París

París és suau. París definitivament. París plou. Veig per la finestra com plou i no sé quanta estona deu fer que plou perquè no ho havia sentit fins ara. La rentadora fa soroll. El cas és que avui és un dia com cada dia però això de que plogui no m'ho esperava i no tenia previst com reaccionar. Ho he vist i he dit, va, aniré fora a mullar-me, si, com la del parapluie no agafaré paraigües i em mullaré i tot serà molt divertit i que guaxi. Però després he vist que no, que sense ningú més això no tenia cap mena de gràcia, i he decidit fer fotos maques per la finestra. Quan a la foto que feia deu he vist que a cap es veia ben bé com plovia, he parat de fer el tonto i he tornat a entrar. I del dia màgic i fantàstic de pluja que ha semblat en un principi no n'ha quedat res, i ara només m'ho miro i penso. merda. per què plou? Ahir feia molt de sol, i abans d'ahir també, i ara va i plou. I què es fa a París quan plou? Nya. Potser surto al carrer i està ple de gent celebrant-ho, i es banyen a les fonts de les Tulieries i del Louvre, i es treuen la samarreta i tot és superguai. O potser no. O potser van amb abrics com si tornessim a novembre i amb paraigües negres i guants també negres perquè els blancs només combinen amb els dies de sol espatarrant. Com que segurament aquesta segona opció és més encertada, em quedo a casa posant la rentadora i a la tarda buscaré un cine on fagin mes amis, mes amours. Em deprimiré una mica perquè segur que és maca de l'estil de Once i tornaré amb parapluie cap a casa. Em mullaré els peus i hauré de posar les sabates a eixugar i segur que els costa molt. Que xaxipiruli això de que plogui. Què passarà demà?

Evidentment sona "le parapluie".