Away soon la playa.

nos vamos a encontrar y buscar sota la arena.

dissabte

al cel no hi ha parquet.

sugus i sal.

-un sugus.
-de què?

-de xocolata amb virutes de mal de panxa i suc de poma. dues mossegades a la dreta i fa calor i tres avall et congeles. puges quatre mossegades i olor de sal enganxada a la pell després de tornar de la platja i si el mastegues tres cops seguits i fort et tremolen les mans, mandarina, cacau i stracciatella. i el mastegues fort i fixament durant sis minuts i plou.

suïcidi a la zona de vies.

Jo no volia. no va ser per amor. Què passaria si ara, davant de profundos abismos, em posés a cridar que t'estimo i no em sentissis? no. mai vaig voler. però em despertava i ja sentia aquell soroll i sempre igual, i cada dia el mateix. i jo ja li havia dit, que el soroll em consumia, que envejava les pestanyes queien al terra i creuaven el carrer sencer i se les empassava un cotxe i m'allargava per xafar-les però era massa tard i no feien soroll. tot feia soroll i jo no volia i aleshores cada dia el mateix. i jo ja li havia dit, que el soroll em consumia, que m'abraçava res. cada dia a les vuit quaranta-sis baixava i quedaven quatre amb vint-i-set segons pel següent tren, i aleshores ple de gent i mirava a banda i banda i pensava que a ningú li importaria, demanava perdó endins, per mi, i m'apropava al marge quan, i aleshores ja quedaven tres minuts amb vint-i-dos segons, em deies amb aquesta veu impertinent que està totalment prohibit baixar a la zona de vies. i jo merda. torna enrere. avui no. i si eren i vint-i-tres igual i ho deies sempre fos l'hora que fos i jo mirava avall i mirava a la gent del costat i pensava endins. que esteu tranquils, que no passa res, que estaré bé. clar que estaré bé, ja t'ho vaig dir que estava bé i clar, què més havia de passar si tot t'anava bé? i era aquest soroll estrident i chirriante d'ungles de pissarra i la teva veu que trencaria dient-me que no podia, i jo et buscava i et maleïa perquè segur que em veies i què em faries després?i què volies de mi?i per què no em deixaves? i sempre el mateix amb la mateixa veu i la mateixa son i la mateixa ràbia.
i un dia vaig baixar a les zero sis amb vint-i-un minuts i quedaven només dos minuts amb nou segons pel següent metro i jo et deuria fer pena pels tants intents. un últim somriure i les gràcies. i tu no vas dir mai més res.

poema periodístic.

El indicio del fin. (o de mentir menos).

Ante la incredulidad, inyecta optimismo.

Altas dosis de escepticismo

multitudinario

cuando se acercan
millones de
alentadoras y positivas
paciencia y cautela
más allá del
fin.
Es pronto
aunque intenso.
Aumenta en
parte, la caída
debido a

que se ha dejado sentir.

(Poesia-diari, a partir de la notícia titular d'avui a El País, sobre PP i mandangues estranyes).

Tres días de mayo. (o Viva la vida).

Tres días de julio només poden ser 17, 18 i 19 de juliol de 1936. Tres días de julio em porta a pensar en un abans i un després, en un principi i potser cap final, en una estampida de sensacions que no s’haurien de tornar mai a repetir. Ara sense Franco, canviem les bombes per petards. Faig referència a l’obra de Luís Romero, sent conscient de la gran dimensió que la separa de “l’ara”. Escric Tres dies de maig tenint la sensació que d’aquí a un temps només podran ser aquests que comencen dimecres 27, i segueixen amb dijous 28 i divendres 29. tres dies. De maig. Al món sencer: DÉU EXISTEIX! Convençuda. Dimecres a la nit va aparèixer una veu parlant a tot el món. Déu té un megàfon i crida gol! Les deu de la nit i només amb el raspall de dents elèctric es fa més suau el soroll. De les finestres surten llums verdes gespa fosforita reflectida al meu vestit i blau i vermell, i tot el món fa au, i tot el món fa ui, i tot el món fa ui ui, i gol. Escolta’m, que em diuen que els autobusos no van, que el festival de poesia de Barcelona ha avançat una hora l’acte per concloure la setmana perquè l’aire de la sala de recitacions no s’impregnés de banderes i crits histèrics. La gent escolta la radio al Liceu perquè Fidelio sabe a poco, a Canaletes un dia d’aquests la font s’enfonsarà, o marxarà corrents, i tota la gent al darrere a perseguir-la. Els metros canten i parlen i salten i criden. Col•lapse total. S’engeguen les fonts a plaça espanya. Elicòpters. Que no em feu fotos! Que prou! s’anul•len els exàmens i tots els jefes fan festa. El món s’acaba demà i avui hem tots d’aprofitar-lo! De cop i volta un caos enorme. S’ajunten les veus de teles i bars i carrers, i pel mòbil els petards en retransmissió directe. Caos absolut. Això és un desmadre. Pànic escènic al carrer buit i el soroll de megàfon. Viva la vida. I la resta del món, normalitat. Hecatombe superada.

Plastilina.

No es tracta d’oblidar. Es tracta d’assumir. Sala Beckett. Marta Buchaca llegeixo que ha estudiat Humanitats a la UAB i que després s’ha format a la sala Beckett. I ja diu molt. Perquè una cosa és que el teu estil et faci anar a parar a la sala Beckett, una altra de molt diferent és que ja estudiïs directament a la Beckett, i aleshores em pregunto si pots sortir fent alguna cosa diferent i en no-sintonia del què es fa allà. Però és igual. Plastilina amaga darrere el to inofensiu i personatges aparentment inofensius com la Mone, una crítica total a l’adolescent total de l’avui en dia total. Un esquitx, una impressió de terror o de veure de què és capaç un “nen” d’avui en dia que ja no es conforma amb fer girar baldufes i que necessita anar més enllà. Pensant si tot el què té al seu abast li convé i acabant per tenir la sensació no pot ser més veritat que HOM desconeix una immensa part del seu CERVELL.

L’escenografia es basa en unes cadires tipus trona o tipus pupitre de fusta, una a cada banda de l’escenari, i un sofà al mig. El punt de vista capgirat d’una història de POR. Superant la ficció i anant a buscar el matís de tendresa en la mort, en la no-culpa, en el no-volia, en el jo-hi-havia-d’haver-anat-i-al-final-no. El públic: la televisió. Els mitjans. El què fa MAL. La mare i el pare dins, la casa claustrofòbia, el carrer un infern. Plastilina perquè sona a innocència. Plastilina que sona com un cop a la porta, un pum pum pum. Qui hi ha? l a p o r. Tremolant. Fossa en negre cap a un f u t u r desconegut caminant sobre un fil de cosir camises i a punt de caure al fang. Molta llum, un focus blanc a la cara dels qui parlen com una RADIOGRAFIA del què poden estar passant per dins mentre per fora no poden pronunciar cap paraula.

llunàtica.

o
si
ono
pero
segur
perquè
somiava
aleshores
llunàtiques
intempèries
triangularscap
a un camí que no
sabia com. ni sabia
per què però de cop
hi era i a cada paraula
discontínua llunyania més
lluny del punt de partida i de la terra.

L'infinito.

L'infinito

Sempre caro mi fu quest'ermo colle,
e questa siepe, che da tanta parte
dell'ultimo orizzonte il guardo esclude.
Ma sedendo e mirando, interminati
spazi di là da quella, e sovrumani
silenzi, e profondissima quiete
io nel pensier mi fingo; ove per poco
il cor non si spaura. E come il vento
odo stormir tra queste piante, io quello
infinito silenzo a questa voce
vo comparando: e mi sovvien l'eterno,
e le morte stagioni, e la presente
e viva, e il suon di lei. Così tra questa
immensità s'annega il pensier mio:
e il naufragar m'è dolce in questo mare.

Giacomo Leopardi.

prova d'embaràs.

Mitja pàgina són uns dos mil caràcters sense espais, que són molts caràcters. Ho he comprovat escrivint as així: aaaaaa, fins que ocupessin mitja pàgina. Herramientas. Contar palabras. El Peris li proposa al Nelson que s’encarregui del bar. Ell diu que no, perquè vol un cambio de vida i deixa a la Mercè, que es queda feta pols, que pensava que el Nelson havia dit que no per ella i pel Fidel, que també es queda fet pols perquè veu que el Peris el vol fer fora, però després s’arreglen i Fidel no vull que marxis que per alguna cosa estan els amics. Abraçada emotiva. Menys caràcters. el gerard li encarrega al dolent calb que deixi una pistola amb les empremtes del Fidel a casa seva i després truquen a la policia per dir que saben que l’assassí del Ros és el Fidel. El Fidel diu que és un desgraciat i és un desgraciat. La Ceci troba una prova d’embaràs i li diu al Fede, i el Fede li diu a la Sara i la Sara diu que no. Cara de nomelopuedocreer del Fede i anuncis. Kaliaoxiaccioncristalwhite patrocina aquest programa. Nena que hem de parlar amb tu. La ceci i el Fede. Alba què ens has d’explicar?L’Alba fa cara de yamelotemía i es veu que si que la prova és seva. Surt blavet quan estàs embarassada. Mai m’han quedat clars els colors aquests. Podria sortir un “si” i seria més clar. Perquè el blau no fa de “congratulations està vostè embarassada”. Et podria sortir una cunita o un pitet o un patito o floretes o un maxicosi o una papilla, però no tot de color blau. Perquè entre els nervis i tot segur que et lies i aleshores penses que sí però és que no i no ho sé és igual ja es veurà joquesé.