és aquesta sensació, de sentir-te petit, de sentir que no avances, que no saps on vas, que no hi ha final...O potser no. Potser simplement és culpa de dos treballs de divendres, o de l'hora, del dia, del temps, la son o el mal de panxa. Avui és un d'aquells dies terribles, dels que t'enfades per tot, dels que plores per tot, dels que et sembla que res canviarà mai (serà influència d'aquests debats de la 1), dels que et veus incapaç de fer res i necessitaries que et repetissin mil vegades que no estàs sol i que no passa res. Però no és així i si és així no ho vols veure, no ho saps veure, no escoltes, no hi ets. Perquè és el que vols: no ser-hi. Per què el camí no es fa ample?
Per què no puc avançar i m'encallo com si no hi hagués lloc per a mi?
T'ASFIXIES.RESPIRA.T'OFEGUES.RESPIRA.
Se lo digo al viento
que no voy a gritar.
Porque entonces you aún no sabía que a pesar de crecer y por mucho que uno mire hacia el futuro, uno crece siempre hacia el pasado, en busca tal vez del primer deslumbramiento.
No hay comentarios:
Publicar un comentario