rojo pasión i love you so much

negació irònica

- nO*.

*PD. no en tant que la cara que fas de negació irònica, en tant que em moro de ganes, en tant que biblioteca, que xocolata, en el sentit d'una paraula que prové d'un antiga metàfora de la xina, com les taronges, que ningú s'ho creu, que són d'aquí al costat, que vull que vinguis d'una vegada i que em diguis que ens passarem tres dies sencers sense sortir de casa perquè en veritat sí, saps? però ara t'he de dir que no, que no en tant que sí, que no i tant que sí, que no i que no i que no i que sí, que no en tant que resposta breu i clara, que no en tant que tu.

sugus i sal.

-un sugus.
-de què?

-de xocolata amb virutes de mal de panxa i suc de poma. dues mossegades a la dreta i fa calor i tres avall et congeles. puges quatre mossegades i olor de sal enganxada a la pell després de tornar de la platja i si el mastegues tres cops seguits i fort et tremolen les mans, mandarina, cacau i stracciatella. i el mastegues fort i fixament durant sis minuts i plou.

suïcidi a la zona de vies.

Jo no volia. no va ser per amor. Què passaria si ara, davant de profundos abismos, em posés a cridar que t'estimo i no em sentissis? no. mai vaig voler. però em despertava i ja sentia aquell soroll i sempre igual, i cada dia el mateix. i jo ja li havia dit, que el soroll em consumia, que envejava les pestanyes queien al terra i creuaven el carrer sencer i se les empassava un cotxe i m'allargava per xafar-les però era massa tard i no feien soroll. tot feia soroll i jo no volia i aleshores cada dia el mateix. i jo ja li havia dit, que el soroll em consumia, que m'abraçava res. cada dia a les vuit quaranta-sis baixava i quedaven quatre amb vint-i-set segons pel següent tren, i aleshores ple de gent i mirava a banda i banda i pensava que a ningú li importaria, demanava perdó endins, per mi, i m'apropava al marge quan, i aleshores ja quedaven tres minuts amb vint-i-dos segons, em deies amb aquesta veu impertinent que està totalment prohibit baixar a la zona de vies. i jo merda. torna enrere. avui no. i si eren i vint-i-tres igual i ho deies sempre fos l'hora que fos i jo mirava avall i mirava a la gent del costat i pensava endins. que esteu tranquils, que no passa res, que estaré bé. clar que estaré bé, ja t'ho vaig dir que estava bé i clar, què més havia de passar si tot t'anava bé? i era aquest soroll estrident i chirriante d'ungles de pissarra i la teva veu que trencaria dient-me que no podia, i jo et buscava i et maleïa perquè segur que em veies i què em faries després?i què volies de mi?i per què no em deixaves? i sempre el mateix amb la mateixa veu i la mateixa son i la mateixa ràbia.
i un dia vaig baixar a les zero sis amb vint-i-un minuts i quedaven només dos minuts amb nou segons pel següent metro i jo et deuria fer pena pels tants intents. un últim somriure i les gràcies. i tu no vas dir mai més res.

parèntesi

m'encanta quan t'emociones per tonteries que no tenen cap sentit i quan amb tant poc em dius tant i tant i tant i tant i tant i tant que no puc continuar.

i aleshores se't posen els ulls vermells i mullats i jo penso que ara em banyaria en plan piscina o el mar, sisi millor el mar que és més gran i u uuuhhh que xaxi guai i yuhuu tu i jo i el mar, que si que ens hem banyat al mar, però el que no havíem fet era anar a un concert de Manel, i ara ja si, i que penso que em fa tot una mica de por, perquè si seguim així d'aqui poc haurem vist tot el món i haurem de marxar a la lluna. i ens emportarem el pelleringu perquè segur que és molt divertit veure un esquirol sense gravetat volant pels aires i tu mentrestant tocant-me la guitarra i jo escoltant-te i escrivint això perquè tens una piscina als ulls. i m'encanta quan els tanques i somrius i respires fort i no dius res i em mires de re-re-re-re-ull i t'abraces i dius que et sents protegit i no ho entenc perquè sóc miniatura al teu costat. però banyem-nos.

De les pestanyes.

A dues pestanyes de distància. I a vegades tan lluny, i a vegades tan aprop que se't menja, oi?
-No.
-Ah, doncs a mi em passa. No ho sé.
-Ja. Potser si. Però a mi la distància no se'm menja.
-Ja. I què té a veure?
-No ho sé. Però m'agrada.
-La distància?
-No.Que se't mengi.

Surrealisme, o converses de tallat de forma natural i aquàticament fluïda.

És sorprenentment sorprenent com poden passar de ràpid dos minuts, i com poden a vegades, arribar a fer-se eterns. S'incorpora. S'estira. El cobrellit fa ombres i llums blaves que sembla que es moguin. L'ordinador portàtil a sobre la falda. Un esquirol a dos metres que respira descansant després d'un llarg viatge, on ha pensat que viu en una selva estranyament tropical, o que ha estat somiant. La llum mira a un sol punt, des de la tauleta. Ara les ombres del cobrellit s'allunyen, les llums s'apropen i agafen força, es mouen, es remouen, s'enreden. S'ho mira sense atrevir-se a moure ni una ungla del peu. Les arrugues es mouen en cercles cada vegada més grans, s'enregiren, sempre en ordre, i ella comença a baixar, a confondre's amb elles. S'enrecorda que avui, com sempre que li ve el vent a la cara pel carrer, ha pensat que voldria tenir una vida de pel·lícula, i s'ha preguntat si totes les persones del món també volen tenir una vida de pel·lícula quan una mica de vent els despentina els cabells. Només veu contrasts blaus. Més foscos i més clars, es veu amunt i avall, pot arribar a escoltar una paraula escrita, veu uns macarrons i aigües liles dels temples de Kyoto, i tot es mou i s'enreda, i una llum, i neda de forma natural i aquàticament fluida, i treu el cap de sota el llençol i veu la seva cara davant el mirall. i s'espanta. i la pintura dels ulls correguda. i corre. a vestir-se. i diu ara vinc, dos minuts. I només han passat dos minuts.

estar amb tu.

Aleshores i de cop i volta avui és aquell moment on res no fa falta de color marró de xocolata blanca i de paraigües que s'assequen al sol sota la pluja i res té sentit, com tu i com jo , que no s'entén però ens atrapa massa, això de viure de moments de xocolata i cafès descafeinats intensament intensos i plens d'hidrats de carboni.

descendiendo

¿Te das cuenta de que todo lo que te pasa te lo inventas tú? Decides subir y subir y subir, y parece que vuelas, que te cuelas donde sea, flotas sin agua y nunca resbalas, hasta que dices basta, y entonces empiezas a bajar, pero no es breve y fácil, no, empiezas a bajar lentamente pensando que así dolerá menos al llegar al suelo, pero no, al llegar al suelo te sigues hundiendo en la arena, y entonces ya nadie te ve, y vas tan despacio que ves cada granito de arena que se te escapa y tu tan lento que pf. así que decides volver a subir y más más más más, hasta que digas basta y entonces ... siempre.

sense

una
res
casi
que
però
i
no

què

?

uns segons

Sabries posar-te a la meva pell i sentir-me un moment? respira, tanca i obre els ulls, dorm, descansa, toca, camina, despentina't... sabries dir-me què sents? jo fa temps que ho intento, i a vegades em sembla que ho tinc, però després, i sempre és en un moment que no dura més que uns segons, ho perdo. pots escoltar com batego? com tremolo? En un segon tot es descontrola i jo m'intento agafar fort al terra amb els peus, però sempre faig tard i ja estic massa lluny.

Día H

No sé si voy a poder. Bueno sí, claro, claro que voy a poder. Hoy tengo un dia H pero mañana se me pasará. Pero los días H son los peores, porque no suenan, porque se esconden y solo tú sabes que estan ahí, y nadie se da cuenta y tu intentas chillar pero solo logras susurrar alguna palabra que queda en murmullo y nadie entiende. Los días H son terribles, porque no se lo puedes contar a nadie, estan allí pero no estan, se pierden, y tu empiezas a temblar, porque no puedes decir nada, solo moverte despacio, lo justo para que nadie lo note. sht.