AMOR

Lo que nos mueve. lo que nos hace temblar. lo que nos persigue. donde vamos. donde corremos. todos los porqués del mundo. todas las respuestas. los sueños. la vida. vivir. El miedo a sentirnos solos, la niebla, el viento, la lluvia, llover. Caminos. Las veces que nos sentimos con ganas de estrellarnos y justo antes de tocar el suelo volvemos hacia atrás y tenemos frío, y tenemos miedo y tenemos verguenza. Las veces que dejamos pasar sin querer. Sin querer o queriendo exageradamente con demasiada fuerza, tanta fuerza que resbalamos, tanta fuerza que nos caimos. Y andamos solos hasta encontrarnos, hasta tropezar. La vida llena de tropezones, como un yogur de stracciatella muy lleno de chocolate. negro. fuerte. amor.

París

París és suau. París definitivament. París plou. Veig per la finestra com plou i no sé quanta estona deu fer que plou perquè no ho havia sentit fins ara. La rentadora fa soroll. El cas és que avui és un dia com cada dia però això de que plogui no m'ho esperava i no tenia previst com reaccionar. Ho he vist i he dit, va, aniré fora a mullar-me, si, com la del parapluie no agafaré paraigües i em mullaré i tot serà molt divertit i que guaxi. Però després he vist que no, que sense ningú més això no tenia cap mena de gràcia, i he decidit fer fotos maques per la finestra. Quan a la foto que feia deu he vist que a cap es veia ben bé com plovia, he parat de fer el tonto i he tornat a entrar. I del dia màgic i fantàstic de pluja que ha semblat en un principi no n'ha quedat res, i ara només m'ho miro i penso. merda. per què plou? Ahir feia molt de sol, i abans d'ahir també, i ara va i plou. I què es fa a París quan plou? Nya. Potser surto al carrer i està ple de gent celebrant-ho, i es banyen a les fonts de les Tulieries i del Louvre, i es treuen la samarreta i tot és superguai. O potser no. O potser van amb abrics com si tornessim a novembre i amb paraigües negres i guants també negres perquè els blancs només combinen amb els dies de sol espatarrant. Com que segurament aquesta segona opció és més encertada, em quedo a casa posant la rentadora i a la tarda buscaré un cine on fagin mes amis, mes amours. Em deprimiré una mica perquè segur que és maca de l'estil de Once i tornaré amb parapluie cap a casa. Em mullaré els peus i hauré de posar les sabates a eixugar i segur que els costa molt. Que xaxipiruli això de que plogui. Què passarà demà?

Evidentment sona "le parapluie".

ORGASMOS SINCRONITZATS

Orgasmos sincronitzats

Continue por favor, estribills que ni rimin
Parets de colors, ocells que les mimin
Pirades inspirades, torradores transparents
De somnifers despertants de senyores somrients
Que si que no que caigui un xaparró
Que a Barcelona tenim calor
De mitjons i poca traça de trossos a la plaçahasta el infinito y más allá
Que aquí no hi ha per treballar
revolucions a itaca
manifestació del paper de vàter
orgasmos sintonitzats als terrats de la ciutat
llums mig obertes amb rellotges descomptats
“que se me fue, que em canvien les lletres”
Que no entenc perquè hem de fer maletes
Que no vull que surt el sol lluent
Que les pinces ballen al so de ponent
Falten les gallines putes, que tothom passa
Que tothom “suda”.. princeses i gripaus, oooooooh
la roba mullada segueix penjada
intermitents, semafors, un peix
i ara un peix espasa
llibretes dapunts de carn arrebossada
que m’agraden els sostens de cel·lofana
que em van grans com una cantonada
que la pluja fuig amunt, que no se el que li passa
que s’engresca, que s’amaga
que li fot la butifarra
i que ja paro, que estic molt be
com si no se que mhagues pres
que se me fue
que ja callo i a dormir

ELLAS NO BAILAN

(natieli)

D'Antònia Font

Aquestes coses tan males d’explicar, els revolts, les espurnes, els primers brots de consciència, i tan fàcils amb la màquina d’escriure: tec a tec, tec a tec, tec a tec i saber destriar sense dubtes allò real del que és només inventat…fa tanta gola inventar-s’ho tot, fa tanta por perdre la fita exacta, el moment cabdal en què saps que el castell ambulant se gira i ets davant un punt d’inflexió i apuntar-t’ho bé al cap per poder-t’hi aferrar després quan segur que et farà falta, perquè sempre acaba fent falta, i quan arriba un moment així has de poder dir-te amb veu alta “si” i saber que…

Joan Miquel Oliver, El misteri de l'amor.

Hola

Jo mai he tingut un germà gran. I suposo que per això, perquè veia que ja mai el tindria, vaig decidir que ho podries ser tu. Encara que no em coneguessis, encara que no sabessis res de mi. I de sobte, vaig voler conèixe’t i saber més coses de tu, saber què feies, què t’agradava…I et buscava per tot arreu intentant descobrir alguna cosa sobre la teva vida, intentant saber alguna cosa del meu nou germà. Era divertit, com tornar a ser petita i buscar algú que et protegís. I sense que tu ho sabessis, cada vegada que només ens dèiem hola i adéu jo després em quedava pensant que seria divertit que em renyessis si posava la música de la meva habitació massa alta, i em preguntava si ens haguéssim barallat de petits per parar la taula, o si ara tu em portaries a casa amb la moto o em vindries a recollir quan et truqués a les quatre de la matinada perquè tenia son i em feien mal els peus.
També t’he de dir però, que la millor part de la història era que tu no ho sabries mai, i que no t’ho explicaré mai, que així segueixo quedant-me amb un somriure cada vegada que ens saludem.

Som pintura

Quan no trobis les paraules,

pinta-les.

Gràcies senyoret Guillem per aquestes estones de "només serà una foto" que resulten ser tan divertides.

Som pintura

Le parapluie

http://www.box.net/shared/hf3xpwi040

Lo primero que quiero decir es que odio que llueva, que no soporto la lluvia y me ponen de muy mal humor los días grises. Pero también hay que decir que cada vez que llueve o parece que va a ser así hago un tremendo esfuerzo para intentar pensar que es bonito, que vale la pena y que no es un día triste sino un dia especial. Desde luego nada sería lo mismo sin la sensación de poderse refugiar debajo de un paraguas, y si es grande y de colores chillones, mejor. Andar bajo un paraguas me hace sentir protegido, un poco como si yo fuera mi propio refugio, como si dependiera solo de mí el mojarme o no, el cuidarme y taparme del frío. Además los días de lluvia suele hacer viento, y entonces aún te sientes más héroe, agarrando fuerte el paraguas y poniendo disimuladas caras de esfuerzo. Pero los días de lluvia, además del agua y el viento, suelen ir acompañados de música, una música tranquila y suave con olor a humo y piano que te hacen bailar por las aceras, darle vueltas al paraguas y sentir la necesidad de quererse desproteger, guardarlo y empezar a correr por las calles medio oscuras, sin nadie que nos vea. Creo que hay dos tipos de días de lluvia; los que necesitas protegerte y los que no. Dos tipos de días de lluvia; los que llueve y los que no.

Diario a nadie

Hoy no le escribo a nadie ni escribo para mí. Escribo para quién leyendo esto pueda sentir lo mismo, pues hoy es un día de esos que deberían ser perfectos, que hace sol, que estoy sola en casa, y son casi las dos y aún no he hecho la cama, ni me he secado el pelo, ni he recogido la mesa del almuerzo. Pero he abierto las ventanas, me he duchado con agua fría, he salido a la terraza y he visto el mar. O no. Pero yo me lo imagino y con eso basta. Pero es un día aburrido y demasiado normal. Y los días demasiado normales hacen que me ponga de muy mal humor y piense que nada vale la pena. Y que me gustaría que todo fuera como siempre (no se que es siempre), y que me gustaría jugar al escondite sola, y mojar el suelo con cubos de agua, y pintar las paredes de toda la casa, y pintar con los pies, y me gustaría que vinieras (quien quiere que sea) y que nos lanzáramos balones de agua, y entonces tu chillarías mucho, y yo me reiría más, porque sabríamos que lo que estamos haciendo no está bien, pero es lo más divertido, y porque está prohibido, lo haremos igual.

me falla un botó de s'abric.

Que no puc omplir aquestes hores

que no se planxar el meu abric

a un món ple de combinacions

combina el meu cel sempre gris

amb tots es teus portaavions.