Això només és el principi. (GisNat I).

A vegades em passa, no et passa a tu? Que t'aixeques i veus el món revolucionant-se i només tens ganes de tapar-te amb el llençol i no tornar a sortir? A mi em passa. Em passa sobretot els dies que no se sap si va a ploure o no i quan et sembla que comença a sortir el sol al cap de cinc minuts trona. Em passa els diumenges, i cada dia de la setmana que comença amb di-. I aleshores penso que això del llençol és un gran invent, no com tans d'altres, perquè et serveix per amagar-te com si fos una segona pell. Els nens petits els fan servir per fer cabanyes i amagar-se dels pares, i els pares els fan servir per amagar-se del món. I jo també. I tu també, oi? Veus, de fet tots ens amaguem del mateix, els nens ja s'ho veuen a venir, no són gens tontos. De cop i volta veus que estas completament sol. Que no hi ha absolutament ningú que pugui sentir el mateix que tu tal com tu ho sents, i que això de viure és una mala jugada, que de sobte no te'n has adonat i t'han deixat sol, tu i la teva pell, tu i les teves hormones, i ningú ho veu. I veus la gent que et mira i que no et veu, que passa de llarg, i tu demanant auxili, i tot el món que segueix caminant. Em sembla que a la vida es tracta de buscar aquelles persones que veuen més enllà de les parpelles quan et miren als ulls. Que poden entrar una mica dins teu, que poden veure que hi ha alguna cosa més en tu que ungles i cabells i pell i rascades i blaus. Veure això és massa fàcil. I hi ha gent fàcil que amb això en té prou, però aquesta gent no s'amaga sota els llençols, i la gent que no s'amaga sota els llençols no m'agrada. Jo vull aquells que s'amaguen però busquen, que desde sota els llençols somien i creen el seu món. I segueixen tenint por però segueixen respirant, no caminant, vivint cada moment com si alguna cosa per dins els mogués i els donés forces per tirar endavant. Endavant.endavant.

***

A mi saps què em passa? Resulta que sóc la única ment revolucionadora, resulta que només ho és ella ni tan sols jo. La meva ment busca solucions als problemes de tothom i ningú l'entèn, i jo no l'entenc, perquè a l'hora de buscar solucions no fa més que buscar-se problemes, més problemes encara dels que intenta solucionar. I per què? Per què li importa tant salvar la humanitat, si la humanitat mai la salvarà a ella? o si? Potser si, potser si que la salvaria, però jo no ho crec, ella si, però jo no. Per això et contradic, amiga, per això. Perquè jo em sento sola amb la meva ment, com tu, però la meva es vol revolucionar i la dels altres no, i llavors.. diga'm, llavors què faig? Jo.. jo sí que em vull amagar sota els llençols, sota els ponts, fins i tot et diria sota els paraigües, sota el més petit balcó, però ella no, ella vol sortir, i discutir amb altres ments irracionals, immorals... Ella sempre està lluitant contra tots, contra mi, contra ella, perquè ja t'he dit que com més intenta ajudar més problemes té i els altres segueixen sense entendre-la, sense entendre'm... Per què sempre ens veuen com la mateixa cosa? Jo no sóc ella ni ella és jo, per què ens confonen tan sovint? Si ni tan sols m'agrada la seva forma de ser, ni de fer, ni de dir, ni de pensar... ella parla i parla i jo callo i callo... perquè no es confonguin més que som la mateixa cosa, perquè no ho som.