ploure

vine, no t'atreveixes? clar, però si ets tu qui deia que no. tu creus que això aguantarà? tu agafa't fort i tira. les dues formigues van intentar fer rodolar aquella bola enorme amb les seves potes petites, i la van acostar cap a elles, la van empènyer mentre els relliscava de les potes, i aleshores es van enganxar de cop, fent un salt i pam, dalt! enganxades. rodolant van començar a agafar velocitat i obrien els ulls per no perdre's l'espectacle. la bola girava cada vegada a més velocitat per aquella llarga taula a l'estil bolera, i elles rodolaven mig marejades enganxades a la bola, ara veient el què tenien al davant i ara quedant aixafades pel terra, que per sort era més o menys tou. en aquesta línia recta de muntanya russa, la bola va arribar al seu final i les dues formigues, enganxades encara a ella, van caure cap a la Terra en forma de pluja.

desideri

la idea de ploure la va tenir de cop.

en un tarro de cristal

se perdió en esos pensamientos y en esas lejanías blancas hasta el punto de sentir frío a pesar del calor asfixiante que parecía concentrado en la habitación como en un tarro de cristal herméticamente cerrado.

Una temporada en Venecia, Wlodzimierz Odojewski

pluja

i avui després d'ahir,quan m'he llevat, ja era tard.