Que te ibas a tirar al mar.

Va sortir sense saber on anava. Era abril. Era un dia d’aquells que comença la primavera, que surt el sol i els nens surten a patinar pel Passeig Marítim, i les mares comencen a canviar la roba d’estiu de l’armari, i jo vaig mirar per la finestra de l’hotel i vaig veure com ella passava pel davant, caminant a pas lleuger i mostrant un cert nerviosisme. Vaig buscar paper i boli i vaig escriure: “sota la sorra”. Vaig fer un avió de paper i el vaig llençar finestra avall. Va donar unes quantes voltes i va anar a parar al costat d’una paperera, als seus peus. El va recollir i va mirar enlaire. Deuria veure com una cortina es tancava al mateix ritme que ella pujava els ulls i mirava amunt. O no. Després vaig pensar que jo des d’allà dalt tenia una visió molt diferent de les coses, i ella no deuria haver vist res més que uns quans núvols indefensos que passaven. Va tornar els ulls al paper. Va desplegar l’avió i em vaig voler creure que somreia.

Cap a les set i mitja la platja queda deserta. Comença a venir el taronja. El taronja de la tarda, de la llum del mar i de la sorra. Aleshores jo baixo a mullar-me els peus, a esquitxar-me amb les onades que ja no vol ningú, i a vegades, m’enterro a la sorra.

Era dilluns. És clar que m’hi vaig enterrar. Em vaig quedar davant del mar amb els pantalons mullats d’aigua salada i la samarreta regalimant. Anava descalç i els dits dels meus peus anaven al seu aire, jugant a barrejar-se amb cada granet de sorra. Vaig pensar que potser es podien arribar a fer amics, i per això vaig preferir no dir res i esperar que acabessin. Vaig deixar caure la roba al costat dels peus i es va aixecar una onada de pols de sorra. Estirat, vaig començar a cobrir el cos amb aquella sorra tan fina. El banyador estava xop i la sorra s’enganxava a ell com si no volgués separar-se’n mai. Ara només em sobresortien els ulls.

-Vaig sortir sense saber on anava. – M’ho va dir amb una veu tímida i força baixet, amb un vestit de ratlles blanques i vermelles i grogues i verdes i un mocador blau al cap.- però sabia que et trobaria aquí- va continuar. I va callar. Jo només veia el cel taronja i gairebé no podia ni girar els ulls per mirar-la. La sorra em cobria del tot. Respirava tranquil, lleuger. Es va acostar a l’aigua i va deixar les sabates a l’últim punt abans no es trenqués la onada. Jo només respirava la pols de l’aire calent com si fos estiu. Suava.

No ho havia vist fins ara i de cop no podia veure-ho més clar. Li havia de dir tantes coses: que la veia cada dia quan sortia a comprar i tornava carregada de bosses, i la mirava des de la finestra, que m’amagava rere les cortines per ella, que no podia dormir, que aquell avió era una aposta pels dos, perquè havíem de dir-nos tantes coses, oi? Ens havíem de dir tantes coses que no hi cabien en una tarda taronja de primavera, ni en un avió mal fet que no volava. I l’avió va aterrar. I jo sense adonar-me’n. I ella sense saber on anava, i no me’n vaig adonar, no vaig saber girar els ulls i mirar-la, mai em vaig atrevir ni vaig apostar ni per mi ni per ella. I suposo que me’n vaig penedir, que me’n penedeixo, i que per això ara encara no he tornat a mirar mai l’aigua salada del mar. I tenia la pell de gallina i no vaig aconseguir moure ni el dit petit del peu arrebossat de sorra. Li havia de dir tantes coses, i no li vaig dir res. I mai li diria.

Es va tirar al mar. Sense encara saber on anava.

http://www.youtube.com/watch?v=GFUOcGJdrTA. (Curtmetratge basat en "El Río", relat curt de Julio Cortázar).