jueves, 12 de febrero de 2009

Que te ibas a tirar al mar.

Va sortir sense saber on anava. Era abril. Era un dia d’aquells que comença la primavera, que surt el sol i els nens surten a patinar pel Passeig Marítim, i les mares comencen a canviar la roba d’estiu de l’armari, i jo vaig mirar per la finestra de l’hotel i vaig veure com ella passava pel davant, caminant a pas lleuger i mostrant un cert nerviosisme. Vaig buscar paper i boli i vaig escriure: “sota la sorra”. Vaig fer un avió de paper i el vaig llençar finestra avall. Va donar unes quantes voltes i va anar a parar al costat d’una paperera, als seus peus. El va recollir i va mirar enlaire. Deuria veure com una cortina es tancava al mateix ritme que ella pujava els ulls i mirava amunt. O no. Després vaig pensar que jo des d’allà dalt tenia una visió molt diferent de les coses, i ella no deuria haver vist res més que uns quans núvols indefensos que passaven. Va tornar els ulls al paper. Va desplegar l’avió i em vaig voler creure que somreia.

Cap a les set i mitja la platja queda deserta. Comença a venir el taronja. El taronja de la tarda, de la llum del mar i de la sorra. Aleshores jo baixo a mullar-me els peus, a esquitxar-me amb les onades que ja no vol ningú, i a vegades, m’enterro a la sorra.

Era dilluns. És clar que m’hi vaig enterrar. Em vaig quedar davant del mar amb els pantalons mullats d’aigua salada i la samarreta regalimant. Anava descalç i els dits dels meus peus anaven al seu aire, jugant a barrejar-se amb cada granet de sorra. Vaig pensar que potser es podien arribar a fer amics, i per això vaig preferir no dir res i esperar que acabessin. Vaig deixar caure la roba al costat dels peus i es va aixecar una onada de pols de sorra. Estirat, vaig començar a cobrir el cos amb aquella sorra tan fina. El banyador estava xop i la sorra s’enganxava a ell com si no volgués separar-se’n mai. Ara només em sobresortien els ulls.

-Vaig sortir sense saber on anava. – M’ho va dir amb una veu tímida i força baixet, amb un vestit de ratlles blanques i vermelles i grogues i verdes i un mocador blau al cap.- però sabia que et trobaria aquí- va continuar. I va callar. Jo només veia el cel taronja i gairebé no podia ni girar els ulls per mirar-la. La sorra em cobria del tot. Respirava tranquil, lleuger. Es va acostar a l’aigua i va deixar les sabates a l’últim punt abans no es trenqués la onada. Jo només respirava la pols de l’aire calent com si fos estiu. Suava.

No ho havia vist fins ara i de cop no podia veure-ho més clar. Li havia de dir tantes coses: que la veia cada dia quan sortia a comprar i tornava carregada de bosses, i la mirava des de la finestra, que m’amagava rere les cortines per ella, que no podia dormir, que aquell avió era una aposta pels dos, perquè havíem de dir-nos tantes coses, oi? Ens havíem de dir tantes coses que no hi cabien en una tarda taronja de primavera, ni en un avió mal fet que no volava. I l’avió va aterrar. I jo sense adonar-me’n. I ella sense saber on anava, i no me’n vaig adonar, no vaig saber girar els ulls i mirar-la, mai em vaig atrevir ni vaig apostar ni per mi ni per ella. I suposo que me’n vaig penedir, que me’n penedeixo, i que per això ara encara no he tornat a mirar mai l’aigua salada del mar. I tenia la pell de gallina i no vaig aconseguir moure ni el dit petit del peu arrebossat de sorra. Li havia de dir tantes coses, i no li vaig dir res. I mai li diria.

Es va tirar al mar. Sense encara saber on anava.


http://www.youtube.com/watch?v=GFUOcGJdrTA. (Curtmetratge basat en "El Río", relat curt de Julio Cortázar).

domingo, 8 de febrero de 2009

Cadaqués, o de la morbositat del blanc.

A mi m'agrada la tristesa de Cadaqués, la cosa moribunda i morbosa que té aquest poble, diu Josep Pla. I jo dic que també, però que a mi m'agrada Cadaqués perquè és blanc. Si, en sèrio, Cadaqués m'agrada perquè és blanc. Perquè és blanc i prou, senyora? Sí, perquè és blanc i ja està, perquè el blanc i el blau estan separats per una línia eterna al final de l'horitzó, i no hi ha un color intermig. El blanc sempre és blanc, de nit i de dia i quan es pon el sol i faci el vent que faci. I en canvi el blau es torna negre. Però vostè veu, des de casa seva, les teulades de les cases, i no són blanques...Ja. i què? si tot el que vostè veu, jo ho hagués de veure igual, quina gràcia tindria que visquéssim en cossos separats? Jo veig Cadaqués blanc, sense teulades, li dic. Jo miro i veig cafès amb escuma d'un blanc torrat, i reds d'un blanc salat, i menorquines d'un blanc de llum de tarda de mar, i sucre d'ensaimada blanc nevat, i cava blanc daurat, i parets d'un blanc de tela prima. com els esquimals, sap, que distingueixen no sé quants tipus de blancs. Cadaqués igual. Ja...suposo que l'entenc. Cadaqués com una cullerada de nata que taca un vestit curt d'estiu. Sí, suposo. Un vaivé d'onades suaus i fredes que m'esquitxen fins a mullar-me el bikini, aquí la morbositat. Cadaqués és tendre i distant alhora, m'entén?sap què vull dir-li? A mi Cadaqués em posa, si, si, no s'ho prengui malament, em posen les seves cantonades amagades i els racons plens de pedres que se't claven, i aquella platja petita on aquella nit vam fer l'amor, sap? Sí. Doncs això. No ho sé, vostè creu que deu ser pel blanc? Un blanc tacat de vent blau, potser. Fa alguna cosa aquesta nit?No.Vol que li ensenyi el poble?Jo no busco res seriós per ara. Li ensenyaré una caleta... Fet. Però demà adéu. Ja m'ho dirà.

domingo, 1 de febrero de 2009

Infinites gotes de pluja.

La 3 ja feia més d'1 hora que s'esperava a l'estació de Sants. 1h i 17 minuts exactament. S'havia comprat 1 llibre del Quim Monzó, havia comprat 1 "Tokyo Cao", que li deia ella, i s'havia assegut a prendre's 1 cafè amb llet, en 1 d'aquests llocs tan típics de les estacions, que et claven 2 euros per dir "bona tarda". I ara s'esperava a la via 8. El tren va passar a les 19.39pm. Pensava que la 7 pujaria a Catalunya, però el tren va parar, la gent va pujar i baixar, i la 7 no hi era per enlloc. A la següent parada, Arc de Triomf, van arribar els altres. La 6 i la 2 venien eufòriques i amb motxilles i llibres i entrepans i un paraigua. La 7 va arribar amb elles. I el 4 també. 4 fa un petó a 3. 7 "s'espaxurra" ocupant un grup de 4 seients del tren. 4 Lectures interrompudes del Rei Lear. 6 i 3 i 7 escriuen frases al vidre entelat del vagó. I quan arriben 8.1 i 8.2 les esperen a l'estació. i 1 els espera al teatre. mengen 2 entrepans, 1 tallat, 1 copa de cava, 1 cafè amb llet, 2 vegetals i 2 fritos. i després beuen 8 cerveses i 2 cubates i ballen 26 cançons. i es mullen amb vint-i-cinc mil quatrecentes trenta tres gotes de pluja, i pensen que és molt tendre tenir 1 vida i viure cada moment per mil doscents vint-i-quatre. o això pensa 3. i els altres?