rojo pasión i love you so much

Only yOu

only you.

http://www.box.net/shared/riqy1oujup

negació irònica

- nO*.

*PD. no en tant que la cara que fas de negació irònica, en tant que em moro de ganes, en tant que biblioteca, que xocolata, en el sentit d'una paraula que prové d'un antiga metàfora de la xina, com les taronges, que ningú s'ho creu, que són d'aquí al costat, que vull que vinguis d'una vegada i que em diguis que ens passarem tres dies sencers sense sortir de casa perquè en veritat sí, saps? però ara t'he de dir que no, que no en tant que sí, que no i tant que sí, que no i que no i que no i que sí, que no en tant que resposta breu i clara, que no en tant que tu.

parèntesi

m'encanta quan t'emociones per tonteries que no tenen cap sentit i quan amb tant poc em dius tant i tant i tant i tant i tant i tant que no puc continuar.

i aleshores se't posen els ulls vermells i mullats i jo penso que ara em banyaria en plan piscina o el mar, sisi millor el mar que és més gran i u uuuhhh que xaxi guai i yuhuu tu i jo i el mar, que si que ens hem banyat al mar, però el que no havíem fet era anar a un concert de Manel, i ara ja si, i que penso que em fa tot una mica de por, perquè si seguim així d'aqui poc haurem vist tot el món i haurem de marxar a la lluna. i ens emportarem el pelleringu perquè segur que és molt divertit veure un esquirol sense gravetat volant pels aires i tu mentrestant tocant-me la guitarra i jo escoltant-te i escrivint això perquè tens una piscina als ulls. i m'encanta quan els tanques i somrius i respires fort i no dius res i em mires de re-re-re-re-ull i t'abraces i dius que et sents protegit i no ho entenc perquè sóc miniatura al teu costat. però banyem-nos.

De les pestanyes.

A dues pestanyes de distància. I a vegades tan lluny, i a vegades tan aprop que se't menja, oi?
-No.
-Ah, doncs a mi em passa. No ho sé.
-Ja. Potser si. Però a mi la distància no se'm menja.
-Ja. I què té a veure?
-No ho sé. Però m'agrada.
-La distància?
-No.Que se't mengi.

Día H

No sé si voy a poder. Bueno sí, claro, claro que voy a poder. Hoy tengo un dia H pero mañana se me pasará. Pero los días H son los peores, porque no suenan, porque se esconden y solo tú sabes que estan ahí, y nadie se da cuenta y tu intentas chillar pero solo logras susurrar alguna palabra que queda en murmullo y nadie entiende. Los días H son terribles, porque no se lo puedes contar a nadie, estan allí pero no estan, se pierden, y tu empiezas a temblar, porque no puedes decir nada, solo moverte despacio, lo justo para que nadie lo note. sht.

dime ya.

me da miedo sabes, necesito mi colchón mucho más de lo que creía. Me da miedo simplemente tener miedo de esto. Me cuesta mucho encontrarme, y me duele que nadie lo vea y que todo le parezca fantástico a todo el mundo. Es que no me atrevo a estar sola, tengo miedo del miedo que tengo. Voy a agarrarme un poco más fuerte, cuando te haga daño dime "ya".

R

A mi em fascina la gent a qui els fascinen les cartes, gent que sent una forta emoció al rebre-les i al obrir-les, i és una mica aquí on comença la història. I comença aquí perquè a R també li encanten les cartes. I no ho sé, potser si no li agradessin les cartes ara no estariem aquí com estem. El cas és que li agraden i a mi també, i R s’escribia cartes amb algú de noseon i jo m’escribia cartes amb la gent de la revista dels súpers però és igual, el cas és que són cartes iguals i ens agrada. Però a més a més a mi m’agrada ell per ser també (una mica com jo) una persona ensucrada de la vida, d’aquestes que llepen i xuclen tot el suc del préssec fins que només queda el pinyol. I per això m’agrada R, perquè ho viu tot, perquè no es vol perdre res. La veritat és que R i N són molt diferents, R és marró, verd, llis, ratlles geomètriques, línies, i N és una mica lila, taronja, rosa, rara, no ho sé. Però potser és justament per això. Una mica és com si es tractés de fer sentir a l’altre la vida d’un, el dia a dia, el respirar aires diferents de colors pols i calma de poble barrejats, una mica es tracta de viure un estiu mig estrany, mig llençol mig aventura mig llibre mig clàssic mig nou mig modern. i per això R agrada a tothom. Perquè respira. Respira tot el que se li acosta, absorveix. i no ho sabia. N no sabia que dues coses respirants tan diferents podrien acabar parlant-se d’aquesta manera que tu saps, que desde l’altra punta pensaries en webs interessants, que en poc temps ens deixessim conèixer més i anar fent, anar seguint una mica el mateix camí, que costa fins i tot de creure però que ara és i què no és i creus i no creus i no és i és igual el que és o el que es creu, el cas és que és i el cas és que ho crec, i que agrada, molt, saber que per molt que l’aire sigui diferent… hi ets. i li fas saber a N. Gràcies R.

Louvre (Paris III)

Hoy volvía a llover. Y que si ahora sí, que si ahora no, i vaya que a uno le ponen de mal humor estas tonterias temporales. Así que decidí refugiarme en algun museo como suelo hacer aquí, y escogí Orsay. Llego ahí, me siento, estoy cansada porque el viento pesa más que yo y me arrastra, y veo un fantástico cartel de “lundi fermé” en todos los idiomas, por si acaso. Así que mi imprescindible lote de museos (cal portar: roba de recanvi, calçat còmode, lot, mapa. Prohibit portar: càmeres pesants, mòbil i d’altres objectes electrònics) y yo hemos decidido que esto no se iba a quedar así y sin pensarlo demasiado hemos ido al Louvre. Y el Louvre ya no es lo que era. Bueno, el Louvre y su obra sí, y es estupenda, y te puedes pasar horas, y hasta te puedes sentar en unas butaquitas muy cómodas a leer cosas de Botticelli que después vuelves a dejar en su sitio y tu sigues la ruta sintiéndote un poco más culto. Entonces ves a Augusto, y piensas en Jim Mc.Cullough haciendo sus clases de teatro subido encima la mesa de la Pompeu Fabra, y te sientes un poco dentro de todo. Y le das tres veces la vuelta a la Psyche de Canova, pues lo dicho, que lo vives un poco todo.
Entonces te das cuenta que lo que ha cambiado no es el Louvre sino la gente. Toda la gente. Te das cuenta que todo el museo está lleno de dos carteles parecidos a “SE BUSCA”. En uno de ellos pone: MONA LISA: SALA 6 y en el otro pone VENUS DE MILO. Y entonces ves que toda la gente con sus enormes cámaras, sus guías bajitos con paraguas como si estuvieramos en las Ramblas, y toda la gente que está ahí va como perdida, como intentando resolver un acertijo, y encontrar las dos salas. Y todo lo demás parece decoración de las paredes como quien decora el patio de su casa con un bonsai. Bien. Y delante la Gioconda la gente sonríe orgullosa de haber encontrado el fin de su visita, contentísimos le hacen fotos e intentan acercarse cuanto más, porque así se sienten más importantes, o más próximos al arte, quien sabe. Y se miran los unos a los otros como diciendo "uala pero si es muy pequeña pero que más da" Las fotos deben ser estilo “Aki está mi xurry & Monalisa, tK” ideales para fotolog, y después de esto se van contentos. Y lo mismo con la Venus. Y parecido con El rai de la medusa y La libertad guiando al pueblo, con la diferencia que aquí la gente amontonada eran solo los estudiantes que habían estudiado las piezas para la selectividad y ahora las miraban como “uala eres tu, tu a mi no pero yo te conozco” como las mirábamos un poco todos vaya. Que estas cosas hacen ilusión di que sí. Si es que buscamos acción en la vida, debe ser que estamos demasiado cansados de todo y queremos ser sorprendidos, y estos dos cartelitos le dan vida y encanto al museo, porqué sí, nos encantan los juegos de pistas, a todo el mundo le gustan. Vamos a buscar a César.

vivir. (Paris II)

Tu vives en un tránsito de hormonas arriba y abajo, esto no es el verdadero Paris. Debemos creer en lo que hacemos, yo ni que tuviera mil millones de dólares me los gastaría allí. Yo prefiero este encanto bobo, la bohéme, l’atmosphère que se respira en las pequeñas calles y que me gusta ver desde un salón du thé. Lo demás es como China, es frío, es superficial, y nunca puedes saber cuando alguien está contento, triste o enfadado. Yo para expresarme bien siempre uso las manos, y hago gestos, y la gente piensa que estoy un poco mal y que soy demasiado comédiene pero así siento que estoy viva, que vivo cada vez que respiro, que abro la boca, que me tiemblan las manos. Me siento viva así, Porque no hay otra forma de vivir que sintiéndose vivo, en realidad creo que hay dos tipos de gente, los asiatiques y los africains, los que se quedan afónicos de tanta vida que les sale por la piel, y los que esperan. y nous sommes africains.

AMOR

Lo que nos mueve. lo que nos hace temblar. lo que nos persigue. donde vamos. donde corremos. todos los porqués del mundo. todas las respuestas. los sueños. la vida. vivir. El miedo a sentirnos solos, la niebla, el viento, la lluvia, llover. Caminos. Las veces que nos sentimos con ganas de estrellarnos y justo antes de tocar el suelo volvemos hacia atrás y tenemos frío, y tenemos miedo y tenemos verguenza. Las veces que dejamos pasar sin querer. Sin querer o queriendo exageradamente con demasiada fuerza, tanta fuerza que resbalamos, tanta fuerza que nos caimos. Y andamos solos hasta encontrarnos, hasta tropezar. La vida llena de tropezones, como un yogur de stracciatella muy lleno de chocolate. negro. fuerte. amor.

París

París és suau. París definitivament. París plou. Veig per la finestra com plou i no sé quanta estona deu fer que plou perquè no ho havia sentit fins ara. La rentadora fa soroll. El cas és que avui és un dia com cada dia però això de que plogui no m'ho esperava i no tenia previst com reaccionar. Ho he vist i he dit, va, aniré fora a mullar-me, si, com la del parapluie no agafaré paraigües i em mullaré i tot serà molt divertit i que guaxi. Però després he vist que no, que sense ningú més això no tenia cap mena de gràcia, i he decidit fer fotos maques per la finestra. Quan a la foto que feia deu he vist que a cap es veia ben bé com plovia, he parat de fer el tonto i he tornat a entrar. I del dia màgic i fantàstic de pluja que ha semblat en un principi no n'ha quedat res, i ara només m'ho miro i penso. merda. per què plou? Ahir feia molt de sol, i abans d'ahir també, i ara va i plou. I què es fa a París quan plou? Nya. Potser surto al carrer i està ple de gent celebrant-ho, i es banyen a les fonts de les Tulieries i del Louvre, i es treuen la samarreta i tot és superguai. O potser no. O potser van amb abrics com si tornessim a novembre i amb paraigües negres i guants també negres perquè els blancs només combinen amb els dies de sol espatarrant. Com que segurament aquesta segona opció és més encertada, em quedo a casa posant la rentadora i a la tarda buscaré un cine on fagin mes amis, mes amours. Em deprimiré una mica perquè segur que és maca de l'estil de Once i tornaré amb parapluie cap a casa. Em mullaré els peus i hauré de posar les sabates a eixugar i segur que els costa molt. Que xaxipiruli això de que plogui. Què passarà demà?

Evidentment sona "le parapluie".