llavis mossegats

et mors eternament cada dia una mica, mentre traspassa entre el cabell la pell del vent que fa avui. et mossegues el llavi inferior molt a poc a poc com fas sempre, i les dents parlen amb el pintallavis que t’ha deixat una mica la marca del rosa que no acaba d’anar-se’n i et delata. et menges a trossets remenats amb una cullereta de cafè i t’abrigues les pestanyes d’aigua verda amb una mica de sol, barrejades en forma de cacaolat calent amb un a canyeta, de xocolata desfeta com totes les teves parets. Hi ha una porta tancada pringada de salsa de tomàquet que gira a la dreta, i tu ho volies blau cel i ara és blau fosc. Et busques i et trobes en forma de clau que obres la boca i gairebé t’empasses una pestanya, però delicadament l’agafes amb la punta dels dits i la mires i la bufes i se’t beuen els sucres en glops de frustració salada i superada sense guies ni telèfons i en el fons una immensa satisfacció.