Això no té cap importància. Podeu anar al pati.

Quan a classe ens van demanar que redactéssim en deu minuts, una història d'alguna cosa emocionant que ens hagués passat, vaig pensar que no hi havia res d'anomarl i fantàstic a la meva vida. Em vaig quedar totalment en blanc. Vaig fer un recorregut pel meu dia a dia per comprovar que no hi havia res d'inquientant que es pogués diferenciar de la resta dels companys, però no, jo només saltava el trosset de fusta mal tallada del parquet de la meva habitació, i apoiava sempre primer el peu dret quan tornava a posar un peu a terra, igual com començava a pujar les escales sempre amb el dret, i també havia d'acabar igual. i a vegades havia de parar per posar el peu corresponent, i a vegades somreia jo sola quan ho aconseguia amb les escales mecàniques, i començava a creuar el carrer amb el peu dret, i sempre tot havia de quedar del dret, els taps dels bolígrafs mai mirant cap a mi, el llit de cara la porta, la pulsera que no podia tocar ningú més que jo, les etiquetes de les tovalloles sempre cap avall, 3 apretades al sabó del cap, 4 al del cos, que juntes feien set, l'aigua freda del final, les tres voltes del cable del secador enroscat, i aquest mirant al terra. Només entrava a l'habitació obrint la cortina deixant els cors roses a l'esquerra, i els coixins. I va sonar el timbre i no havia escrit ni una ratlla. i al pati.