Caminaven tan a la vora que de tant en tant les mans es tocaven, i això era el més lluny que havien estat mai.
I quan vaig arribar a casa vaig haver de canviar la bombeta de la cuina, que s'havia fos, i per fer-ho vaig haver de pujar a la cadira, una d'aquestes que sembla que t'hagis d'enfonsar i s'hagi de trencar en quatre trossos només de tocar-la, i em va semblar del tot heroic estar allà dalt, i a poc a poc com fent castellers, agafar la bombeta de baix, i treure la de dalt, i intercanviar-les, i posar-ne una de nova. I mentre era allà dalt tot semblava diferent, i respirava amb una màxima tensió, de puntetes, enroscant el llum, i aleshores inestabilitat i casi al terra, però no, poder seguir de puntetes, anant amb molt de compte a cada moviment que feia, fins a veure que ja s'aguantava sola i estava prou enroscada, i que ja podia baixar. Quan vaig tornar a tocar la rajola del terra vaig pensar que tot estava massa fred aqui baix, i que a partir d'ara seguiria caminant sempre de puntetes, perquè tenia més mèrit, i quan em preguntessin que per què caminava així, diria que volia aprofitar el perill de cada passa que feia.
i que mai tornariem a caminar tan lluny. I aleshores em vas preguntar que què em passava, i si volia que t'acostessis més a mi, i jo vaig somriure perquè no t'havia dit res de tot això de la bombeta, i tu, sense saber-ho, vas començar a caminar de puntetes, i em vas dir: no caurem, està tot molt ben enroscat.
