Respira, que dicen.

No ho sé. (I ara és quan et diuen:no saps mai res tu, i et desfaries). Potser/Segurament és el vent que feia avui, o el sol que molestava als ulls, o pitjor encara, que de cop es posava núvol i molestava més, no ho sé. Potser és aquesta sensació, de sentir-te petit, de sentir que no avances, que no saps on vas, que no hi ha final...O potser no. Potser simplement és culpa de dos treballs de divendres, o de l'hora, del dia, del temps, la son o el mal de panxa. Avui és un d'aquells dies terribles, dels que t'enfades per tot, dels que plores per tot, dels que et sembla que res canviarà mai (serà influència d'aquests debats de la 1), dels que et veus incapaç de fer res i necessitaries que et repetissin mil vegades que no estàs sol i que no passa res. Però no és així i si és així no ho vols veure, no ho saps veure, no escoltes, no hi ets. Perquè és el que vols: no ser-hi. Per què el camí no es fa ample?

Per què no puc avançar i m'encallo com si no hi hagués lloc per a mi?

T'ASFIXIES.RESPIRA.T'OFEGUES.RESPIRA.

Se lo digo al viento

que no voy a gritar.

Porque entonces you aún no sabía que a pesar de crecer y por mucho que uno mire hacia el futuro, uno crece siempre hacia el pasado, en busca tal vez del primer deslumbramiento.

Escapar

lluny

sortir

descobrir

marxar

tancar

obrir

percebre

(el)gris

GRAN

saltAr

ca mi nar

pujaR

dormir

sentir

(el)nou

Somiar

intens (intents)

menjar

dibuixar


(i)corrents

corrents

corrents

...

Desaparèixer.

Com quan la planta del peu nota descalça la rajola freda, com un viatge molt lluny, molt íntim, molt suau.

Jo veig...

Jo veig totes les nits incendiades

per l'excés de claror de tantes pells.

Josep Palau i Fabre

Desecho cósmico

- No vas a creerme, pero hay días en que estoy muy poco interesado, pero que muy poco, en saber quién puñetas soy. Presiento que da lo mismo. La identidad es una engañifa, y además, tan efímera... Somos un desecho cósmico, querido amigo. A mí, lo único que ahora me preocupa es recordar con todo detalle lo que hice mañana y olvidar para siempre lo que haré ayer. Abur.

Juan Marsé, El embrujo de Shanghai.

ventanas

Quien mira desde fuera a través de una ventana abierta, no ve nunca tantas cosas como el que mira una ventana cerrada. No hay objeto más profundo, más misterioso, más fecundo, más tenebroso, más deslumbrante, que una ventana iluminada por una candela. Lo que se puede ver a la luz del sol es siempre menos interesante que lo que pasa detrás de un cristal. En ese agujero oscuro o luminoso vive la vida, sufre la vida. Más allá de la oleada de tejados, entreveo a una mujer madura, ya con arrugas, pobre, siempre inclinada sobre algo, y que nunca sale a la calle. Con su rostro, con su ropa, con su gesto, con casi nada, he reconstruido la historia de esa mujer, o más bien su leyenda, y a veces me la cuento, llorando, a mí mismo.

passa

De fet sí, segueixo fent llistes cada dia de tot el que m'ha fet riure i tot el que no, del que ha estat bé i pitjor del dia, i no s'acaba de resoldre. costa, costa molt, i sembla facil però no ho és. ho escrius però ningú ho veurà tampoc, ho penses però ningú se'n adonarà. I passa. Passa una vegada i una altra i una altra, i cada vegada et dius que aquest serà l'últim cop però torna a passar, i el pitjor és que ja ho sabies.

No m'agrada, saps? no m'agrada res de tot això, em fa sentir estranya, diferent, fins i tot buida.

I com més vols saber qui ets més et perds i més fingeixes i més distreus. Sí, potser distreure't és una bona solució, però és com amagar-se'n, com voler escapar-se'n.

No m'agrada,

i cansa.

I cansa, i comences a pensar que no pots més però passa.

i passa una vegada i una altra.

però ningú se'n adonarà.

ja està.

Déjate llevar

Desaparecer, dejarse llevar, dormir(se), dejarse llevar.
Caer al mar, dejarse llevar, salir a comprar, dejarse llevar…
Andar andar…
Dejarse llevar.
Caer, levantarse, seguir, escribir y llorar. Recordar. Dejarse llevar.
Salir y volver. Volver. Entrar. Salir y volver. Entrar. Dejarse llevar.
Caminar, caminar… correr y saltar y gritar. Bajar escaleras,
Bailar.
Reír, reír, hablar, hablar, esperar. Llamar. Esperar. Llamar.
Leerse, mirarse, sentirse, tumbarse, escribirse, querer.
Soñarse, beberse, comerse, jugar,
desaparecerse
Caer al mar, dejarse llevar…

i ara

digues una paraula.

curiós "yoyós"

És curiós veure com per molt lluny que estessin uns dels altres tots coneixen les mateixes coses, té la seva gràcia pensar que algú desconegut en algun moment indeterminat decidís endur-se a amèrica (o on fos que hagués de creuar mig món) un objecte inútil com un yoyo i no per exemple una torrada de pa amb tomàquet o una paella, i ara gràcies a aquest ésser curiós, tot el món pogués estar jugant a yoyo al mateix moment mentre no podria estar menjant tot el món alhora una paella. La noia de california va portar un yoyo, i però curiosament, casualment, ella no va portar cap paella.

(sense títol, Bulgaria)

2007-?

Silenci

Em vaig despertar al cap d’una bona estona, havia perdut el coneixement i estava estirada al terra de la saleta del meu pis, al davant del radiocasset. Em feia molt mal de cap i per un moment no vaig recordar res del que acabava de viure. Portava el xandall, la roba còmoda d’abans, però estava tota suada. Em vaig intentar incorporar posant-me dempeus i vaig anar cap a la barra que separava la saleta de la cuina, a beure una mica d’aigua. Després vaig anar cap al lavabo a refrescar-me una mica mullant-me la cara, i em vaig sentir una mica millor. Ja més reincorporada i sentada al sofà, em notava cansada, i el cap em seguia voltant, però vaig intentar pensar en tot el que acabava de passar. Si havia estat un somni havia estat molt real, però deuria ser això. Era impossible que hagués viscut allò, havia estat present dins un quadre, havia format part de la creació d’un quadre tant important com aquell? No podia entendre-ho. Què m’havia passat? Jo ja deia que la rutina era dolenta però d’allà fins al punt de perdre el coneixement d’aquesta manera hi havia un bon tros. Em vaig girar i vaig mirar cap al radiocasset. Em vaig quedar palplantada, em notava el cor a mil per hora, i notava els batecs des dels peus fins al cap. El mal de cap es va fer més intens i no era incapaç de moure’m i d’apartar la mirada del que havia vist. Allà al davant del radiocasset hi havia un paperet. Estava segura que abans no hi era. Després de passar-me una bona estona mirant-lo sense poder-me ni moure, vaig anar a recollir-lo. El vaig agafar i em vaig deixar caure al llit de matrimoni arran del terra on dormia. Era una petita targeteta, com una postal de les que venien al museu i tenien un calendari al darrere. Tenien molt èxit entre els turistes, que les compraven i les guardaven a les seves carteres de pell tots contents. Però aquella targeteta no tenia cap calendari. Per una banda hi havia el quadre. L’agafava i les mans em tremolaven...

Silenci

Setmana Santa 2007