comunicant

no t'espantis, tu agafa't fort i mira el cel que plou.

immens

immens i dins meu (teu) tot és tan gran tens tantes coses alhora entra el món ca da ve ga da que res pi res i et vas om plint de tot el que no pares de viure sents que no hi caps ja dins teu que te'n vas a viure de va can ces a la lluna i que ja veuré si tor na ré (tor na ras).

descendiendo

¿Te das cuenta de que todo lo que te pasa te lo inventas tú? Decides subir y subir y subir, y parece que vuelas, que te cuelas donde sea, flotas sin agua y nunca resbalas, hasta que dices basta, y entonces empiezas a bajar, pero no es breve y fácil, no, empiezas a bajar lentamente pensando que así dolerá menos al llegar al suelo, pero no, al llegar al suelo te sigues hundiendo en la arena, y entonces ya nadie te ve, y vas tan despacio que ves cada granito de arena que se te escapa y tu tan lento que pf. así que decides volver a subir y más más más más, hasta que digas basta y entonces ... siempre.

sense

una
res
casi
que
però
i
no

què

?

uns segons

Sabries posar-te a la meva pell i sentir-me un moment? respira, tanca i obre els ulls, dorm, descansa, toca, camina, despentina't... sabries dir-me què sents? jo fa temps que ho intento, i a vegades em sembla que ho tinc, però després, i sempre és en un moment que no dura més que uns segons, ho perdo. pots escoltar com batego? com tremolo? En un segon tot es descontrola i jo m'intento agafar fort al terra amb els peus, però sempre faig tard i ja estic massa lluny.

Fragilidade

"Talvez pudesse o tempo parar
Quando tudo em nós de precipita
Quando a vida nos desgarra os sentidos
E não espera, ai quem dera ""

Día H

No sé si voy a poder. Bueno sí, claro, claro que voy a poder. Hoy tengo un dia H pero mañana se me pasará. Pero los días H son los peores, porque no suenan, porque se esconden y solo tú sabes que estan ahí, y nadie se da cuenta y tu intentas chillar pero solo logras susurrar alguna palabra que queda en murmullo y nadie entiende. Los días H son terribles, porque no se lo puedes contar a nadie, estan allí pero no estan, se pierden, y tu empiezas a temblar, porque no puedes decir nada, solo moverte despacio, lo justo para que nadie lo note. sht.

dime ya.

me da miedo sabes, necesito mi colchón mucho más de lo que creía. Me da miedo simplemente tener miedo de esto. Me cuesta mucho encontrarme, y me duele que nadie lo vea y que todo le parezca fantástico a todo el mundo. Es que no me atrevo a estar sola, tengo miedo del miedo que tengo. Voy a agarrarme un poco más fuerte, cuando te haga daño dime "ya".

R

A mi em fascina la gent a qui els fascinen les cartes, gent que sent una forta emoció al rebre-les i al obrir-les, i és una mica aquí on comença la història. I comença aquí perquè a R també li encanten les cartes. I no ho sé, potser si no li agradessin les cartes ara no estariem aquí com estem. El cas és que li agraden i a mi també, i R s’escribia cartes amb algú de noseon i jo m’escribia cartes amb la gent de la revista dels súpers però és igual, el cas és que són cartes iguals i ens agrada. Però a més a més a mi m’agrada ell per ser també (una mica com jo) una persona ensucrada de la vida, d’aquestes que llepen i xuclen tot el suc del préssec fins que només queda el pinyol. I per això m’agrada R, perquè ho viu tot, perquè no es vol perdre res. La veritat és que R i N són molt diferents, R és marró, verd, llis, ratlles geomètriques, línies, i N és una mica lila, taronja, rosa, rara, no ho sé. Però potser és justament per això. Una mica és com si es tractés de fer sentir a l’altre la vida d’un, el dia a dia, el respirar aires diferents de colors pols i calma de poble barrejats, una mica es tracta de viure un estiu mig estrany, mig llençol mig aventura mig llibre mig clàssic mig nou mig modern. i per això R agrada a tothom. Perquè respira. Respira tot el que se li acosta, absorveix. i no ho sabia. N no sabia que dues coses respirants tan diferents podrien acabar parlant-se d’aquesta manera que tu saps, que desde l’altra punta pensaries en webs interessants, que en poc temps ens deixessim conèixer més i anar fent, anar seguint una mica el mateix camí, que costa fins i tot de creure però que ara és i què no és i creus i no creus i no és i és igual el que és o el que es creu, el cas és que és i el cas és que ho crec, i que agrada, molt, saber que per molt que l’aire sigui diferent… hi ets. i li fas saber a N. Gràcies R.

Això només és el principi. (GisNat I).

A vegades em passa, no et passa a tu? Que t'aixeques i veus el món revolucionant-se i només tens ganes de tapar-te amb el llençol i no tornar a sortir? A mi em passa. Em passa sobretot els dies que no se sap si va a ploure o no i quan et sembla que comença a sortir el sol al cap de cinc minuts trona. Em passa els diumenges, i cada dia de la setmana que comença amb di-. I aleshores penso que això del llençol és un gran invent, no com tans d'altres, perquè et serveix per amagar-te com si fos una segona pell. Els nens petits els fan servir per fer cabanyes i amagar-se dels pares, i els pares els fan servir per amagar-se del món. I jo també. I tu també, oi? Veus, de fet tots ens amaguem del mateix, els nens ja s'ho veuen a venir, no són gens tontos. De cop i volta veus que estas completament sol. Que no hi ha absolutament ningú que pugui sentir el mateix que tu tal com tu ho sents, i que això de viure és una mala jugada, que de sobte no te'n has adonat i t'han deixat sol, tu i la teva pell, tu i les teves hormones, i ningú ho veu. I veus la gent que et mira i que no et veu, que passa de llarg, i tu demanant auxili, i tot el món que segueix caminant. Em sembla que a la vida es tracta de buscar aquelles persones que veuen més enllà de les parpelles quan et miren als ulls. Que poden entrar una mica dins teu, que poden veure que hi ha alguna cosa més en tu que ungles i cabells i pell i rascades i blaus. Veure això és massa fàcil. I hi ha gent fàcil que amb això en té prou, però aquesta gent no s'amaga sota els llençols, i la gent que no s'amaga sota els llençols no m'agrada. Jo vull aquells que s'amaguen però busquen, que desde sota els llençols somien i creen el seu món. I segueixen tenint por però segueixen respirant, no caminant, vivint cada moment com si alguna cosa per dins els mogués i els donés forces per tirar endavant. Endavant.endavant.

***

A mi saps què em passa? Resulta que sóc la única ment revolucionadora, resulta que només ho és ella ni tan sols jo. La meva ment busca solucions als problemes de tothom i ningú l'entèn, i jo no l'entenc, perquè a l'hora de buscar solucions no fa més que buscar-se problemes, més problemes encara dels que intenta solucionar. I per què? Per què li importa tant salvar la humanitat, si la humanitat mai la salvarà a ella? o si? Potser si, potser si que la salvaria, però jo no ho crec, ella si, però jo no. Per això et contradic, amiga, per això. Perquè jo em sento sola amb la meva ment, com tu, però la meva es vol revolucionar i la dels altres no, i llavors.. diga'm, llavors què faig? Jo.. jo sí que em vull amagar sota els llençols, sota els ponts, fins i tot et diria sota els paraigües, sota el més petit balcó, però ella no, ella vol sortir, i discutir amb altres ments irracionals, immorals... Ella sempre està lluitant contra tots, contra mi, contra ella, perquè ja t'he dit que com més intenta ajudar més problemes té i els altres segueixen sense entendre-la, sense entendre'm... Per què sempre ens veuen com la mateixa cosa? Jo no sóc ella ni ella és jo, per què ens confonen tan sovint? Si ni tan sols m'agrada la seva forma de ser, ni de fer, ni de dir, ni de pensar... ella parla i parla i jo callo i callo... perquè no es confonguin més que som la mateixa cosa, perquè no ho som.